Benvolguts germans i germanes, Vull completar avui, amb una tercera part, les meves catequesis sobre sant Tomàs dAquino. Fins i tot més de set-cents anys després de la seva mort, podem aprendre molt dell. Ho recordava també el meu predecessor, el papa Pau VI, el qual, en un discurs pronunciat a Fossanova el 14 de setembre de 1974, en ocasió del VII centenari de la mort de sant Tomàs, es preguntava: «Mestre Tomàs, quina lliçó ens pots donar?» I responia així: «La confiança en la veritat del pensament religiós catòlic, tal com ell el va defensar, va exposar i obrir a la capacitat cognoscitiva de la ment humana» (LOsservatore Romano, edició en llengua espanyola, 22 de setembre de 1974, p. 6-7). I el mateix dia, a Aquino, referint-se novament a sant Tomàs, afirmava: «Tots, tots els qui som fills fidels de lEsglésia podem ser i hem de ser, almenys en alguna mesura, deixebles seus» (ib., p. 7). Aprenguem, doncs, també nosaltres de sant Tomàs i de la seva obra mestra, la Summa Theologiæ. Encara que va quedar incompleta, és una obra monumental: conté 512 qüestions i 2.669 articles. Es tracta dun raonament compacte, laplicació de la intel·ligència humana als misteris de la fe del qual avança amb claredat i profunditat, enllaçant preguntes i respostes, en què sant Tomàs aprofundeix lensenyament que ve de la Sagrada Escriptura i dels Pares de lEsglésia, sobretot de sant Agustí. En aquesta reflexió, en lencontre amb vertaderes preguntes del seu temps, que sovint són també preguntes nostres, sant Tomàs, utilitzant el mètode i el pensament dels filòsofs antics, en particular dAristòtil, arriba així a formulacions precises, lúcides i pertinents de les veritats de fe, on la veritat és el do de la fe, resplendeix i es fa accessible per a nosaltres, per a la nostra reflexió. Això no obstant, aquest esforç de la ment humana ho recorda lAquinat amb la seva vida mateixa sempre està il·luminat per la pregària, per la llum que ve de Dalt. Només qui viu amb Déu i amb els misteris pot comprendre també el que aquests misteris diuen. En la Summa Theologiæ, sant Tomàs parteix del fet que hi ha tres maneres diferents de lésser i de lessència de Déu: Déu existeix en si mateix, és el principi i fi de totes les coses; per tant, totes les criatures procedeixen i depenen dell; després, Déu és present a través de la seva gràcia en la vida i en lactivitat del cristià, dels sants; i, per últim, Déu és present de manera totalment especial en la persona de Crist, unit aquí realment amb lhome Jesús, que actua en els sagraments, els quals deriven de la seva obra redemptora. Per això, lestructura daquesta obra monumental (cf. Jean-Pierre Torrell, La Summa di san Tommaso, Milà 2003, p. 29-75), un estudi amb «mirada teològica» de la plenitud de Déu (cf. Summa Theologiæ, Iª, q. 1, a. 7), està articulada en tres parts, i el mateix Doctor Communis sant Tomàs lexplica amb aquestes paraules: «Lobjectiu principal daquesta sagrada doctrina és portar al coneixement de Déu, i no sols com a ésser, sinó també com a principi i fi de les coses, especialment de les criatures racionals [ ]. En el nostre intent dexposar aquesta doctrina, tractarem el següent: primer, de Déu; segon, de la marxa de lhome cap a Déu; tercer, de Crist, el qual, com a home, és el camí en la nostra marxa cap a Déu» (ib., Iª, q. 2). És un cercle: Déu en si mateix, que surt dell mateix i ens agafa de la mà, de manera que amb Crist tornem a Déu, estem units a Déu i Déu serà tot en tots. Així doncs, la primera part de la Summa Theologiæ indaga sobre Déu mateix, sobre el misteri de la Trinitat i sobre lactivitat creadora de Déu. En aquesta part, trobem també una profunda reflexió sobre la realitat autèntica de lésser humà sortit de les mans creadores de Déu, fruit del seu amor. Per una part, som un ésser creat, dependent; no venim de nosaltres mateixos; però, per una altra, tenim vertadera autonomia, de manera que no som només quelcom aparent com diuen alguns filòsofs platònics, sinó una realitat volguda per