Benvolguts germans i germanes, Sant Robert Belarmino, del qual vull parlar-vos avui, ens porta amb la memòria al mateix temps de la dolorosa escissió de la cristiandat occidental, quan una greu crisi política i religiosa va provocar la separació de nacions senceres de la Seu apostòlica. Va néixer el 4 doctubre de 1542 a Montepulciano, a prop de Siena. Era nebot, per part de mare, del papa Marcel II. Va rebre una formació humanística excel·lent abans dentrar a la Companyia de Jesús el 20 de setembre de 1560. Els estudis de filosofia i teologia, que va fer entre el Col·legi Romà, Pàdua i Lovaina, centrats en sant Tomàs i en els pares de lEsglésia, van ser decisius per a la seva orientació teològica. Ordenat sacerdot el 25 de març de 1570, va ser durant alguns anys professor de teologia a Lovaina. Successivament, cridat a Roma com a professor en el Col·legi Romà, se li va encomanar la càtedra dApologètica; durant la dècada en què va ocupar aquest càrrec (1576-1586) va elaborar un curs de lliçons que van confluir després en les Controversiæ , obra que tot seguit es va fer cèlebre per la claredat i la riquesa de continguts i pel seu tall predominantment històric. Feia poc que shavia conclòs el concili de Trento i lEsglésia catòlica necessitava refermar i confirmar la identitat, també respecte a la Reforma protestant. Lacció de Belarmino es va inserir en aquest context. De 1588 a 1594 va ser primer pare espiritual dels estudiants jesuïtes del Col·legi Romà, entre els quals va trobar i va dirigir a sant Lluís Gonçaga, i després superior religiós. El papa Climent VIII el va nomenar teòleg pontifici, consultor del Sant Ofici i rector del Col·legi dels Penitenciers de la basílica de Sant Pere. El seu catecisme, Doctrina cristiana breve , que va ser el seu treball més popular, es remunta al bienni 1597-1598. El 3 de març de 1599 va ser creat cardenal pel papa Climent VIII, i el 18 de març de 1602 va ser nomenat arquebisbe de Càpua. Va rebre lordenació episcopal el 21 dabril del mateix any. En els tres anys en què va ser bisbe diocesà, es va distingir pel zel de predicador a la seva catedral, per la visita que feia setmanalment a les parròquies, pels tres sínodes diocesans i per un concili provincial que va organitzar. Després de participar en els conclaves que van elegir papes Lleó XI i Pau V, va ser cridat a Roma, on va ser membre de les Congregacions del Sant Ofici, de lÍndex, dels Ritus, dels Bisbes i de la Propagació de la Fe. Així mateix, va exercir encàrrecs diplomàtics, davant la República de Venècia i davant Anglaterra, en defensa dels drets de la seu apostòlica. En els seus últims anys va compondre diversos llibres despiritualitat, en els quals va condensar el fruit dels seus exercicis espirituals anuals. De la seva lectura el poble cristià obté encara avui gran edificació. Va morir a Roma el 17 de setembre de 1621. El papa Pius XI el va beatificar el 1923, el va canonitzar el 1930 i el va proclamar doctor de lEsglésia el 1931. Sant Robert Belarmino va exercir un paper important en lEsglésia de les últimes dècades del segle XVI i de les primeres del segle després. Les seves Controversiæ constitueixen un punt de referència encara vàlid per a leclesiologia catòlica sobre les qüestions sobre la Revelació, la naturalesa de lEsglésia, els sagraments i lantropologia teològica. En elles apareix accentuat laspecte institucional de lEsglésia, amb motiu dels errors que llavors circulaven sobre aquestes qüestions. Això no obstant, Belarmino va aclarir també els aspectes invisibles de lEsglésia com a cos místic i els va il·lustrar amb lanalogia del cos i de lànima, a fi de descriure la relació entre les riqueses interiors de lEsglésia i els aspectes exteriors que la fan perceptible. En aquesta obra monumental, que tracta de sistematitzar les diverses controvèrsies teològiques de lèpoca, evita qualsevol detall polèmic i agressiu respecte a les idees de la Reforma, però utilitzant els arguments de la raó i de la Tradició de lEsglésia il·lustra de manera clara i eficaç la doctrina catòlica. Això no obstant, la seva herència està en la manera com va concebre el seu treball. Les oneroses funcions de govern no li van impedir, de fet, aspirar diàriament a la santedat amb la fidelitat a les exigències del seu estat de religiós, sacerdot i bisbe. Daquesta fidelitat deriva el seu compromís en la predicació. Pel fet de ser, com a sacerdot i bisbe, per damunt de tot un pastor dànimes, va sentir el deure de predicar assíduament. Són centenars els sermons les homilies que va pronunciar a Flandes, a