Benvolguts germans i germanes, Avui vull parlar-vos de sant Pere Kanijs Canisi en la forma llatinitzada del cognom, una figura molt important en làmbit catòlic del segle XVI. Va néixer el 8 de maig de 1521 a Nimega (Holanda). El seu pare era burgmestre de la ciutat. Quan era estudiant a la Universitat de Colònia, va freqüentar els monjos cartoixans de Santa Bàrbara, un centre propulsor de vida catòlica, i altres homes piadosos que conreaven lespiritualitat de lanomenada devotio moderna. Va entrar a la Companyia de Jesús el 8 de maig de 1543 a Magúncia (Renània – Palatinat), després de fer exercicis espirituals sota la guia del beat Pere Favre Pierre Favre, un dels primers companys de sant Ignasi de Loiola. Ordenat sacerdot el juny de 1546 a Colònia, ja lany següent, com a teòleg del bisbe dAugusta, el cardenal Otto Truchsess von Waldburg, va estar present en el concili de Trento, en el qual va col·laborar amb dos jesuïtes més, Diego Laínez i Alfonso Salmerón. El 1548, sant Ignasi li va fer completar a Roma la formació espiritual i el va enviar després al Col·legi de Messina perquè sexercités en serveis domèstics humils. Va obtenir el doctorat en teologia a Bolonya el 4 doctubre de 1549, i sant Ignasi el va destinar a lapostolat a Alemanya. El 2 de setembre daquest any va visitar el papa Pau III a Castelgandolfo, i després va estar a la basílica de Sant Pere per a pregar. Allí va implorar lajuda dels grans sants apòstols Pere i Pau, a fi que donessin eficàcia permanent a la benedicció apostòlica rebuda per al seu gran destí, per a la seva nova missió. En el seu diari va anotar algunes paraules daquesta pregària. Diu: «Allí vaig sentir que per mitjà daquests intercessors [Pere i Pau] sem concedia una gran consolació i la presència de la gràcia. Ells confirmaven la meva missió a Alemanya i semblaven transmetrem, com a apòstol dAlemanya, el suport de la seva benevolència. Vós coneixeu, Senyor, de quantes maneres i quantes vegades aquell mateix dia em vau encomanar Alemanya, per la qual des daquell moment continuaria sent sol·lícit, per la qual hauria desitjat viure i morir.» Hem de tenir present que ens trobem en el temps de la Reforma luterana, en el moment en què la fe catòlica en els països de llengua alemanya, davant la fascinació de la Reforma, semblava apagar-se. Era una tasca gairebé impossible, la de Canisi, encarregat de revitalitzar, renovar la fe catòlica en els països germànics. Només era possible amb la força de la pregària. Només era possible des del centre, és a dir, des duna amistat personal profunda amb Jesucrist, amistat amb Crist en el seu cos, lEsglésia, que sha dalimentar en leucaristia, la seva presència real. Continuant la missió rebuda de sant Ignasi i del papa Pau III, Canisi va partir cap a Alemanya i, en primer lloc, cap al ducat de Baviera, que per a alguns anys va ser el lloc del seu ministeri. Com a degà, rector i vicecanceller de la Universitat dIngolstadt, es va ocupar de la vida acadèmica de lInstitut i de la reforma religiosa i moral del poble. A Viena, on durant un temps breu va ser administrador de la diòcesi, va exercir el ministeri pastoral a hospitals i presons, tant a la ciutat com en zones rurals, i va preparar la publicació del seu Catecisme. El 1556 va fundar el Col·legi de Praga, i fins al 1569 va ser el primer superior de la província jesuïta de lAlemanya superior. En aquest càrrec, va establir en els països germànics una atapeïda xarxa de comunitats del seu Orde, especialment de col·legis, que van ser punts de partença per a la reforma catòlica, per a la renovació de la fe catòlica. En aquest temps va participar també en el col·loqui de Worms amb els líders protestants, entre els quals hi havia Philipp Melanchthon (1557); va exercir el càrrec de nunci pontifici a Polònia (1558); va participar en les dues Dietes dAugusta (1559 i 1565); va acompanyar el cardenal Estanislau Hozjusz, llegat del papa Pius IV davant lemperador Ferran (1560); va intervenir en la sessió final del concili de Trento, on va parlar de la qüestió de la comunió sota les dues espècies i de líndex de llibres prohibits (1562). El 1580 es va retirar a Friburg, a Suïssa, on es va dedicar plenament a la predicació i a la composició de les seves obres, i va morir allí mateix el 21 de desembre de 1597. El beat Pius IX el va beatificar el 1864; el papa Lleó XIII, el 1897, el va proclamar segon Apòstol dAlemanya; i el papa Pius XI, el 1925, el va canonitzar i el va proclamar doctor de lEsglésia. Sant Pere Canisi va passar bona part de la seva vida en contacte amb les persones socialment més importants del seu temps i va exercir una influència especial amb els seus escrits. Va ser editor de les obres completes de sant Ciril dAlexandria i de sant Lleó Magne, de les Cartes de sant Jeroni i de les Oracions de sant Nicolau de la Fluë. Va publicar llibres de devoció en diverses llengües, les biografies dalguns sants suïssos i molts textos dhomilètica. Però els seus escrits més difosos van ser els tres Catecismes compostos entre 1555 i 1558. El primer Catecisme estava destinat als estudiants en condicions de comprendre nocions elementals de teologia; el