Benvolguts germans i germanes, Avui vull continuar la presentació de sant Tomàs dAquino, un teòleg de tan gran valor que lestudi del seu pensament va ser explícitament recomanat pel concili Vaticà II en dos documents, el decret Optatam totius, sobre la formació al sacerdoci, i la declaració Gravissimum educationis, que tracta sobre leducació cristiana. Daltra banda, ja el 1880 el papa Lleó XIII, gran amant seu i promotor destudis tomistes, va declarar sant Tomàs patró de les escoles i de les universitats catòliques. El motiu principal daquesta estimació no sols es troba en el contingut del seu ensenyament, sinó també en el mètode que va adoptar, sobretot la seva nova síntesi i distinció entre filosofia i teologia. Els pares de lEsglésia es confrontaven amb diverses filosofies de tipus platònic, en les quals es presentava una visió completa del món i de la vida, incloent-hi la qüestió de Déu i de la religió. En la confrontació amb aquestes filosofies, ells mateixos havien elaborat una visió completa de la realitat, partint de la fe i utilitzant elements del platonisme, per a respondre a les qüestions essencials dels homes. Aquesta visió, basada en la revelació bíblica i elaborada amb un platonisme corregit a la llum de la fe, ells lanomenaven la nostra filosofia. La paraula filosofia no era, per tant, expressió dun sistema purament racional i, com a tal, diferent de la fe, sinó que indicava una visió completa de la realitat, construïda a la llum de la fe, però feta pròpia i pensada per la raó; una visió que, certament, anava més enllà de les capacitats pròpies de la raó, però que, com a tal, li era també satisfactòria. Per a sant Tomàs lencontre amb la filosofia precristiana dAristòtil (que va morir cap a lany 322 aC) obria una perspectiva nova. La filosofia aristotèlica era, òbviament, una filosofia elaborada sense coneixement de lAntic ni del Nou Testament, una explicació del món sense revelació, únicament per la raó. I aquesta racionalitat consegüent era convincent. Així lantiga forma de la nostra filosofia dels Pares ja no funcionava. Calia tornar a pensar la relació entre filosofia i teologia, entre fe i raó. Hi havia una filosofia completa i convincent en si mateixa, una racionalitat que precedia la fe, i després la teologia, un pensar amb la fe i en la fe. La qüestió urgent era aquesta: ¿Són compatibles el món de la racionalitat, la filosofia pensada sense Crist i el món de la fe, o sexclouen? No faltaven elements que afirmaven la incompatibilitat entre els dos mons, però sant Tomàs estava fermament convençut de la seva compatibilitat; més encara, que la filosofia elaborada sense coneixement de Crist gairebé esperava la llum de Jesús per a ser completa. Aquesta va ser la gran «sorpresa» de sant Tomàs, que va determinar el seu camí de pensador. Mostrar aquesta independència entre filosofia i teologia, i al mateix temps la seva relació recíproca, va ser la missió històrica del gran mestre. I així sentén que, en el segle XIX, quan es declarava fortament la incompatibilitat entre raó moderna i fe, el papa Lleó XIII indiqués a sant Tomàs com a guia en el diàleg entre luna i laltra. En el seu treball teològic, sant Tomàs suposa i concreta aquesta relació entre ambdues. La fe consolida, integra i il·lumina el patrimoni de veritats que la raó humana adquireix. La confiança que sant Tomàs atorga a aquests dos instruments del coneixement la fe i la raó pot ser reconduïda a la convicció que ambdues procedeixen duna única font de tota veritat, el Logos diví, que actua tant en làmbit de la creació com en el de la Redempció. Junt amb lacord entre raó i fe sha de reconèixer, per altra part, que ambdues es valen de procediments cognoscitius diferents. La raó acull una veritat en virtut de la seva evidència intrínseca, mediata o immediata; la fe, en canvi, accepta una veritat basant-se en lautoritat de la paraula de Déu que es revela. Al principi del seu Summa Theologiæ escriu sant Tomàs: «Lordre de les ciències és doble: algunes procedeixen de principis coneguts mitjançant la llum natural de la raó, com les matemàtiques, la geometria i similars; altres procedeixen de principis coneguts mitjançant