Benvolguts germans i germanes, Durant les catequesis daquests dimecres estic tractant sobre algunes grans figures de la vida de lEsglésia des dels seus orígens. Avui vull parlar duna de les personalitats més significatives del segle XI, sant Pere Damià, monjo, amant de la soledat i, al mateix temps, intrèpid home dEsglésia, compromès en primera persona en lobra de reforma posada en marxa pels Papes daquell temps. Va néixer a Ravenna lany 1007, de família noble però pobre. En quedar-se orfe dambdós progenitors, va viure una infància plena de dificultats i sofriments, malgrat que la seva germana Rosalinda es va esforçar per fer-li de mare, i el seu germà més gran, Damià, el va adoptar com a fill. Precisament per això se lanomenarà més endavant Pere Damià. La formació li va ser impartida primer a Faenza i després a Parma, on, ja als 25 anys, el trobem compromès en lensenyament. Amb una bona competència en el camp del dret, va adquirir una perícia refinada en lart de la redacció lars scribendi i, gràcies al seu coneixement dels grans clàssics llatins, es va convertir en «un dels millors llatinistes del seu temps, un dels escriptors més grans de ledat mitjana llatina» (J. Leclercq, Pierre Damien, ermite et homme dÉglise, Roma 1960, p. 172). Es va distingir en els gèneres literaris més diversos: cartes, sermons, hagiografies, oracions, poemes, epigrames. La seva sensibilitat per la bellesa el portava a la contemplació poètica del món. Pere Damià concebia lunivers com una inesgotable «paràbola» i un espai ple de símbols, a partir dels quals és possible interpretar la vida interior i la realitat divina i sobrenatural. Des daquesta perspectiva, entorn de lany 1034, la contemplació de labsolut de Déu el va impulsar a allunyar-se progressivament del món i de les seves realitats efímeres per a retirar-se al monestir de Fonte Avellana, fundat només poques dècades abans, però ja famós per la seva austeritat. Per a edificació dels monjos, va escriure la vida del fundador, sant Romuald de Ravenna, i al mateix temps es va esforçar per a aprofundir en la seva espiritualitat, exposant el seu ideal del monaquisme eremític. Cal subratllar immediatament un detall: lermitatge de Fonte Avellana estava dedicat a la Santa Creu, i la creu va ser el misteri cristià que més va fascinar en Pere Damià. «No estima Crist qui no estima la creu de Crist», afirma (Sermo XVIII, 11, p. 117), i es defineix a ell mateix: «Petrus crucis Christi servorum famulus», Pere, servidor dels servidors de la creu de Crist» (Ep. 9,1). Pere Damià dirigeix pregàries precioses a la creu, en les quals revela una visió daquest misteri que té dimensions còsmiques, perquè abraça tota la història de la Salvació: «Oh beneïda creu» exclama, «et veneren, et prediquen i thonoren la fe dels patriarques, els vaticinis dels profetes, el senat jutjador dels apòstols, lexèrcit victoriós dels màrtirs i les multituds de tots els sants» (Sermo XLVIII, 14, p. 304). Benvolguts germans i germanes, que lexemple de Pere Damià ens impulsi també a nosaltres a mirar sempre la creu com lacte suprem damor de Déu cap a lhome, que ens ha donat la Salvació. Per al desplegament de la vida eremítica aquest gran monjo va escriure una Regla, en la qual subratlla fortament el «rigor de lermitatge»: en el silenci del claustre el monjo està cridat a portar una vida de pregària, diürna i nocturna, amb dejunis prolongats i austers; ha dexercitar-se en una caritat fraterna generosa i en una obediència al prior sempre prompta i disponible. En lestudi i en la meditació quotidiana de la Sagrada Escriptura Pere Damià descobreix els significats místics de la paraula de Déu, trobant-hi aliment per a la seva vida espiritual. En aquest sentit anomena la cel·la de lermita «locutori on Déu conversa amb els homes». La vida eremítica és per a ell el cimal de la vida cristiana, és «al vèrtex dels estats de vida», perquè el monjo, ja lliure dels lligams del món i del seu propi jo, rep «les arres de lEsperit Sant i la seva ànima suneix feliç a lEspòs celestial» (Ep. 18, 17; cf. Ep. 28, 43 s). Això és important també avui per a nosaltres, encara que no siguem monjos: saber guardar silenci en nosaltres per a escoltar la veu de Déu; cercar, per dir-ho així, un «locutori» on Déu parli amb nosaltres. Aprendre la paraula de Déu en la pregària i en la meditació és la sendera de la vida. Sant Pere Damià, que fonamentalment va ser un home doració, de meditació, de contemplació, va ser també un teòleg: fer la seva reflexió sobre diferents temes doctrinals el van portar a conclusions importants per a la vida. Així, per exemple, exposa amb claredat i vivacitat la doctrina trinitària utilitzant ja, amb la guia de textos bíblics i patrístics, els tres termes fonamentals que després