segon, als nois del poble per a una primera instrucció religiosa; el tercer, als nois amb una formació escolar a nivell descoles mitjanes i superiors. La doctrina catòlica sexposava amb preguntes i respostes, breument, en termes bíblics, amb molta claredat i sense tons polèmics. Només en el temps de la seva vida es van fer dues-centes edicions daquest Catecisme. I fins al segle XX es van succeir centenars dedicions. Així, a Alemanya, fins i tot en la generació del meu pare, la gent anomena el Catecisme simplement el Canisi. Va ser realment el Catequista dAlemanya, ha format la fe de persones durant segles. Aquesta és una característica de sant Pere Canisi: saber compondre harmoniosament la fidelitat als principis dogmàtics amb el respecte que es mereix cada persona. Sant Canisi distingia lapostasia conscient, culpable, de la fe, de la pèrdua de la fe inculpable, en les circumstàncies. I, pel que fa a Roma, va declarar que la major part dels alemanys que shavien passat al protestantisme no tenien culpa. En un moment històric de forts contrastos confessionals, evitava això és quelcom extraordinari la duresa i la retòrica de la ira quelcom estrany, com he dit, en aquells temps en les discussions entre cristians i només cercava la presentació de les arrels espirituals i la revitalització de la fe en lEsglésia. Per a això li va resultar útil el coneixement vast i penetrant que tenia de la Sagrada Escriptura i dels pares de lEsglésia: el mateix coneixement que va sostenir la seva relació personal amb Déu i laustera espiritualitat que li derivava de la devotio moderna i de la mística renana. En lespiritualitat de sant Canisi és característica una amistat personal profunda amb Jesús. Escriu, per exemple, el 4 de setembre de 1549 en el seu diari, parlant amb el Senyor: «Vós, al final, com si mobríssiu el cor del Sacratíssim Cos, que em semblava veure davant meu, em vau manar que begués en aquesta font, invitant-me, per dir-ho així, a beure les aigües de la meva salvació en les vostres fonts, oh Salvador meu.» Després veu que el Salvador li dóna un vestit amb tres parts, que sanomenen pau, amor i perseverança. I amb aquest vestit compost de pau, damor i de perseverança, Canisi va dur a terme la seva obra de renovació del catolicisme. La seva amistat amb Jesús que és el centre de la seva personalitat, alimentada per lamor a la Bíblia, per lamor al Sagrament, per lamor als Pares, estava clarament unida a la consciència de ser en lEsglésia un continuador de la missió dels Apòstols. I això ens recorda que tot evangelitzador autèntic sempre és un instrument unit i per això fecund amb Jesús i amb la seva Església. En lamistat amb Jesús sant Pere Canisi shavia format en lambient espiritual de la Cartoixa de Colònia, on havia estat en estret contacte amb dos místics cartoixans: Johann Lansperger, llatinitzat com Lanspergius, i Nicolas van Hesche, llatinitzat com Eschius. Successivament va aprofundir lexperiència daquella amistat, familiaritas stupenda nimis , amb la contemplació dels misteris de la vida de Jesús, que ocupen gran part en els Exercicis espirituals de sant Ignasi. La seva intensa devoció al cor del Senyor, que va culminar en la consagració al ministeri apostòlic a la basílica vaticana, troba aquí el fonament. En lespiritualitat cristocèntrica de sant Pere Canisi simplanta una convicció profunda: no hi ha ànima sol·lícita de la perfecció mateixa que no practiqui cada dia la pregària, la pregària mental, mitjà ordinari que permet el deixeble de Jesús de viure la intimitat amb el Mestre diví. Per això, en els escrits destinats a leducació espiritual del poble, el nostre sant insisteix en la importància de la litúrgia amb els seus comentaris als evangelis, els dies de les festes, al ritu de la santa missa i dels altres sagraments, però, al mateix temps, té cura de mostrar als fidels la necessitat i la bellesa que la pregària personal diària acompanyi i impregni la participació en el culte públic de lEsglésia. Es tracta duna exhortació i dun mètode que conserven intacte el seu valor, especialment després que el concili Vaticà II els proposés novament amb autoritat en la constitució Sacrosanctum Concilium: la vida cristiana no creix si no salimenta amb la participació en la litúrgia, de manera particular en la santa missa dominical, i amb loració personal diària, amb el contacte personal amb Déu. Enmig de les mil activitats i dels estímuls múltiples que ens envolten, cal trobar cada dia moments de recolliment davant del Senyor per escoltar-lo i parlar amb ell. Al mateix temps, sempre és actual i de valor permanent lexemple que sant Pere Canisi ens va deixar, no sols en les seves obres, sinó sobretot amb la seva vida. Ens ensenya amb claredat que el ministeri apostòlic només és eficaç i produeix fruits de salvació en els cors si el predicador és testimoni personal de Jesús i sap ser instrument a la seva disposició, estretament unit a ell per la fe en el seu evangeli i a la seva Església, per una vida moralment coherent i per una pregària incessant com lamor. I això val per a tot cristià que vulgui viure amb compromís i fidelitat la seva adhesió a Crist. Gràcies.
