Benvolguts germans i germanes, Demà passat, 9 d’octubre, es compliran 400 anys de la mort de sant Joan Leonardi, fundador de l’orde religiós dels Clergues Regulars de la Mare de Déu, canonitzat el 17 d’abril de 1938 i elegit patró dels farmacèutics el 8 d’agost de 2006. Se’l recorda també pel seu gran zel missioner. Junt amb Mons. Joan Baptista Vives i el jesuïta Martín de Funes va projectar i va contribuir a la institució d’una congregació específica de la Santa Seu per a les missions, la de Propaganda Fide, i al futur naixement del Col·legi Urbà de Propaganda Fide, que en el decurs dels segles ha forjat milers de sacerdots, molts d’ells màrtirs, per a evangelitzar els pobles. Es tracta, per tant, d’una lluminosa figura de sacerdot, que m’agrada assenyalar com a exemple a tots els preveres en aquest Any Sacerdotal. Va morir el 1609 per una grip contreta mentre es prodigava atenent els afectats per l’epidèmia al barri romà de Campitelli. Joan Leonardi va néixer el 1541 a Diecimo, a la província de Lucca. Era el menor de set germans; la seva adolescència es va caracteritzar pels ritmes de fe que es vivien en un nucli familiar sa i treballador, així com per l’assistència assídua a un establiment d’aromes i medicaments del seu poble natal. Als 17 anys el seu pare el va inscriure en un curs regular d’especieria a Lucca, perquè arribés a ser farmacèutic, més encara, un especier, com es deia llavors. Durant prop d’una dècada el jove Joan Leonardi va ser un alumne atent i diligent, però quan, segons les normes previstes en l’antiga República de Lucca, va adquirir el reconeixement oficial que l’autoritzaria a obrir la seva pròpia especieria, va començar a pensar que potser havia arribat el moment de dur a terme un projecte que des de sempre portava en el seu cor. Després d’una madura reflexió va decidir encaminar-se al sacerdoci. I així, deixant la botiga d’especieria i havent adquirit una formació teològica adequada, va ser ordenat sacerdot, i el dia de l’Epifania de 1572 va celebrar la seva primera missa. Amb tot, no va abandonar la passió per la farmacopea, perquè percebia que la mediació professional de farmacèutic li permetria realitzar plenament la seva vocació de transmetre als homes, a través d’una vida santa, «la medicina de Déu», que és Jesucrist crucificat i ressuscitat, «mesura de totes les coses». Animat per la convicció que tots els éssers humans tenen més necessitat d’aquesta medicina que de qualsevol altra cosa, sant Joan Leonardi va procurar fer de la trobada personal amb Jesucrist la raó fonamental de la seva existència. «Cal recomençar des de Crist», li agradava repetir amb molta freqüència. La primacia de Crist sobre tot es va convertir per a ell en el criteri concret de judici i d’acció, i en el principi generador de la seva activitat sacerdotal, que va exercir mentre estava en marxa un moviment gran i extens de renovació espiritual a l’Església, gràcies al floriment de nous instituts religiosos i al testimoni lluminós de sants com Carles Borromeu, Felip Neri, Ignasi de Loiola, Josep de Calassanç, Camil de Lellis i Luis Gonçaga. Es va dedicar amb entusiasme a l’apostolat entre els adolescents mitjançant la Companyia de la doctrina cristiana, reunint al seu voltant un grup de joves amb els quals, l’1 de setembre de 1574, va fundar la Congregació dels Sacerdots reformats de Maria Santíssima, que successivament va prendre el nom d’Orde dels Clergues Regulars de la Mare de Déu. Recomanava als seus deixebles que tinguessin «davant dels ulls de la ment només l’honor, el servei i la glòria de Jesucrist crucificat», i com a bon farmacèutic acostumat a dosificar els preparats gràcies a una referència precisa, afegia: «Alceu una mica més els vostres cors a Déu i mediu segons ell les coses.» Mogut pel zel apostòlic, el maig de 1605 va enviar al papa Pau V, acabat d’elegir, un Memorial en què suggeria els criteris d’una autèntica renovació en l’Església. Observant que és «necessari que els qui aspiren a la reforma dels costums dels homes cerquin especialment, i en primer lloc, la glòria de Déu», afegia que han de resplendir «per la integritat de vida i l’excel·lència de costums; així, més que obligar, atrauran dolçament a la reforma». Afirmava, a més, que «qui vol realitzar una seriosa reforma religiosa i moral ha de fer en primer lloc, com un bon metge, un diagnòstic atent dels mals que turmenten l’Església, per a tenir