Benvolguts germans i germanes, Santa Gertrudis la Gran, de qui vull parlar-vos avui, ens porta també aquesta setmana al monestir de Helfta, on van néixer algunes obres mestres de la literatura religiosa femenina llatinoalemanya. A aquest món pertany Gertrudis, una de les místiques més famoses, lúnica dona dAlemanya que va rebre lapel·latiu de Gran, per la seva talla cultural i evangèlica: amb la seva vida i el seu pensament va influir de manera singular en lespiritualitat cristiana. És una dona excepcional, dotada de talents naturals particulars i dextraordinaris dons de gràcia, dhumilitat profundíssima i zel ardent per la salvació del proïsme, díntima comunió amb Déu en la contemplació i de promptitud a lhora de socórrer els necessitats. A Helfta es confronta, per dir-ho així, sistemàticament amb la seva mestra, Matilde de Hackeborn, de la qual vaig parlar a laudiència de dimecres passat; entra en relació amb Matilde de Magdeburg, una altra mística medieval, i creix sota latenció maternal, dolça i exigent de labadessa Gertrudis. Daquestes tres germanes adquireix tresors dexperiència i de saviesa; els elabora en una síntesi pròpia, recorrent el seu itinerari religiós amb una confiança il·limitada en el Senyor. Expressa la riquesa de lespiritualitat no sols del seu món monàstic, sinó també i sobretot del bíblic, litúrgic, patrístic i benedictí, amb un segell personalíssim i amb gran eficàcia comunicativa. Neix el 6 de gener de 1256, festa de lEpifania, però no se sap res ni dels seus pares ni del seu lloc de naixement. Gertrudis escriu que el Senyor mateix li desvetlla el sentit del seu primer desarrelament: «Lhe elegit com a residència meva perquè em complau que tot el que hi ha damable en ella sigui obra meva [ ]. Precisament per aquesta raó la vaig allunyar de tots els seus parents, perquè ningú no lestimés per raó de consanguinitat i jo fos lúnic motiu de lafecte que se li té» (Li rivelazioni, I, 16, Siena 1994, p. 76-77). Als cinc anys dedat, el 1261, entra al monestir, com era habitual en aquella època, per a la formació i lestudi. Allí transcorre tota la seva existència, de la qual ella mateixa assenyala les etapes més significatives. En les seves memòries recorda que el Senyor la va prevenir amb longànime paciència i infinita misericòrdia, oblidant els anys de la infància, ladolescència i la joventut, transcorreguts «en un ofuscament de la ment tan gran que hauria estat capaç [ ] de pensar, dir o fer sense cap remordiment tot el que mhagués agradat i on hagués pogut, si vós no mhaguéssiu previngut, tant amb un horror innat del mal i una inclinació natural pel bé, com amb la vigilància externa dels altres. Mhauria comportat com una pagana [ ], i això encara que vós vau voler que des de la infància, és a dir, des que jo tenia cinc anys, habités al santuari beneït de la religió perquè allí meduquessin entre els vostres amics més devots» (ib., II, 23, 140s). Gertrudis és una estudiant extraordinària; aprèn tot el que es pot aprendre de les ciències del trívium i del quadrívium, la formació del seu temps; se sent fascinada pel saber i es lliura a lestudi profà amb ardor i tenacitat, aconseguint èxits escolars més enllà de qualsevol expectativa. Si bé no sabem res dels seus orígens, ella ens diu molt de les seves passions juvenils: la captiven la literatura, la música i el cant, així com lart de la miniatura; té un caràcter fort, decidit, immediat, impulsiu; ben sovint diu que és negligent; reconeix els seus defectes i en demana humilment perdó. Amb humilitat demana consell i pregàries per la seva conversió. Hi ha trets del seu temperament i defectes que lacompanyaran fins al final, tant que sorprenen algunes persones que es pregunten com podia sentir preferència per ella el Senyor. Destudiant passa a consagrar-se totalment a Déu en la vida monàstica i durant vint anys no passa res excepcional: lestudi i la pregària són la seva activitat principal. Destaca entre les seves germanes pels seus dots; és tenaç a consolidar la seva cultura en diversos camps. Però durant lAdvent de 1280 comença a sentir disgust de tot això, sadona de la seva vanitat i el 27 de gener de 1281, pocs dies abans de la festa de la Purificació de la Mare de Déu, a la nit, cap a lhora de completes, el Senyor il·lumina les seves denses tenebres. Amb suavitat i dolçor calma la torbació que langoixa, torbació que Gertrudis veu fins i tot com un do de Déu «per a abatre aquesta torre de vanitat i de curiositat que, fins i tot portant ai de mi! el nom i lhàbit de religiosa, jo havia anat aixecant amb la meva supèrbia, a fi que pogués trobar així almenys el camí per mostrar-me la vostra salvació» (ib., II, 1, p. 87). Té la visió dun jove que la guia per a superar el gabuix despines que oprimeix la seva ànima, agafant-la de la mà. En aquella mà Gertrudis reconeix «la preciosa empremta de les nafres que han anul·lat tots els actes dacusació dels nostres enemics» (ib., II, 1, p. 89), reconeix aquell que a la creu ens va salvar amb la seva sang, Jesús. Des daquest moment sintensifica la seva vida de comunió íntima amb el Senyor, sobretot en els temps litúrgics més significatius Advent-Nadal, Quaresma-Pasqua, festes de la Mare de Déu fins i tot quan no podia acudir al cor pel fet destar malalta. És el mateix humus litúrgic de Matilde, la seva mestra, que Gertrudis, però, descriu amb imatges, símbols i termes més senzills i clars, més realistes, amb