Déu com a tal, i amb valor en ella mateixa. A la segona part sant Tomàs considera lhome, impulsat per la gràcia, en la seva aspiració per conèixer i estimar Déu per a ser feliç en el temps i en leternitat. Primerament, lautor presenta els principis teològics de lacció moral, estudiant com, en la lliure elecció de lhome de realitzar actes bons, sintegren la raó, la voluntat i les passions, a les quals shi afegeix la força que dóna la gràcia de Déu mitjançant les virtuts i els dons de lEsperit Sant, igual que lajuda que ofereix també la llei moral. Per consegüent, lésser humà és un ésser dinàmic, que cerca la pròpia identitat, que cerca arribar a ser ell mateix i, en aquest sentit, cerca realitzar actes que el construeixen, que el fan veritablement home, i aquí hi entra la llei moral, hi entra la gràcia i també la raó, la voluntat i les passions. Sobre aquest fonament sant Tomàs traça la fisonomia de lhome que viu dacord amb lEsperit i que es converteix així en una icona de Déu. Aquí lAquinat es deté a estudiar les tres virtuts teologals fe, esperança i caritat, seguides dun examen agut de més de cinquanta virtuts morals, organitzades entorn de les quatre virtuts cardinals: prudència, justícia, temprança i fortalesa. I acaba amb la reflexió sobre les diferents vocacions a lEsglésia. A la tercera part de la Summa sant Tomàs estudia el Misteri de Crist el camí i la veritat per mitjà del qual podem reunir-nos amb Déu Pare. En aquesta secció escriu pàgines gairebé no superades sobre el misteri de lEncarnació i de la Passió de Jesús, afegint-hi també una àmplia dissertació sobre els set sagraments, perquè en ells el Verb diví encarnat estén els beneficis de lEncarnació per a la nostra Salvació, per al nostre camí de fe cap a Déu i la vida eterna, roman materialment gairebé present amb les realitats de la creació, i així ens toca en el més íntim. Parlant dels sagraments, sant Tomàs es deté de manera particular en el misteri de leucaristia, pel qual va tenir una grandíssima devoció, fins a tal punt que, segons els antics biògrafs, acostava el seu cap al Sagrari, com per sentir bategar el Cor diví i humà de Jesús. En una obra seva de comentari de lEscriptura, sant Tomàs ens ajuda a comprendre lexcel·lència del sagrament de leucaristia, quan escriu: «En ser leucaristia el sagrament de la Passió de nostre Senyor, conté en ella Jesucrist, que va patir per nosaltres. Per tant, tot el que és efecte de la Passió de nostre Senyor, és també efecte daquest sagrament, ja que no és altra cosa que laplicació en nosaltres de la Passió del Senyor» (In Ioannem, c. 6, lect. 6, n. 963). Comprenem bé perquè sant Tomàs i els altres sants celebraven la santa missa vessant llàgrimes de compassió pel Senyor, que sofereix en sacrifici per nosaltres, llàgrimes dalegria i de gratitud. Benvolguts germans i germanes, seguint lescola dels sants, enamorem-nos daquest sagrament. Participem en la santa missa amb recolliment, per a obtenir els seus fruits espirituals; alimentem-nos del cos i la sang del Senyor, per a ser incessantment alimentats per la gràcia divina. De bon grat parlem ben sovint, de tu a tu, amb Crist en el Santíssim Sagrament. El que sant Tomàs va il·lustrar amb rigor científic en les seves obres teològiques majors, com la Summa Theologiæ, o la Summa contra gentiles, ho va exposar també en la seva predicació, dirigida als estudiants i als fidels. El 1273, un any abans de la seva mort, durant tota la Quaresma va fer predicacions a lesglésia de Sant Domènec el Major, a Nàpols. El contingut daquests sermons es va recollir i conservar: són els Opuscoli, on explica el símbol dels Apòstols, interpreta loració del parenostre, il·lustra el decàleg i comenta lavemaria. El contingut de la predicació del Doctor Angelicus correspon gairebé completament a lestructura del Catecisme de lEsglésia catòlica. En efecte, en la catequesi i en la predicació, en un temps com el nostre de renovat compromís per levangelització, mai no haurien de faltar aquests temes