Benvolguts germans i germanes, També aquest matí vull presentar-vos una figura femenina, poc coneguda, però a la qual lEsglésia deu un gran reconeixement, no sols per la seva santedat de vida, sinó també perquè, amb el seu gran fervor, va contribuir a la institució duna de les solemnitats litúrgiques més importants de lany, la del Corpus Christi. Es tracta de santa Juliana de Cornilló, coneguda també com santa Juliana de Lieja. Tenim algunes dades sobre la seva vida sobretot a través duna biografia, escrita probablement per un eclesiàstic contemporani seu, en la qual es recullen diversos testimonis de persones que van conèixer la santa directament. Juliana va néixer entre 1191 i 1192 a prop de Lieja, a Bèlgica. És important subratllar aquest lloc, perquè en aquell temps la diòcesi de Lieja era, per dir-ho així, un veritable «cenacle eucarístic». Allí, abans que Juliana, teòlegs insignes havien il·lustrat el valor suprem del sagrament de leucaristia, i també a Lieja hi havia grups femenins dedicats generosament al culte eucarístic i a la comunió fervorosa. Aquestes dones, guiades per sacerdots exemplars, vivien juntes, dedicant-se a la pregària i a les obres de caritat. Juliana va quedar òrfena als cinc anys, i, amb la seva germana Agnès, va ser encomanada a les monges agustines del convent leprosseria del mont Cornilló. Va ser educada en especial per una monja que es deia Sapiència, la qual va seguir la seva maduració espiritual fins que Juliana va rebre lhàbit religiós i es va convertir també ella en monja agustina. Va adquirir una notable cultura, fins al punt que llegia les obres dels Pares de lEsglésia en llatí, en particular les de sant Agustí i sant Bernat. A més duna intel·ligència vivaç, Juliana mostrava, des de linici, una propensió especial a la contemplació; tenia un sentit profund de la presència de Crist, que experimentava vivint de manera particularment intensa el sagrament de leucaristia i detenint-se sovint a meditar sobre les paraules de Jesús: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Als 16 anys va tenir una primera visió, que després es va repetir diverses vegades en les seves adoracions eucarístiques. La visió presentava la lluna en el seu ple esplendor, amb una franja fosca que la travessava diametralment. El Senyor li va fer comprendre el significat del que se li havia aparegut. La lluna simbolitzava la vida de lEsglésia sobre la terra; la línia opaca representava, en canvi, labsència duna festa litúrgica, per a la institució de la qual es demanava a Juliana que es comprometés de manera eficaç: una festa en què els creients poguessin adorar leucaristia per a augmentar la seva fe, avançar en la pràctica de les virtuts i reparar les ofenses al Santíssim Sagrament. Durant prop de vint anys Juliana, que mentrestant havia arribat a ser la priora del convent, va guardar en secret aquesta revelació, que havia omplert de goig el seu cor. Després es va confiar a dues fervoroses adoradores de leucaristia, la beata Eva, que feia vida eremítica, i Isabel, que shavia unit a ella al monestir del mont Cornilló. Les tres dones van segellar una mena d«aliança espiritual» amb el propòsit de glorificar el Santíssim Sagrament. Van voler involucrar-hi també un sacerdot molt estimat, Joan de Lausana, canonge de lesglésia de Sant Martí de Lieja, pregant-li que interpel·lés teòlegs i eclesiàstics sobre el que tant els interessava. Les respostes van ser positives i encoratjadores. El que va passar a Juliana de Cornilló es repeteix ben sovint en la vida dels sants: per a tenir confirmació que una inspiració ve de Déu, sempre és necessari submergir-se en la pregària, saber esperar amb paciència, cercar lamistat i la confrontació amb altres ànimes bones, i sotmetre-ho tot al judici dels pastors de lEsglésia. Va ser precisament el bisbe de Lieja, Robert de Thourotte, qui, després dels titubejos inicials, va acollir la proposta de Juliana i de les seves companyes i va instituir, per primera vegada, la solemnitat del Corpus Christi a la seva diòcesi. Més tard, altres bisbes el van imitar, establint la mateixa festa als territoris encomanats a la seva sol·licitud pastoral. Als sants, això no obstant, el Senyor els demana sovint que superin proves per tal que augmenti la seva fe. Així va passar també a Juliana, que va haver de patir la dura oposició dalguns membres del clergat i fins i tot del superior de qui depenia el seu monestir. Llavors, per voluntat pròpia, Juliana va deixar el convent del mont Cornilló amb algunes companyes i durant deu anys, de 1248 a 1258, va es va hostatjar en diferents monestirs de monges cistercenques. Edificava tothom amb la seva humilitat, mai no tenia paraules de crítica o de retret contra els seus adversaris, sinó que continuava difonent amb zel el culte eucarístic. Va morir el 1258 a Fosses-La-Ville (Bèlgica). A la cel·la on jeia es va exposar el Santíssim Sagrament, i, segons les paraules del biògraf, Juliana va morir contemplant amb un últim impuls damor Jesús eucaristia, a qui sempre havia estimat, honorat i adorat. La bona causa de la festa del