Roma, a Nàpols i a Càpua en ocasió de les celebracions litúrgiques. No menys abundants són les seves expositiones i les seves explanationes als rectors, a les religioses, als estudiants del Col·legi Romà, que ben sovint tenen com a objecte la Sagrada Escriptura, especialment les cartes de sant Pau. La seva predicació i les seves catequesis presenten el mateix caràcter dessencialitat que havia après de leducació ignasiana, tota ella dirigida a concentrar les forces de lànima en el Senyor Jesús intensament conegut, estimat i imitat. En els escrits daquest home de govern es percep amb molta claredat, fins i tot en la discreció darrere la qual oculta els seus sentiments, la primacia que assigna als ensenyaments de Crist. Sant Robert Belarmino ofereix així un model doració, ànima de qualsevol activitat: una pregària que escolta la Paraula del Senyor, que se sacia contemplant la seva grandesa, que no es replega en ella mateixa, sinó que salegra dabandonar-se a Déu. Un signe distintiu de lespiritualitat de Belarmino és la percepció viva i personal de la immensa bondat de Déu, per la qual cosa el nostre sant se sentia realment fill estimat per Déu i li era font de gran alegria recollir-se, amb serenitat i senzillesa, en oració, en contemplació de Déu. En el seu llibre De ascensione mentis in Deum Elevació de la ment a Déu, compost segons lesquema de lItinerarium de sant Bonaventura, exclama: «Oh ànima, el teu model és Déu, bellesa infinita, llum sense ombres, esplendor que supera el de la lluna i el sol. Aixeca els ulls a Déu, en el qual es troben els arquetips de totes les coses, i del qual, com duna font dinfinita fecunditat, deriva aquesta varietat gairebé infinita de les coses. Per tant, has de concloure: qui troba Déu ho troba tot, qui perd Déu ho perd tot.» En aquest text sescolta el ressò de la cèlebre contemplatio ad amorem obtinendum contemplació per aconseguir amor dels Exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola. Belarmino, que viu en la fastuosa i sovint malsana societat de finals del segle XVI i començaments del XVII, treu daquesta contemplació aplicacions pràctiques i projecta la situació de lEsglésia del seu temps amb sentit pastoral profund. En el llibre De arte bene moriendi lart de morir bé per exemple, indica com a norma segura de viure bé, i també de morir bé, meditar ben sovint i seriosament que caldrà donar comptes a Déu de les pròpies accions i de la pròpies maneres de viure, i tractar de no acumular riqueses en aquesta terra, sinó de viure amb senzillesa i amb caritat per a acumular béns al cel. En el llibre De gemitu columbæ el gemec del colom, on el colom representa lEsglésia, crida amb força el clergat i tots els fidels a una reforma personal i concreta de la seva vida seguint el que ensenyen lEscriptura i els sants, entre els quals cita en particular sant Gregori Nacianzè, sant Joan Crisòstom, sant Jeroni i sant Agustí, així com els grans fundadors dOrdes religiosos com sant Benet, sant Domènec i sant Francesc. Belarmino ensenya amb gran claredat i amb lexemple de la seva vida que no pot haver-hi reforma autèntica de lEsglésia si abans no sesdevé la nostra reforma personal i la conversió del nostre cor. Dels Exercicis espirituals de sant Ignasi, Robert Belarmino treia consells per a comunicar de manera profunda, fins i tot als més senzills, les belleses dels misteris de la fe. Escriu: «Si tens saviesa, comprens que ets creat per a la glòria de Déu i per a la teva salvació eterna. Aquest és el teu final, aquest el centre de la teva ànima, aquest el tresor del teu cor. Per això, considera un autèntic bé per a tu el que et porta al teu final, i un autèntic mal el que timpedeix aconseguir-lo. El savi no ha de cercar esdeveniments pròspers o adversos, riqueses i pobresa, salut i malaltia, honors i ultratges, vida i mort, ni fugir-ne. Són bons i desitjables només si contribueixen a la glòria de Déu i a la teva felicitat eterna; són dolents i cal fugir-ne si lobstaculitzen» ( De ascensione mentis in Deum , grad. 1). Òbviament, aquestes paraules no passen de moda; hauríem de meditar-les llargament a fi dorientar el nostre camí en aquesta terra. Ens recorden que el fi de la nostra vida és el Senyor, el Déu que es va revelar en Jesucrist, en el qual ell continua cridant-nos i prometent-nos la comunió amb ell. També ens recorden la importància de confiar en el Senyor, de donar-ho tot en una vida fidel a levangeli, dacceptar i il·luminar amb la fe i amb la pregària qualsevol circumstància i acció de la nostra vida, cercant sempre la unió amb ell. Amén.