fonamentals: el que creiem, és a dir, el Símbol de la fe; el que preguem, o sigui, el parenostre i lavemaria; el que vivim com ens ho ensenya la Revelació bíblica, és a dir, la llei de lamor de Déu i del proïsme i els deu manaments, com a explicació daquest manament de lamor. Vull posar alguns exemples del contingut, senzill, essencial i convincent, dels ensenyaments de sant Tomàs. En el seu Opuscle sobre el símbol dels Apòstols explica el valor de la fe. Per mitjà della, diu, lànima suneix a Déu, i es produeix com un brot de vida eterna; la vida rep una orientació segura, i nosaltres superem fàcilment les temptacions. A qui objecta que la fe és una niciesa, perquè fa creure en quelcom que no entra en lexperiència dels sentits, sant Tomàs dóna una resposta molt articulada, i recorda que es tracta dun dubte inconsistent, perquè la intel·ligència humana és limitada i no pot conèixer-ho tot. Només en el cas que poguéssim conèixer perfectament totes les coses visibles i invisibles, llavors seria una autèntica niciesa acceptar veritats per pura fe. Daltra banda, és impossible viure observa sant Tomàs, sense fiar-se de lexperiència dels altres, on el coneixement personal no arriba. Per tant, és raonable tenir fe en Déu que es revela i en el testimoniatge dels Apòstols: eren pocs, senzills i pobres, afligits a causa de la crucifixió del seu Mestre; i malgrat això, moltes persones sàvies, nobles i riques es van convertir en poc de temps en escoltar la seva predicació. Es tracta, en efecte, dun fenomen històricament prodigiós, al qual difícilment es pot donar una altra resposta raonable que no sigui la de la trobada dels Apòstols amb el Senyor ressuscitat. Comentant larticle del Símbol sobre lencarnació del Verb diví, sant Tomàs fa algunes consideracions. Afirma que la fe cristiana, considerant el misteri de lEncarnació, queda reforçada; lesperança seleva amb més confiança en pensar que el Fill de Déu va venir enmig nostre, com un de nosaltres, per a comunicar als homes la seva divinitat; la caritat es revifa, perquè no hi ha signe més evident de lamor de Déu per nosaltres que veure el Creador de lunivers que es fa ell mateix criatura, un de nosaltres. Per últim, considerant el misteri de lencarnació de Déu, sentim que sinflama el nostre desig daconseguir Crist en la glòria. Fent una comparació senzilla i eficaç, sant Tomàs observa: «Si el germà dun rei estigués lluny, certament anhelaria poder viure al seu costat. Doncs bé, Crist és el nostre germà: per tant, hem de desitjar la seva companyia, arribar a ser un sol cor amb ell» (Opuscoli teologico-spirituali, Roma 1976, p. 64). Presentant loració del parenostre, sant Tomàs mostra que és perfecta en si perquè té les cinc característiques que hauria de tenir una oració ben feta: abandó confiat i tranquil; conveniència del seu contingut, perquè observa sant Tomàs «és molt difícil saber exactament el que és oportú demanar i el que no, perquè ens resulta difícil la selecció dels desitjos» (ib., p. 120); i, també, ordre apropiat de les peticions, fervor de caritat i sinceritat de la humilitat. Sant Tomàs va ser, com tots els sants, un gran devot de la Mare de Déu. La va definir amb un apel·latiu magnífic: Triclinium totius Trinitatis, triclini, és a dir, lloc on la Trinitat troba el seu descans, perquè, amb motiu de lEncarnació, en cap criatura com en ella les tres Persones divines habiten i senten delícia i alegria per viure en la seva ànima plena de gràcia. Per la seva intercessió podem obtenir qualsevol ajuda. Amb una oració que tradicionalment satribueix a sant Tomàs i que, en tot cas, reflecteix els elements de la seva profunda devoció mariana, també nosaltres diguem: «Oh santíssima i dolcísima verge Maria, Mare de Déu [ ], encomano tota la meva vida al teu cor misericordiós [ ]. Aconsegueix-me, oh dolcísima Senyora meva, caritat vertadera, amb la qual estimi amb tot el meu cor, per damunt de totes les coses, el teu santíssim Fill i, després dell, a tu, i al proïsme en Déu i per Déu.»
