Benvolguts germans i germanes, Després duna llarga pausa, vull reprendre la presentació dels grans escriptors de lEsglésia dOrient i dOccident de lèpoca medieval, perquè, com en un mirall, en les seves vides i en els seus escrits veiem el que significa ser cristians. Us proposo avui la figura lluminosa de sant Odó, abat de Cluny: se situa a ledat mitjana monàstica, que va veure la sorprenent difusió a Europa de la vida i de lespiritualitat inspirades en la Regla de sant Benet. Es va produir durant aquells segles una prodigiosa aparició i multiplicació de claustres que, ramificant-se al continent, van difondre-hi àmpliament lesperit i la sensibilitat cristianes. Sant Odó ens condueix, en particular, a un monestir, Cluny, que durant ledat mitjana va ser un dels més il·lustres i famosos, i encara avui revela a través de les seves ruïnes majestuoses les empremtes dun passat gloriós per lentrega intensa a lascesi, a lestudi i, de manera especial, al culte diví, envoltat de dignitat i bellesa. Odó va ser el segon abat de Cluny. Havia nascut cap al 880, en els confins entre Maine i Turena, a França. El seu pare el va consagrar al sant bisbe Martí de Tours, a lombra benèfica i la memòria del qual Odó va passar tota la vida, concloent-la al final a prop de la seva tomba. Lelecció de la consagració religiosa va estar en ell precedida per lexperiència dun moment de gràcia especial, del qual ell mateix va parlar a un altre monjo, Joan lItalià, que després va ser el seu biògraf. Odó era encara adolescent, duns setze anys dedat, quan, una vigília de Nadal, va sentir com li sortia espontàniament dels llavis aquesta oració a la Mare de Déu: «Senyora meva, Mare de misericòrdia, que en aquesta nit vau donar a llum el Salvador, pregueu per mi. Que el vostre part gloriós i singular sigui, oh piadosíssima, el meu refugi» (Vita sancti Odonis, I, 9: PL 133, 747). Lapel·latiu Mare de misericòrdia, amb què el jove Odó va invocar llavors la Mare de Déu, serà la forma que elegirà per dirigir-se sempre a Maria, anomenant-la també «única esperança del món [ ], gràcies a la qual sens han obert les portes del paradís» (In veneratione S. Mariæ Magdalenæ: PL 133, 721). En aquell temps va començar a aprofundir en la Regla de sant Benet i a observar algunes de les seves indicacions, «portant, sense ser monjo encara, el jou lleuger dels monjos» (ib., I, 14: PL 133, 50). En un dels seus sermons Odó es va referir a sant Benet com a «far que brilla en la tenebrosa etapa daquesta vida» (De sancto Benedicto abbate: PL 133, 725), i el va qualificar de «mestre de disciplina espiritual» (ib.: PL 133, 727). Amb afecte va destacar que la pietat cristiana «amb més viva dolçor fa memòria» dell, conscient que Déu lha elevat «entre els summes i elegits pares de la santa Església» (ib.: PL 133, 722). Fascinat per lideal benedictí, Odó va deixar Tours i va entrar com a monjo a labadia benedictina de Baume, per passar després a la de Cluny, de la qual es va convertir en abat lany 927. Des daquest centre de vida espiritual va poder exercir una àmplia influència en els monestirs del continent. De la seva guia i reforma sen van beneficiar també a Itàlia diferents cenobis, entre ells el de Sant Pau Extramurs. Odó va visitar Roma més dun cop, i va arribar també a Subiaco, Montecassino i Salern. Va ser precisament a Roma on, lestiu de lany 942, va caure malalt. Sentint-se proper a la mort, va voler tornar tant sí com no al costat del seu sant Martí, a Tours, on va morir durant loctavari del sant, el 18 de novembre de 942. El seu biògraf, en subratllar en Odó la «virtut de la paciència», ofereix un llarg elenc daltres virtuts seves, com el menyspreu del món, el zel per les ànimes, el compromís per la pau de les Esglésies. Grans aspiracions de labat Odó eren la concòrdia entre reis i prínceps, lobservança dels manaments, latenció als pobres, lesmena dels joves, el respecte a les persones ancianes (cf. Vita sancti Odonis, I, 17: PL 133, 49). Estimava la cel·leta on residia, «allunyat dels ulls de tots, preocupat per agradar només a Déu» (ib., I, 14: PL 133, 49). No deixava, això no obstant, dexercitar també, com a «font sobreabundant», el ministeri de la Paraula i de lexemple, «plorant aquest món com immensament míser» (ib., I, 17: PL 133, 51). En un sol monjo, comenta el seu biògraf, es trobaven reunides les distintes virtuts existents de manera dispersa en els altres monestirs: «Jesús, en la seva bondat, prenent en els diversos jardins dels monjos, formava en un petit lloc un paradís, per regar des de la seva font els cors dels fidels» (ib., I, 14: PL 133, 49). En un passatge dun sermó en honor de Maria Magdalena, labat de Cluny ens revela com concebia la vida monàstica: «Maria, que, asseguda als peus del Senyor, amb esperit atent escoltava la seva paraula, és el símbol de la dolçor de la vida contemplativa, el gust de la qual, com més sassaboreix, més indueix lànima a desagafar-se de les coses