Corpus Christi va fer conquesta també en Santiago Pantaleó de Troyes, que havia conegut la santa durant el seu ministeri darxidiaca a Lieja. Va ser precisament ell qui, en convertir-se en Papa amb el nom dUrbà IV, el 1264 va voler instituir la solemnitat del Corpus Christi com a festa de precepte per a lEsglésia universal, el dijous després del diumenge de Pentecosta. En la butlla dinstitució, titulada Transiturus de hoc mundo (11 dagost de 1264) el papa Urbà al·ludeix amb discreció també a les experiències místiques de Juliana, avalant-ne lautenticitat, i escriu: «Encara que cada dia se celebra solemnement leucaristia, considerem just que, almenys un cop a lany, sen faci memòria amb més honor i solemnitat. De fet, les altres coses de les quals fem memòria les retenim amb lesperit i amb la ment, però no nobtenim per això la presència real. En canvi, en aquesta commemoració sacramental de Crist, encara que sota una altra forma, Jesucrist està present amb nosaltres en la substància mateixa. De fet, quan estava a punt de pujar al cel va dir: Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28,20)». El Pontífex mateix va voler donar exemple, celebrant la solemnitat del Corpus Christi a Orvieto, ciutat on vivia llavors. Precisament per ordre seva, a la Catedral de la ciutat es conservava i encara es conserva el cèlebre corporal amb les empremtes del miracle eucarístic esdevingut lany anterior, el 1263, a Bolsena. Un sacerdot, mentre consagrava el pa i el vi, va ser assaltat per seriosos dubtes sobre la presència real del cos i la sang de Crist en el sagrament de leucaristia. Miraculosament algunes gotes de sang van començar a brollar de lHòstia consagrada, confirmant daquesta manera allò que la nostra fe professa. Urbà IV va demanar a un dels teòlegs més grans de la història, sant Tomàs dAquino que en aquell temps acompanyava el Papa i era a Orvieto, que compongués els textos de lofici litúrgic daquesta gran festa. Aquests textos, que encara avui es continuen utilitzan a lEsglésia, són obres mestres en les quals es fonen teologia i poesia. Són textos que fan vibrar les cordes del cor per a expressar lloança i gratitud al Santíssim Sagrament, mentre la intel·ligència, endinsant-se amb estupor en el misteri, reconeix en leucaristia la presència viva i veritable de Jesús, del seu sacrifici damor que ens reconcilia amb el Pare i ens dóna la Salvació. Encara que després de la mort dUrbà IV la celebració de la festa del Corpus Christi va quedar limitada a algunes regions de França, dAlemanya, dHongria i del nord dItàlia, un altre pontífex, Joan XXII, el 1317 la va restablir per a tota lEsglésia. Des de llavors la festa ha tingut un desenvolupament meravellós, i encara és molt sentida pel poble cristià. Vull afirmar amb alegria que lEsglésia viu avui una «primavera eucarística»: Quantes persones es detenen en silenci davant el Sagrari per entaular una conversa damor amb Jesús! És consolador saber que no pocs grups de joves han redescobert la bellesa de pregar en adoració davant el Santíssim Sagrament. Penso, per exemple, en la nostra adoració eucarística al Hyde Park, a Londres. Demano perquè aquesta «primavera eucarística» sestengui cada cop més a totes les parròquies, especialment a Bèlgica, la pàtria de santa Juliana. El venerable Joan Pau II, a lencíclica Ecclesia de Eucharistia, constatava que «en molts llocs [ ] ladoració del Santíssim Sagrament té diàriament una importància destacada i es converteix en font inesgotable de santedat. La participació fervorosa dels fidels en la processó eucarística en la solemnitat del cos i la sang de Crist és una gràcia del Senyor, que cada any omple de goig els qui hi participen. I es podrien esmentar altres signes positius de fe i amor eucarístic» (n. 10). Recordant santa Juliana de Cornilló, renovem també nosaltres la fe en la presència real de Crist en leucaristia. Com ens ensenya el Compendi del Catecisme de lEsglésia catòlica, «Jesucrist està present en leucaristia de manera única i incomparable. Està present, en efecte, de manera veritable, real i substancial: amb el seu cos i amb la seva sang, amb la seva ànima i la seva divinitat. Crist, tot sencer, Déu i home, està present en ella de manera sacramental, és a dir, sota les espècies eucarístiques del pa i del vi» (n. 282). Benvolguts amics, la fidelitat al trobament amb Crist eucarístic en la santa missa dominical és essencial per al camí de fe, però també hem de procurar anar ben sovint a visitar el Senyor present en el sagrari. Mirant en adoració lHòstia consagrada trobem el do de lamor de Déu, trobem la passió i la creu de Jesús, així com també la seva resurrecció. Precisament a través del nostre mirar en adoració, el Senyor ens atrau cap a ell, dins el seu misteri, per a transformar-nos com transforma el pa i el vi. Els sants sempre han trobat força, consol i alegria en el trobament eucarístic. Amb les paraules de lhimne eucarístic Adoro et devote repetim davant del Senyor, present en el Santíssim Sagrament: «Feu que cregui cada cop més en vós, que en vós esperi, que us estimi.» Gràcies.
