Benvolguts germans i germanes, A la catequesi davui vull recórrer novament la vida del sant Rector dArs subratllant alguns dels seus trets, que poden servir dexemple també per als sacerdots de la nostra època, certament diferent daquella en què ell va viure, però en diversos aspectes marcada pels mateixos desafiaments humans i espirituals fonamentals. Precisament ahir es van complir 150 anys del seu naixement per al cel: a les dues del matí del 4 dagost de 1859 sant Joan Baptista Maria Vianney, acabat el curs de la seva existència terrenal, va anar a lencontre del Pare celestial per a rebre en herència el regne preparat des de la creació del món per als qui segueixen fidelment els seus ensenyaments (cf. Mt 25,34). Quina festa més gran devia haver al paradís en arribar-hi un pastor tan zelós! Quina acollida li devia haver reservat la multitud dels fills reconciliats amb el Pare gràcies a la seva obra de rector i confessor! He volgut prendre aquest aniversari com a punt de partença per a la convocatòria de lAny Sacerdotal que, com sabeu, té per tema: «Fidelitat de Crist, fidelitat del sacerdot.» De la santedat depèn la credibilitat del testimoniatge i, en definitiva, leficàcia mateixa de la missió de tot sacerdot. Joan Maria Vianney va néixer al petit llogarret de Dardilly el 8 de maig de 1786, en el si duna família camperola, pobra en béns materials, però rica en humanitat i fe. Batejat dacord amb un bon costum daquella època el mateix dia del seu naixement, va consagrar els anys de la seva infància i de la seva adolescència a treballar al camp i a pasturar animals, fins al punt que, als disset anys, encara era analfabet. Això no obstant, se sabia de memòria les oracions que li havia ensenyat la seva pietosa mare i salimentava del sentit religiós que es respirava a casa seva. Els biògrafs expliquen que, des dels primers anys de la seva joventut, va procurar conformar-se a la voluntat de Déu fins i tot en les ocupacions més humils. Albergava en el seu cor el desig de ser sacerdot, però no li va resultar fàcil aconseguir-ho. Va arribar a lordenació presbiteral després de no poques vicissituds i incomprensions, gràcies a lajuda de sacerdots prudents que no es van deturar a considerar els seus límits humans, sinó que van saber mirar més enllà, intuint lhoritzó de santedat que es perfilava en aquell jove realment singular. Així, el 23 de juny de 1815 va ser ordenat diaca, i el 13 dagost següent, sacerdot. Per fi, a ledat de 29 anys, després de nombroses incerteses, no pocs fracassos i moltes llàgrimes, va poder pujar a laltar del Senyor i realitzar el somni de la seva vida. El sant Rector dArs va manifestar sempre una altíssima consideració del do rebut. Afirmava: «Oh, quina cosa més gran és el sacerdoci! No es comprendrà bé si no és al cel [ ]. Si sentengués a la terra, es moriria, no desglai, sinó damor» (Abbé Monnin, Esprit du Curé dArs, p. 113). A més, de petit havia confiat a la seva mare: «Si fos sacerdot, voldria conquerir moltes ànimes» (Abbé Monnin, Procès de lordinaire, p. 1064). I així va ser. En el servei pastoral, tan senzill com extraordinàriament fecund, aquest anònim rector duna aldea perduda del sud de França va aconseguir identificar-se tant amb el seu ministeri que es va convertir, també duna manera visible i reconeguda universalment, en alter Christus, imatge del Bon Pastor que, a diferència del mercenari, dóna la vida per les seves ovelles (cf. Jn 10,11). A exemple del Bon Pastor, va donar la seva vida en els decennis del seu servei sacerdotal. La seva existència va ser una catequesi vivent, que cobrava una eficàcia molt particular quan la gent el veia celebrar la missa, detenir-se en adoració davant el sagrari o passar moltes hores al confessionari. El centre de tota la seva vida era, per consegüent, leucaristia, que celebrava i adorava amb devoció i respecte. Una altra característica fonamental daquesta extraordinària figura sacerdotal era el ministeri assidu de les confessions. En la pràctica del sagrament de la penitència reconeixia el compliment lògic i natural de lapostolat sacerdotal, en obediència al manament de Crist: «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó» (Jn 20,23). Així doncs, sant Joan Maria Vianney es va distingir com a òptim i incansable confessor i mestre espiritual. Passant, «amb un sol moviment interior, de laltar al confessionari», on transcorria gran part de la jornada, va intentar per tots els mitjans, en la predicació i amb consells persuasius, que els seus feligresos redescobrissin el significat i la bellesa de la penitència sacramental, mostrant-la com una íntima exigència de la Presència eucarística (cf. Carta als sacerdots per a lAny Sacerdotal). Els mètodes pastorals de sant Joan Maria Vianney podrien