visibles i dels tumults de les preocupacions del món» (In ven. S. Mariæ Magd., PL 133, 717). És una concepció que Odó confirma i desenvolupa en altres escrits seus, dels quals es traslluu el seu amor per la interioritat, una visió del món com a realitat fràgil i precària de la qual cal desarrelar-se, una inclinació constant al despreniment de les coses considerades com a font dinquietud, una aguda sensibilitat per la presència del mal en les diferents categories dhomes, una íntima aspiració escatològica. Aquesta visió del món pot semblar força allunyada de la nostra, i això no obstant la dOdó és una concepció que, veient la fragilitat del món, valora la vida interior oberta a laltre, a lamor pel proïsme, i precisament així transforma lexistència i obre el món a la llum de Déu. Mereix particular esment la «devoció» al cos i a la sang de Crist que Odó, davant una difosa negligència, que ell deplora vivament, va conrear sempre amb convicció. En efecte, estava fermament convençut de la presència real, sota les espècies eucarístiques, del cos i de la sang del Senyor, en virtut de la conversió «substancial» del pa i del vi. Escrivia: «Déu, el creador de tot, va prendre el pa, dient que era el seu cos i que lhauria ofert pel món, i va distribuir el vi, anomenant-lo la seva sang»; ara bé, «és llei de natura que tingui lloc la transformació segons el manament del Creador», i per tant, heus aquí que «immediatament la natura canvia la seva condició habitual: sense tardar el pa es converteix en carn, i el vi es converteix en sang»; a lordre del Senyor «la substància es transforma» (Odonis Abb. Cluniac. occupatio, ed. A. Swoboda, Lipsia 1900, p. 121). Desgraciadament, anota el nostre abat, aquest «sacrosant misteri del cos del Senyor, en el qual consisteix tota la salvació del món» (Collationes, XXVIII: PL 133, 572), és celebrat amb negligència. «Els sacerdots» adverteix «que accedeixen a laltar indignament, taquen el pa, és a dir, el cos de Crist» (ib.: PL 133, 572-573). Només qui està unit espiritualment a Crist pot participar dignament del seu cos eucarístic: en cas contrari, menjar la seva carn i beure la seva sang no li seria benefici, sinó condemna» (cf. ib., XXX, PL 133, 575). Tot això ens invita a creure amb nova força i profunditat la certesa de la presència del Senyor. La presència del Creador entre nosaltres, que sentrega en les nostres mans i ens transforma com transforma el pa i el vi, transforma així el món. Sant Odó ha estat un veritable guia espiritual tant per als monjos com per als fidels del seu temps. Davant el «gran nombre de vicis» difosos en la societat, el remei que ell proposava amb decisió era el dun canvi radical de vida, fundat en la humilitat, lausteritat, la indiferència de les coses efímeres i ladhesió a les eternes (cf. Collationes, XXX, PL 133, 613). Malgrat el realisme del seu diagnòstic sobre la situació del seu temps, Odó no es rendeix al pessimisme: «No diem això» precisa «per precipitar en la desesperació els qui vulguin convertir-se. La misericòrdia divina està sempre disponible; espera lhora de la nostra conversió» (ib.: PL 133, 563). I exclama: «Oh inefables entranyes de la pietat divina! Déu persegueix les culpes i això no obstant protegeix els pecadors» (ib.: PL 133, 592). Sostingut per aquesta convicció, labat de Cluny estimava detenir-se en la contemplació de la misericòrdia de Crist, el Salvador que ell qualificava suggestivament com a «amant dels homes»: «amator hominum Christus» (ib., LIII: PL 133, 637). Jesús va prendre sobre seu els flagells que ens corresponien a nosaltres observa per salvar així la criatura que és obra seva i a la qual estima (cf. ib.: PL 133, 638). Apareix aquí un tret del sant abat a primera vista gairebé amagat sota el rigor de la seva austeritat de reformador: la profunda bondat de la seva ànima. Era auster, però sobretot era bo, un home duna gran bondat, una bondat que prové del contacte amb la bondat divina. Odó, com ens diuen els seus contemporanis, difonia al seu voltant lalegria de què sobreeixia. El seu biògraf testifica que no havia sentit mai sortir de boca dhome «tanta dolçor de paraula» (ib., I 17: PL 133, 31). Tenia el costum, recorda el seu biògraf, dinvitar a cantar els nens que trobava pel camí per a després fer-los algun petit regal, i afegeix: «Les seves paraules estaven plenes de goig [ ], la seva hilaritat infonia en el nostre cor una íntima alegria» (ib., II, 5: PL 133, 63). Daquesta manera el vigorós i al mateix temps amable abat medieval, apassionat per la reforma, amb acció incisiva alimentava en els monjos, com també en els fidels laics del seu temps, el propòsit de progressar amb pas diligent pel camí de la perfecció cristiana. Esperem que la seva bondat, lalegria que neix de la fe, unides a lausteritat i a loposició als vicis del món, toquin també el nostre cor, a fi que també nosaltres puguem trobar la font de lalegria que brolla de la bondat de Déu.