així la capacitat de prescriure per a cadascun d’ells el remei més apropiat». I indicava que «la renovació de l’Església ha de dur-se a terme per igual en els caps i en els subordinats, a dalt i a baix. Ha de començar per qui mana i estendre’s als súbdits». Per això, mentre demanava al Papa que promogués una «reforma universal de l’Església», es preocupava per la formació cristiana del poble, i especialment dels nens, als quals cal educar «des dels primers anys [ ] en la puresa de la fe cristiana i en els sants costums». Benvolguts germans i germanes, la lluminosa figura d’aquest sant invita en primer lloc els sacerdots, i tots els cristians, a tendir constantment a la «mesura elevada de la vida cristiana» que és la santedat, cadascú, naturalment, segons el seu estat. De fet només de la fidelitat a Crist pot sorgir l’autèntica renovació eclesial. En aquells anys, en el pas cultural i social entre els segles XVI i XVII, van començar a perfilar-se les premisses de la futura cultura contemporània, caracteritzada per una escissió indeguda entre fe i raó, que ha produït entre els seus efectes negatius la marginació de Déu, amb el miratge d’una possible i total autonomia de l’home que tria viure «com si Déu no existís». És la crisi del pensament modern, de la qual he parlat diverses vegades i que desemboca sovint en formes de relativisme. Sant Joan Leonardi va intuir quina era la vertadera medicina per a aquests mals espirituals i la va sintetitzar en l’expressió: «Crist per davant de tot», Crist al centre del cor, al centre de la història i del cosmos. I de Crist —afirmava amb força— la humanitat té extrema necessitat, perquè ell és la nostra «mesura». No hi ha ambient que no pugui ser tocat per la seva força; no hi ha mal que no trobi remei en ell; no hi ha problema que no es resolgui en ell. «O Crist o res!» Aquesta és la seva recepta per a tot tipus de reforma espiritual i social. Hi ha un altre aspecte de l’espiritualitat de sant Joan Leonardi que vull subratllar. En diverses circumstàncies va recalcar que la trobada viva amb Crist es realitza en la seva Església, santa però fràgil, arrelada en la història i en la seva evolució a vegades fosca, on el blat i el jull creixen plegats (cf. Mt 13,30), però que és sempre sagrament de Salvació. Amb la lúcida consciència que l’Església és el camp de Déu (cf. Mt 13,24), no es va escandalitzar de les seves debilitats humanes. Per a contrarestar el jull, va optar per ser bon blat: va decidir estimar Crist en l’Església i contribuir a fer-la cada cop més signe transparent d’ell. Va mirar l’Església i la seva fragilitat humana amb gran realisme, però també el seu ser «camp de Déu», l’instrument de Déu per a la salvació de l’home. No sols això. Per amor a Crist va treballar amb interès per a purificar-la, per a fer-la més bonica i santa. Va comprendre que tota reforma cal fer-la dins l’Església i mai contra l’Església. En això sant Joan Leonardi va ser veritablement extraordinari i el seu exemple continua sent sempre actual. Tota reforma afecta certament les estructures, però en primer lloc ha d’incidir en el cor dels creients. Només els sants, homes i dones que es deixen guiar per l’Esperit diví, disposats a prendre decisions radicals i valents a la llum de l’evangeli, renoven l’Església i contribueixen, de manera determinant, a construir un món millor. Benvolguts germans i germanes, la vida de sant Joan Leonardi va estar sempre il·luminada per l’esplendor del «Rostre sant» de Jesús, custodiat i venerat a l’església Catedral de Lucca, que es va convertir en el símbol eloqüent i en la síntesi indiscutible de la fe que l’animava. Conquerit per Crist com l’apòstol sant Pau, va indicar als seus deixebles, i continua indicant-nos a tots, l’ideal cristocèntric segons el qual «cal despullar-se de qualsevol interès propi i preocupar-se només del servei de Déu», tenint «davant els ulls de la ment només l’honor, el servei i la glòria de Jesucrist crucificat». A més de fixar la mirada en el rostre de Crist, va fixar la mirada en el rostre matern de Maria. La Mare de Déu, a qui va escollir patrona del seu Orde, va ser per a ell mestra, germana i mare, i va experimentar la seva constant protecció. Que l’exemple i la intercessió d’aquest «fascinant home de Déu» exhortin i encoratgin, especialment en aquest Any Sacerdotal, els sacerdots i tots els cristians a viure amb passió i entusiasme la seva vocació.