Benvolguts germans i germanes, Avui vull reprendre i continuar la reflexió sobre santa Hildegarda de Bingen, figura femenina important de ledat mitjana, que es va distingir per saviesa espiritual i santedat de vida. Les visions místiques dHildegarda sassemblen a les dels profetes de lAntic Testament: expressant-se amb les categories culturals i religioses del seu temps, interpretava les Sagrades Escriptures a la llum de Déu, aplicant-les a les diferents circumstàncies de la vida. Així, tots els qui lescoltaven se sentien exhortats a practicar un estil de vida cristiana coherent i compromesa. En una carta a sant Bernat, la mística renana confessa: «La visió impregna tot el meu ésser: no veig amb els ulls del cos, sinó que se mapareix en lesperit dels misteris [ ]. Conec el significat profund del que està exposat en el Saltiri, en els Evangelis i en altres llibres, que sem mostren en la visió. Aquesta crema com una flama en el meu pit i en la meva ànima, i mensenya a comprendre profundament el text» ( Epistolarium pars prima I-XC: CCCM 91). Les visions místiques dHildegarda són riques en continguts teològics. Fan referència als principals esdeveniments de la història de la Salvació, i utilitzen un llenguatge principalment poètic i simbòlic. Per exemple, en la seva obra més famosa, titulada Scivias, és a dir, Coneix els camins, resumeix en trenta-cinc visions els esdeveniments de la història de la Salvació, des de la creació del món fins a la fi dels temps. Amb els trets característics de la sensibilitat femenina, Hildegarda, precisament en la secció central de la seva obra, desenvolupa el tema del matrimoni místic entre Déu i la humanitat realitzat en lEncarnació. A larbre de la creu es duen a terme les noces del Fill de Déu amb lEsglésia, la seva esposa, curulla de gràcies i capaç de donar a Déu nous fills, en lamor de lEsperit Sant (cf. Visio tertia : PL 197, 453c). Ja per aquestes breus al·lusions veiem com també la teologia pot rebre una contribució peculiar de les dones, perquè són capaces de parlar de Déu i dels misteris de la fe amb la seva intel·ligència i sensibilitat peculiar. Per això, encoratjo totes aquelles que exerceixen aquest servei a dur-lo a terme amb un esperit eclesial profund, alimentant la seva reflexió amb la pregària i mirant la gran riquesa, encara en part inexplorada, de la tradició mística medieval, sobretot la representada per models lluminosos, com Hildegarda de Bingen. La mística renana també és autora daltres escrits, dos dels quals particularment importants, perquè refereixen, com lScivias, les seves visions místiques: són el Liber vitæ meritorum Llibre dels mèrits de la vida i el Liber divinorum operum Llibre de les obres divines, també anomenat De operatione Dei. En el primer es descriu una visió de Déu única i poderosa que vivifica el cosmos amb la seva força i amb la seva llum. Hildegarda subratlla la relació profunda entre lhome i Déu, i ens recorda que tota la creació, el vèrtex de la qual és lhome, rep vida de la Trinitat. Lescrit se centra en la relació entre virtuts i vicis, per la qual cosa lésser humà ha dafrontar diàriament el desafiament dels vicis, que lallunyen en el camí cap a Déu, i les virtuts, que lafavoreixen. La invitació és a allunyar-se del mal per glorificar Déu i per entrar, després duna existència virtuosa, en una vida «tota plena dalegria». En la segona obra, que molts consideren la seva obra mestra, descriu també la creació en la seva relació amb Déu i la centralitat de lhome, manifestant un fort cristocentrisme de sabor biblicopatrístic. La santa, que presenta cinc visions inspirades en el pròleg de lEvangeli de sant Joan, refereix les paraules que el Fill dirigeix al Pare: «Tota lobra que tu has volgut i que mhas confiat, jo lhe portat a bon fi; jo estic en tu, i tu en mi, i som un» (Pars III, Visio X: PL 197, 1025a). En altres escrits, per últim, Hildegarda manifesta la versatilitat dinteressos i la vivacitat cultural dels monestirs femenins de ledat mitjana, contràriament als prejudicis que encara pesen sobre aquella època. Hildegarda es va ocupar de medicina i de ciències naturals, així com de música, perquè estava dotada de talent artístic. Va compondre també himnes, antífones i cants, recollits sota el títol de Symphonia Harmoniæ Cælestium Revelationum Simfonia de lharmonia de les revelacions celestials, que sexecutaven amb gran alegria als seus monestirs, difonent un clima de serenitat, i que han arribat fins a nosaltres. Per a ella, tota la creació és una simfonia de lEsperit Sant, que en ell mateix és alegria i goig. La popularitat que envoltava Hildegarda impulsava moltes persones a interpel·lar-la. Per aquest motiu, disposem de nombroses cartes seves. A ella sadreçaven comunitats monàstiques masculines i femenines, bisbes i abats. Moltes respostes continuen sent vàlides també per a nosaltres. Per exemple, a una comunitat religiosa femenina Hildegarda escrivia així: «La vida espiritual ha de cuidar-se amb gran atenció. Al començament implica un esforç dur, perquè exigeix la renúncia als capricis, al plaer de la carn i a altres coses semblants. Però si es deixa fascinar per la santedat, una ànima santa trobarà dolç i amorós fins i tot el menyspreu del món. Només cal prestar atenció intel·ligentment perquè lànima no es marceixi» (E. Gronau, Hildegard. Vita di una donna profetica alle origini delletà moderna , Milà 1996, p. 402). I quan lemperador Frederic Barba-rossa va causar un cisma eclesial oposant ni més ni menys que tres antipapes al Papa legítim Alexandre III, Hildegarda, inspirada en les seves visions, no va dubtar a recordar-li que també ell, lemperador, estava subjecte al judici de Déu. Amb laudàcia que caracteritza tot profeta, ella va escriure a lemperador aquestes paraules de part de Déu: «Ai daquesta malvada conducta dels impius que em menyspreen! Escolta, oh rei, si vols viure! En cas contrari, la meva espasa et traspassarà» (ib., p. 412). Amb la seva autoritat espiritual, en els últims anys de la seva vida Hildegarda va viatjar, malgrat la seva edat avançada i les condicions difícils dels desplaçaments, per parlar de Déu a la gent. Tots lescoltaven de bon grat, fins i tot quan emprava un to sever: la consideraven una missatgera enviada per Déu. Exhortava sobretot les comunitats monàstiques i el clergat a una vida conforme a la seva vocació. En particular, Hildegarda va contrastar el moviment dels càtars alemanys. Aquests càtars literalment significa purs propugnaven una reforma radical de lEsglésia, sobretot per combatre els abusos del clergat. Ella els va retreure durament que volguessin subvertir la naturalesa mateixa de lEsglésia, recordant-los que una vertadera renovació de la comunitat eclesial no sobté amb el canvi de les estructures, sinó amb un esperit sincer de penitència i un camí actiu de conversió. Aquest és un missatge que no hauríem doblidar mai. Invoquem sempre lEsperit Sant, a fi que susciti a lEsglésia dones santes i valentes, com santa Hildegarda de Bingen, que, valorant els dons rebuts de Déu, donen la seva contribució valuosa i peculiar al creixement espiritual de les nostres comunitats i de lEsglésia en el nostre temps.