una ciència superior: com la perspectiva procedeix de principis coneguts mitjançant la geometria, i la música de principis coneguts mitjançant les matemàtiques. I daquesta manera la sagrada doctrina (és a dir, la teologia) és ciència que procedeix dels principis coneguts a través de la llum duna ciència superior, és a dir, la ciència de Déu i dels sants» (I, q. 1, a. 2). Aquesta distinció garanteix lautonomia tant de les ciències humanes com de les ciències teològiques, però no equival a separació, sinó que implica més aviat una col·laboració recíproca i beneficiosa. De fet, la fe protegeix la raó de tota temptació de desconfiança en les pròpies capacitats, lestimula a obrir-se a horitzons cada cop més amplis, manté viva en ella la recerca dels fonaments i, quan la pròpia raó saplica a lesfera sobrenatural de la relació entre Déu i lhome, enriqueix el seu treball. Segons sant Tomàs, per exemple, la raó humana pot, per descomptat, arribar a lafirmació de lexistència dun sol Déu, però únicament la fe, que acull la Revelació divina, és capaç darribar al misteri de lAmor de Déu u i tri. Per altra part, no sols la fe ajuda la raó. També la raó, amb els seus mitjans, pot fer quelcom important per la fe, prestant-li un triple servei que sant Tomàs resumeix en el pròleg del seu comentari al De Trinitate de Boecio: «Demostrar els fonaments de la fe; explicar mitjançant semblances les veritats de la fe; rebutjar les objeccions que saixequen contra la fe» (q. 2, a. 2). Tota la història de la teologia és, en el fons, lexercici daquest interès de la intel·ligència, que mostra la intel·ligibilitat de la fe, la seva articulació i harmonia internes, la seva racionabilitat i la seva capacitat de promoure el bé de lhome. La correcció dels raonaments teològics i el seu significat cognoscitiu real es basen en el valor del llenguatge teològic, que, segons sant Tomàs, és principalment un llenguatge analògic. La distància entre Déu el Creador i lésser de les seves criatures és infinita; la dissemblança sempre és més gran que la semblança (cf. DS 806). Malgrat això, en tota la diferència entre Creador i criatura hi ha una analogia entre lésser creat i lésser del Creador, que ens permet parlar amb paraules humanes sobre Déu. Sant Tomàs no sols va fundar la doctrina de lanalogia en les seves argumentacions exquisidament filosòfiques, sinó també en el fet que amb la Revelació Déu mateix ens ha parlat i, per tant, ens ha autoritzat a parlar dell. Considero important recordar aquesta doctrina, que de fet ens ajuda a superar algunes objeccions de lateisme contemporani, el qual nega que el llenguatge religiós tingui un significat objectiu i sosté en canvi que només té un valor subjectiu o simplement emotiu. Aquesta objecció resulta del fet que el pensament positivista està convençut que lhome no coneix lésser, sinó només les funcions experimentals de la realitat. Amb sant Tomàs i amb la gran tradició filosòfica, nosaltres estem convençuts que, en realitat, lhome no sols coneix les funcions, objecte de les ciències naturals, sinó que coneix quelcom de lésser mateix: per exemple coneix la persona, el «tu» de laltre, i no sols laspecte físic i biològic del seu ésser. A la llum daquest ensenyament de sant Tomàs, la teologia afirma que, fins i tot sent limitat, el llenguatge religiós està dotat de sentit perquè toquem lésser, com una fletxa que es dirigeix cap a la realitat que significa. Aquest acord fonamental entre raó humana i fe cristiana saprecia en un altre principi fonamental del pensament de lAquinat: la Gràcia divina no anul·la, sinó que suposa i perfecciona la naturalesa humana. Aquesta última, de fet, fins i tot després del pecat, no està completament corrompuda, sinó ferida i debilitada. La Gràcia, donada per Déu i comunicada a través del misteri del Verb encarnat, és un do absolutament gratuït amb el qual la naturalesa és guarida, potenciada i ajudada a perseguir el desig innat en el cor de cada home i de cada dona: la felicitat. Totes les facultats de lésser humà són purificades, transformades i elevades per la Gràcia divina. Una important aplicació daquesta relació entre la naturalesa i la Gràcia