han estat determinants també per a la filosofia dOccident, processio, relatio i persona (cf. Opusc. XXXVIII: PL CXLV, 633-642; i Opusc. II i III: ib., 41 s i 58 s). Això no obstant, atès que lanàlisi teològica del misteri el porta a contemplar la vida íntima de Déu i el diàleg damor inefable entre les tres divines Persones, en treu conclusions ascètiques per a la vida en comunitat i fins i tot per a les relacions entre cristians llatins i grecs, dividits en aquest tema. També la meditació sobre la figura de Crist té reflexos pràctics significatius, en estar tota lEscriptura centrada en ell. El mateix «poble dels jueus» anota sant Pere Damià, «a través de les pàgines de la Sagrada Escriptura, dalguna manera ha portat Crist sobre les seus espatlles» (Sermo XLVI, 15). Crist, per tant afegeix, ha destar al centre de la vida del monjo: «A Crist se lha de sentir en la nostra llengua, a Crist se lha de veure en la nostra vida, se lha de percebre en el nostre cor» (Sermo VIII, 5). Líntima unió amb Crist no sols implica els monjos, sinó tots els batejats. Aquí trobem una forta invitació, també per a nosaltres, a no deixar-nos absorbir totalment per les activitats, pels problemes i per les preocupacions de cada dia, oblidant-nos que Jesús ha destar veritablement al centre de la nostra vida. La comunió amb Crist crea unitat damor entre els cristians. En la carta 28, que és un tractat genial declesiologia, Pere Damià desenvolupa una profunda teologia de lEsglésia com a comunió. «LEsglésia de Crist» escriu «està unida pel vincle de la caritat fins al punt que, com que és una en molts membres, també està tota sencera místicament en cada membre; de manera que tota lEsglésia universal sanomena justament única Esposa de Crist en singular, i cada ànima elegida, pel misteri sacramental, es considera plenament Església.» Això és important: no sols que tota lEsglésia universal està unida, sinó que en cadascun de nosaltres hauria destar present lEsglésia en la seva totalitat. Així el servei de lindividu es converteix en «expressió de la universalitat» (Ep. 28, 9-23). Amb tot, la imatge ideal de la «santa Església» il·lustrada per Pere Damià no correspon ho sabia bé a la realitat del seu temps. Per això no va témer denunciar la corrupció que hi havia als monestirs i entre el clergat, sobretot a causa de la praxi segons la qual les autoritats laiques conferien la investidura dels càrrecs eclesiàstics: molts bisbes i abats es comportaven com a governadors dels seus propis súbdits més que com a pastors dànimes, i a vegades la seva vida moral deixava molt a desitjar. Per això, amb gran dolor i tristesa, el 1057 Pere Damià va deixar el monestir i va acceptar, encara que a contracor, el nomenament de cardenal bisbe dÒstia, entrant així plenament en col·laboració amb els Papes en la difícil empresa de la reforma de lEsglésia. Va veure que no era suficient contemplar i va haver de renunciar a la bellesa de la contemplació per a contribuir a lobra de renovació de lEsglésia. Va renunciar així a la bellesa de lermitatge i amb valor va emprendre nombrosos viatges i missions. Pel seu amor a la vida monàstica, deu anys després, el 1067, va obtenir permís per a tornar a Fonte Avellana, renunciant a la diòcesi dÒstia. Però lanhelada tranquil·litat va durar poc: ja dos anys després va ser enviat a Frankfurt amb lintent devitar el divorci dEnric IV de la seva dona Berta; i novament dos anys després, el 1071, va ser a Montecassino per a la consagració de lesglésia de labadia, i a principis de 1072 es va dirigir a Ravenna per a restablir la pau amb larquebisbe local, que havia donat suport a lantipapa provocant linterdicte sobre la ciutat. Durant el viatge de tornada al seu ermitatge, una sobtada malaltia el va obligar a aturar-se a Faenza, al monestir benedictí de Santa Maria Vecchia fuori porta, i allí va morir a la nit entre el 22 i el 23 de febrer de 1072. Benvolguts germans i germanes, és una gran gràcia que en la vida de lEsglésia el Senyor hagi suscitat una personalitat tan exuberant, rica i complexa, com la de sant Pere Damià, i no es troben gaire sovint obres de teologia i despiritualitat tan agudes i vives com les de leremita de Fonte Avellana. Va ser monjo a fons, amb formes dausteritat que avui podrien semblar fins i tot excessives, però així va fer de la vida monàstica un testimoniatge eloqüent de la primacia de Déu i una crida a tots a caminar cap a la santedat, lliures de tota avinença amb el mal. Es va consumir, amb lúcida coherència i gran severitat, per la reforma de lEsglésia del seu temps. Va consagrar totes les seves energies espirituals i físiques a Crist i a lEsglésia, restant sempre, com li agradava definir-se, «Petrus ultimus monachorum servus», Pere, últim servent dels monjos.