referències més directes a la Bíblia, als Pares, al món benedictí. La seva biògrafa indica dues direccions del que podríem definir la seva particular «conversió»: en els estudis, amb el pas radical dels estudis humanistes profans als teològics, i en el compliment monàstic, amb el pas de la vida que ella defineix negligent a la vida de pregària intensa, mística, amb un zel missioner excepcional. El Senyor, que lhavia elegit des del si matern i des de petita lhavia fet participar en el banquet de la vida monàstica, la crida amb la seva gràcia «de les coses externes a la vida interior i de les ocupacions terrenals a lamor de les coses espirituals». Gertrudis comprèn que estava allunyada dell, a la regió de la dissemblança, com diu ella seguint sant Agustí; que sha dedicat amb massa avidesa als estudis liberals, a la saviesa humana, descuidant la ciència espiritual, privant-se del gust de la saviesa veritable; conduïda ara a la muntanya de la contemplació, on deixa lhome vell per a revestir-se del nou. «De gramàtica es converteix en teòloga, amb la lectura incansable i atenta de tots els llibres sagrats que podia tenir o procurar-se, omplia el seu cor de les sentències de la Sagrada Escriptura més útils i dolces. Per això tenia sempre a punt alguna paraula inspirada i dedificació amb què satisfer qui venia a consultar-la, junt amb els textos escripturístics més adequats per a confutar qualsevol opinió equivocada i tancar la boca als seus opositors» (ib., I, 1, p. 25). Gertrudis transforma tot això en apostolat: es dedica a escriure i divulgar la veritat de fe amb claredat i senzillesa, gràcia i persuasió, servint amb amor i fidelitat a lEsglésia, fins a tal punt que era útil i grata als teòlegs i a les persones piadoses. Daquesta intensa activitat seva ens en queda poc, entre daltres raons per les vicissituds que van portar a la destrucció del monestir de Helfta. A més de lHerald de lamor diví o Les revelacions, ens queden els exercicis espirituals, una rara joia de la literatura mística espiritual. En el compliment religiós diu la seva biògrafa la nostra santa és «una sòlida columna [ ], propugnadora fermíssima de la justícia i de la veritat» (ib., I, 1, p. 26). Amb les paraules i lexemple suscita en els altres gran fervor. A les pregàries i penitències de la regla monàstica nafegeix daltres amb tal devoció i abandó confiat en Déu, que suscita en qui es troba amb ella la consciència destar en presència del Senyor. I, de fet, Déu mateix li fa comprendre que lha cridada a ser instrument de la seva gràcia. Gertrudis se sent indigna daquest immens tresor diví i confessa que no lha custodiat i valorat. Exclama: «Ai de mi! Fins i tot si mhaguéssiu donat per record vostre, indigna com sóc, un únic fil destopa, hauria hagut de mirar-lo amb més respecte i reverència que no he tingut per aquests dons vostres» (ib., II, 5, p. 100). Però, reconeixent la seva pobresa i la seva indignitat, sadhereix a la voluntat de Déu, «perquè» afirma «he aprofitat tan poc les vostres gràcies que no puc decidir-me a creure que se mhagin donat per a mi sola, en no poder ningú frustrar la vostra saviesa eterna. Feu, doncs, oh Donador de tot bé que mheu atorgat gratuïtament dons tan immerescuts, que, llegint aquest escrit, el cor dalmenys un dels vostres amics es commogui en pensar que el zel de les ànimes us ha induït a deixar durant tant de temps una gemma de valor tan inestimable enmig del fang abominable del meu cor» (ib., II, 5, p. 100s). Estima en particular dos favors més que qualssevol altres, com Gertrudis mateixa escriu: «Els estigmes de les vostres salutíferes nafres que em vau imprimir, com a joies precioses, en el cor, i la ferida damor profunda i saludable amb què el vau marcar. Vós em vau inundar amb els vostres dons de tanta joia que, encara que hagués de viure mil anys sense cap consolació ni interna ni externa, el seu record bastaria per a confortar-me, il·luminar-me i omplir-me de gratitud. Vau voler també introduir-me en la inestimable intimitat de la vostra amistat, obrint-me de diferents maneres el sagrari nobilíssim de la vostra divinitat que és el vostre cor diví [ ]. A aquest cúmul de beneficis vau afegir el de donar-me per advocada la santíssima Mare de Déu, Mare vostra, i dhaver-me encomanat sovint al seu afecte com el més fidel dels esposos podria encomanar la pròpia mare a la seva estimada esposa» (ib., II, 23, p. 145). Orientada cap a la comunió sense fi, conclou la seva vida terrenal el 17 de novembre de 1301 o 1302, a ledat de prop de 46 anys. En el setè Exercici, el de la preparació per a la mort, santa Gertrudis escriu: «Oh Jesús, a qui amo immensament, quedeu-vos sempre amb mi, perquè el meu cor romangui amb vós i el vostre amor perseveri amb mi sense possibilitat de divisió i vós beneïu el meu trànsit, perquè el meu esperit, alliberat dels llaços de la carn, pugui immediatament trobar descans en vós. Amén» (Exercicis, Milà 2006, p. 148). Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que lexistència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, de camí recte, i ens mostra que el centre duna vida feliç, duna vida veritable, és lamistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat saprèn en lamor a la Sagrada Escriptura, en lamor a la litúrgia, en la fe profunda, en lamor a Maria, per a conèixer cada cop més realment Déu mateix i així la felicitat veritable, la meta de la nostra vida. Gràcies.