semblar poc adequats en les actuals condicions socials i culturals. De fet, com podria imitar-lo un sacerdot avui, en un món tan canviat? És cert que els temps canvien i que molts carismes són típics de la persona i, per tant, irrepetibles; això no obstant, hi ha un estil de vida i un anhel de fons que tots estem cridats a conrear. Mirant-ho bé, el que va fer sant al Rector dArs va ser la seva humil fidelitat a la missió a què Déu lhavia cridat; va ser el seu abandó constant, ple de confiança, a les mans de la divina Providència. Va aconseguir tocar el cor de la gent no gràcies als seus dots humans, ni basant-se exclusivament en un esforç de voluntat, per lloable que fos; va conquerir les ànimes, fins i tot les més refractàries, comunicant-los el que vivia íntimament, és a dir, la seva amistat amb Crist. Estava «enamorat» de Crist, i el veritable secret del seu èxit pastoral va ser lamor que sentia pel Misteri eucarístic anunciat, celebrat i viscut, que es va transformar en amor pel ramat de Crist, els cristians, i per totes les persones que cerquen Déu. El seu testimoni ens recorda, estimats germans i germanes, que per a tot batejat, i amb més raó per al sacerdot, leucaristia «no és simplement un esdeveniment amb dos protagonistes, un diàleg entre Déu i jo. La comunió eucarística tendeix a una transformació total de la pròpia vida. Amb força obre de bat a bat tot el jo de lhome i crea un nou nosaltres» (Joseph Ratzinger, La Comunione nella Chiesa, p. 80). Així doncs, lluny de reduir la figura de sant Joan Maria Vianney a un exemple, encara que sigui admirable, de lespiritualitat catòlica del segle XIX, cal, contràriament, percebre la força profètica, de summa actualitat, que distingeix la seva personalitat humana i sacerdotal. En la França postrevolucionària que experimentava una mena de «dictadura del racionalisme» orientada a esborrar la presència mateixa dels sacerdots i de lEsglésia en la societat, ell va viure primer en els anys de la seva joventut una heroica clandestinitat recorrent quilòmetres durant la nit per a participar en la santa missa. Després, ja com a sacerdot, es va caracteritzar per una singular i fecunda creativitat pastoral, capaç de mostrar que el racionalisme, llavors dominant, en realitat no podia satisfer les autèntiques necessitats de lhome i, per tant, en definitiva no es podia viure. Benvolguts germans i germanes, als 150 anys de la mort del sant Rector dArs, els desafiaments de la societat actual no són menys ardus; al contrari, potser encara resulten més complexos. Si llavors hi havia la «dictadura del racionalisme», en lèpoca actual regna en molts ambients una mena de «dictadura del relativisme». Ambdues semblen respostes inadequades a la justa exigència de lhome dusar plenament la pròpia raó com a element distintiu i constitutiu de la pròpia identitat. El racionalisme va ser inadequat perquè no va tenir en compte les limitacions humanes i va pretendre posar només la raó com a mesura de totes les coses, transformant-la en una deessa; el relativisme contemporani mortifica la raó, perquè de fet arriba a afirmar que lésser humà no pot conèixer res amb certesa més enllà del camp científic positiu. Això no obstant, avui, com en aquell temps, lhome «que demana significat i realització» cerca contínuament respostes exhaustives als interrogants de fons que no deixa de plantejar-se. Tenien molt present aquesta «set de veritat», que crema en el cor de tot home, els pares del concili ecumènic Vaticà II quan van afirmar que correspon als sacerdots, «com a educadors en la fe», formar «una autèntica comunitat cristiana» capaç de preparar «a tothom el camí a Crist» i exercir «una veritable maternitat» respecte a ells, indicant o aplanant als no creients «el camí a Crist i a la seva Església», i sent per als fidels «estímul, aliment i fortalesa per a la lluita espiritual» (cf. Presbyterorum ordinis, 6). Lensenyament que pel que fa a aquest tema continua transmetent-nos el sant Rector dArs és que a larrel daquest compromís pastoral el sacerdot ha de posar una íntima unió personal amb Crist, unió que cal conrear i fer créixer dia rere dia. Només enamorat de Crist, el sacerdot podrà ensenyar a tothom aquesta unió, aquesta amistat íntima amb el Mestre diví; podrà tocar el cor de les persones i obrir-lo a lamor misericordiós del Senyor. Només així, per tant, podrà infondre entusiasme i vitalitat espiritual a les comunitats que el Senyor li confia. Preguem perquè, per intercessió de sant Joan Maria Vianney, Déu concedeixi a la seva Església el do de sants sacerdots, i perquè augmenti en els fidels el desig de sostenir i col·laborar amb el seu ministeri. Encomanem aquesta intenció a Maria, a la qual precisament avui invoquem com a Mare de Déu de les Neus.
