Estimats germans i germanes, El patriarca sant Germà de Constantinoble, de qui vull parlar-vos avui, no pertany a les figures més representatives del món cristià oriental de llengua grega i, això no obstant, el seu nom apareix amb una certa solemnitat en la llista dels grans defensors de les imatges sagrades, redactada en el segon concili de Nicea, setè ecumènic (787). LEsglésia grega celebra la seva festa en la litúrgia del 12 de maig. Sant Germà va exercir un paper significatiu en la complexa història de la lluita per les imatges, durant lanomenada crisi iconoclasta: va saber resistir molt bé les pressions dun emperador iconoclasta, és a dir, adversari de les imatges, com va ser Lleó III. Durant el patriarcat de sant Germà (715-730), la capital de limperi bizantí, Constantinoble, va patir un perillosíssim assetjament per part dels sarraïns. En aquella ocasió (717-718) es va organitzar una solemne processó a la ciutat amb lostentació de la imatge de la Mare de Déu, la Theotokos, i de la relíquia de la Santa Creu, per invocar de dalt de tot la defensa de la ciutat. De fet, Constantinoble va ser alliberada de lassetjament. Els adversaris van decidir desistir per sempre de la idea destablir la seva capital a la ciutat símbol de lImperi cristià i lagraïment per lajuda divina va ser molt gran en el poble. El patriarca sant Germà, després daquell esdeveniment, es va convèncer que la intervenció de Déu havia de considerar-se una aprovació evident de la pietat mostrada pel poble envers les santes imatges. En canvi, va ser de parer completament diferent lemperador Lleó III, que precisament aquell mateix any (717) va ser entronitzat com a emperador indiscutit a la capital, en la qual va regnar fins lany 741. Després de lalliberament de Constantinoble i duna nova sèrie de victòries, lemperador cristià va començar a manifestar cada cop més obertament la convicció que la consolidació de lImperi havia de començar precisament per una reforma de les manifestacions de la fe, amb particular referència al risc didolatria al qual, segons ell, el poble estava exposat a causa del culte excessiu a les imatges. De res no va valer que el patriarca sant Germà recordés la tradició de lEsglésia i leficàcia efectiva dalgunes imatges, que eren reconegudes unànimement com a miraculoses. LEmperador es va mantenir sempre inamovible en laplicació del seu projecte restaurador, que preveia leliminació de les imatges. I quan el 7 de gener de lany 730, en una reunió pública, va manifestar obertament la seva postura contra el culte a les imatges, sant Germà no va voler doblegar-se de cap manera a la voluntat de lEmperador en qüestions que ell considerava decisives per a la fe ortodoxa, a la qual, segons ell, pertanyia precisament el culte, lamor a les imatges. Com a conseqüència daixò, sant Germà es va veure forçat a dimitir com a patriarca, i es va autocondemnar a lexili en un monestir on va morir oblidat de tothom. El seu nom va tornar a aparèixer precisament en el segon concili de Nicea (787), quan els pares ortodoxos es van inclinar a favor de les imatges, reconeixent els mèrits de sant Germà. El patriarca sant Germà tenia cura de les celebracions litúrgiques, i durant un temps va ser considerat també linstaurador de la festa de lAkàtistos. Com sabeu, lAkàtistos és un antic i famós himne compost en àmbit bizantí i dedicat a la Theotokos, la Mare de Déu. Malgrat que des del punt de vista teològic no es pot qualificar sant Germà de gran pensador, algunes de les seves obres van tenir certa ressonància sobretot per algunes intuïcions seves sobre la mariologia. Dell shan conservat diverses homilies de tema marià, i algunes delles han marcat profundament la pietat de generacions senceres de fidels, tant a lOrient com a lOccident. Les seves esplèndides Homilies sobre la Presentació de Maria al temple són testimonis encara vius de la tradició no escrita de les Esglésies cristianes. Generacions de monges, de monjos i de membres de nombrosíssims instituts de vida consagrada segueixen trobant encara avui en aquests textos tresors preciosíssims despiritualitat. Continuen suscitant admiració alguns textos mariològics de sant Germà que formen part de les homilies pronunciades In SS. Deiparæ dormitionem, festivitat corresponent a la nostra festa de lAssumpció. Dentre aquests textos, el papa Pius XII en va utilitzar un que va encastar com una perla en la constitució apostòlica Munificentissimus Deus (1950), amb la qual va declarar dogma de fe de lAssumpció de Maria. El papa Pius XII va citar aquest text en aquesta constitució, presentant-lo com un dels arguments en favor de la fe permanent de lEsglésia en lassumpció corporal de Maria al cel. Sant Germà escriu: «¿Podia succeir, santíssima Mare de Déu, que el cel i la terra se sentissin honrats per la teva presència, i tu, amb la teva partida, deixessis els