es descobreix en la teologia moral de sant Tomàs dAquino, que resulta de gran actualitat. Al centre del seu ensenyament en aquest camp hi posa la llei nova, que és la llei de lEsperit Sant. Amb una mirada profundament evangèlica insisteix en el fet que aquesta llei és la Gràcia de lEsperit Sant donada a tots els qui creuen en Crist. A aquesta Gràcia suneix lensenyament escrit i oral de les veritats doctrinals i morals, transmeses per lEsglésia. Sant Tomàs, subratllant el paper fonamental, en la vida moral, de lacció de lEsperit Sant, de la Gràcia, de la qual brollen les virtuts teologals i morals, fa comprendre que tot cristià pot aconseguir les altes perspectives del Sermó de la Muntanya si viu una relació autèntica de fe en Crist, si sobre a lacció del seu Esperit Sant. Però afegeix lAquinat «encara que la gràcia és més eficaç que la naturalesa, això no obstant la naturalesa és més essencial per a lhome» (Summa Theologiæ, III, q. 94, a. 6, ad 2), per la qual cosa, en la perspectiva moral cristiana, hi ha un lloc per a la raó, la qual és capaç de discernir la llei moral natural. La raó pot reconèixer-la considerant el que sha de fer i el que sha devitar per a aconseguir aquesta felicitat que cerca cadascú, i que imposa també una responsabilitat cap als altres, i per tant, la recerca del bé comú. En altres paraules, les virtuts de lhome, teologals i morals, estan arrelades en la naturalesa humana. La Gràcia divina acompanya, sosté i impulsa el compromís ètic, però, de per si, segons sant Tomàs, tots els homes, creients i no creients, estan cridats a reconèixer les exigències de la naturalesa humana expressades en la llei natural i a inspirar-shi en la formulació de les lleis positives, és a dir, les promulgades per les autoritats civils i polítiques per a regular la convivència humana. Quan es nega la llei natural i la responsabilitat que implica, sobre dramàticament el camí al relativisme ètic en el pla individual i al totalitarisme de lEstat en el pla polític. La defensa dels drets universals de lhome i lafirmació del valor absolut de la dignitat de la persona postulen un fonament. ¿No és precisament la llei natural aquest fonament, amb els valors no negociables que indica? El venerable Joan Pau II va escriure en la seva encíclica Evangelium vitæ paraules que continuen sent de gran actualitat: «Per al futur de la societat i el desenvolupament duna sana democràcia urgeix, doncs, descobrir novament lexistència de valors humans i morals essencials i originaris, que deriven de la veritat mateixa de lésser humà i expressen i tutelen la dignitat de la persona. Són valors, per tant, que cap individu, cap majoria i cap Estat mai no poden crear, modificar o destruir, sinó que només han de reconèixer, respectar i promoure» (n. 71). En conclusió, sant Tomàs ens proposa una visió de la raó humana àmplia i confiada: àmplia perquè no es limita als espais de lanomenada raó empiricocientífica, sinó que està oberta a tot lésser i per tant també a les qüestions fonamentals i irrenunciables del viure humà; i confiada perquè la raó humana, sobretot si acull les inspiracions de la fe cristiana, promou una civilització que reconeix la dignitat de la persona, la intangibilitat dels seus drets i lobligatorietat dels seus deures. No sorprèn que la doctrina sobre la dignitat de la persona, fonamental per al reconeixement de la inviolabilitat dels drets de lhome, hagi madurat en ambients de pensament que van recollir lherència de sant Tomàs dAquino, el qual tenia un concepte altíssim de la criatura humana. La va definir, amb el seu llenguatge rigorosament filosòfic, com «el més perfecte que hi ha en tota la naturalesa, és a dir, un subjecte subsistent en una naturalesa racional» (Summa Theologiæ, I, q. 29, a. 3). La profunditat del pensament de sant Tomàs dAquino provenia no ho oblidem mai de la seva fe viva i de la seva pietat fervorosa, que expressava en oracions inspirades, com aquesta en què demana a Déu: «Concediu-me, us ho prego, una voluntat que us cerqui, una saviesa que us trobi, una vida que us agradi, una perseverança que us esperi amb confiança i una confiança que al final arribi a posseir-vos.»