homes privats de la teva protecció? No. És impossible pensar això. De fet, així com quan eres al món no et senties estranya a les realitats del cel, tampoc després dhaver emigrat daquest món thas sentit allunyada de la possibilitat de comunicar-te en esperit amb els homes. [ ] No has abandonat aquells als quals has garantit la Salvació, perquè [ ] el teu esperit viu eternament, i la teva carn no va patir la corrupció del sepulcre. Tu, oh Mare, ets a prop de tots i a tots protegeixes, i encara que els nostres ulls no puguin veuret, amb tot sabem, oh santíssima, que tu vius enmig de tots nosaltres i que et fas present de les maneres més diverses Tu [Maria], com està escrit, apareixes en bellesa, i el teu cos virginal és tot sant, tot cast, tot casa de Déu, de manera que, també per això, cal que sigui immune de resoldres en pols. És immutable, perquè el que en ell era humà va ser assumit fins a convertir-se en incorruptible; i ha de romandre viu i gloriosíssim, incòlume i dotat de la plenitud de la vida. De fet era impossible que quedés tancada al sepulcre dels morts aquella que shavia convertit en vas de Déu i temple viu de la santíssima divinitat de lUnigènit. Daltra banda, nosaltres creiem amb certesa que tu continues caminant amb nosaltres» (PG 98, col. 344 B 346 B, passim). Sha dit que per als bizantins el decòrum de la forma retòrica en la predicació, i més encara en els himnes o composicions poètiques que sanomenen troparis, és tan important en la celebració litúrgica com la bellesa de ledifici sagrat on sesdevé. Segons aquesta tradició, el patriarca sant Germà és un dels qui han contribuït en major grau a tenir viva aquesta convicció, és a dir, que la bellesa de la paraula, del llenguatge, ha de coincidir amb la bellesa de ledifici i de la música. Per concloure, vull citar les paraules inspirades amb què sant Germà qualifica lEsglésia a linici daquesta petita obra dart: «LEsglésia és temple de Déu, espai sagrat, casa doració, convocació del poble, cos de Crist. [ ] És el cel a la terra, on Déu transcendent habita com a casa seva i hi passeja, però és també imatge realitzada (antitypos) de la crucifixió, de la tomba i de la resurrecció. [ ] LEsglésia és la casa de Déu on se celebra el sacrifici místic vivificant, i al mateix temps, la part més íntima del santuari i gruta santa. Dins seu hi ha el sepulcre i la taula, aliments per a lànima i garanties de vida. En ella es troben, per últim, les vertaderes perles precioses que són els dogmes divins de lensenyament impartit directament pel Senyor als seus deixebles» (PG 98, col. 384B385A). Al final resta la pregunta: ¿Què ens diu avui aquest sant, força distant de nosaltres cronològicament i també culturalment? Crec que fonamentalment tres coses. La primera: dalguna manera Déu és visible al món, a lEsglésia, i hem daprendre a percebrel. Déu ha creat lhome a imatge seva, però aquesta imatge ha quedat tapada per la gran brutícia del pecat, a conseqüència de la qual gairebé ja no shi veia Déu. Així el Fill de Déu es va fer veritable home, imatge perfecta de Déu; així en Crist podem contemplar també el rostre de Déu i aprendre a ser veritables homes, veritables imatges de Déu. Crist ens invita a imitar-lo, a ser semblants a ell, perquè en cada home es reflecteixi novament el rostre de Déu, la imatge de Déu. Essent sincers, en el Decàleg Déu havia prohibit fer imatges dell, però això va ser per les temptacions didolatria a què el creient podia estar exposat en un context de paganisme. Això no obstant, des que Déu es va fer visible en Crist mitjançant lencarnació, és legítim reproduir el rostre de Crist. Les imatges santes ens ensenyen a veure Déu en la figuració del rostre de Crist. Per consegüent, després de lencarnació del Fill de Déu resulta possible veure Déu en les imatges de Crist i també en el rostre dels sants, en el rostre de tots els homes en què resplendeix la santedat de Déu. La segona és la bellesa i la dignitat de la litúrgia. Celebrar la litúrgia conscients de la presència de Déu, amb la dignitat i la bellesa que permet veure dalguna manera la seva esplendor, és tasca de tot cristià format en la seva fe. La tercera és estimar lEsglésia. Precisament a propòsit de lEsglésia, els homes tendim a veure-li sobretot els pecats, el negatiu; però, amb lajuda de la fe, que ens fa capaços de veure-hi de forma autèntica, podem també redescobrir-hi, avui i sempre, la bellesa divina. Déu es fa present a lEsglésia; sens ofereix en la sagrada eucaristia i roman present per a ladoració. A lEsglésia Déu parla amb nosaltres; a lEsglésia «Déu passeja amb nosaltres», com diu sant Germà. A lEsglésia rebem el perdó de Déu i aprenem a perdonar. Demanem a Déu que ens ensenyi a veure en lEsglésia la seva presència, la seva bellesa, a veure la seva presència en el món, i que ens ajudi a reflectir també nosaltres la seva llum.
