Benvolguts germans i germanes, Al llarg de les catequesis que he volgut dedicar als pares de lEsglésia i a grans figures de teòlegs i de dones de ledat mitjana em vaig detenir també a parlar dalguns sants i santes que van ser proclamats doctors de lEsglésia per la seva doctrina eminent. Avui vull iniciar una breu sèrie dencontres per a completar la presentació dels doctors de lEsglésia. I començo amb una santa que representa uns dels cimals de lespiritualitat cristiana de tots els temps: santa Teresa dÀvila (de Jesús). Neix a Àvila, Espanya, el 1515, amb el nom de Teresa de Ahumada. En la seva autobiografia ella mateixa esmenta alguns detalls de la seva infantesa: el seu naixement de «pares virtuosos i temorosos de Déu», en el si duna família nombrosa, amb nou germans i tres germanes. Encara nena, quan té menys de nou anys, llegeix les vides dalguns màrtirs que li inspiren el desig del martiri, fins al punt que improvisa una breu fugida de casa per a morir màrtir i pujar al cel (cf. Vida 1,5); «vull veure Déu», diu la petita als seus pares. Alguns anys més tard, Teresa parlarà de les seves lectures de la infància i afirmarà que en elles va descobrir la veritat, que resumeix en dos principis fonamentals: per una part «el fet que tot el que pertany al món daquí, passa»; i, per una altra, que només Déu és «per sempre, sempre, sempre», tema que es reitera en la famosíssima poesia «Nada te turbe / nada te espante; / todo se pasa. / Dios no se muda; / la paciencia todo lo alcanza; / quien a Dios tiene / nada le falta / ¡Sólo Dios basta!» En quedar òrfena de mare als 12 anys, demana a la santíssima Mare de Déu que li faci de mare (cf. Vida 1,7). Encara que en ladolescència la lectura de llibres profans lhavia portat a les distraccions duna vida mundana, lexperiència com a alumna de les religioses agustines de Santa Maria de les Gràcies dÀvila i la lectura de llibres espirituals, sobretot de clàssics de lespiritualitat franciscana, li ensenyen el recolliment i la pregària. Als 20 anys entra al monestir carmelita de lEncarnación, també a Àvila; en la vida religiosa pren el nom de Teresa de Jesús. Tres anys després, emmalalteix greument; tant que roman quatre dies en coma, aparentment morta (cf. Vida 5,9). Fins i tot en la lluita contra les seves malalties la santa veu el combat contra les debilitats i les resistències a la crida de Déu: «Deseaba vivir» escriu, «que bien entendía que no vivía, sino que peleaba con una sombra de muerte, y no había quien me diese vida, y no la podía yo tomar; y quien me la podía dar tenía razón de no socorrerme, pues tantas veces me había tornado a sí y yo dejádole» ( Vida 8,2). El 1543 perd la proximitat dels seus familiars: el seu pare mor i tots els seus germans emigren, lun darrere laltre, a Amèrica. En la Quaresma de 1554, als 39 anys, Teresa aconsegueix el cimal de la lluita contra les seves debilitats. El descobriment fortuït de lestàtua d«un Cristo muy llagado» (Vida 9,1) marca profundament la seva vida. La santa, que en aquell període troba profunda consonància amb el sant Agustí de les Confessions , descriu així el dia decisiu de la seva experiència mística: «Acaecíame [ ] venirme a deshora un sentimiento de la presencia de Dios, que en ninguna manera podía dudar que estaba dentro de mí, o yo toda engolfada en él» (Vida 10,1). Paral·lelament a la maduració de la seva interioritat, la santa comença a desenvolupar concretament lideal de reforma de lorde carmelità: el 1562 funda a Àvila, amb el suport del bisbe de la ciutat, Don Álvaro de Mendoza, el primer Carmel reformat, i poc després rep també laprovació del superior general de lOrde, Giovanni Battista Rossi. En els anys successius prossegueix les fundacions de nous carmels, en total disset. És fonamental la trobada amb sant Joan de la Creu, amb el qual, el 1568, constitueix a Duruelo, a prop dÀvila, el primer convent de carmelites descalços. El 1580 obté de Roma lerecció com a província autònoma per als seus carmels reformats, punt de partença de lorde religiós dels carmelites descalços. La vida terrenal de Teresa acaba precisament mentre està compromesa en lactivitat de fundació. En efecte, el 1582, després dhaver constituït el Carmel de Burgos i mentre es troba camí de tornada a Àvila, mor la nit del 15 doctubre a Alba de Tormes, repetint humilment dues expressions: «Al final, muero como hija de la Iglesia» i « Ya es hora, Esposo mío, de que nos veamos». Una existència consumida dins Espanya, però lliurada per tota lEsglésia. Beatificada el 1614 pel papa Pau V i canonitzada per Gregori XV el 1622, el servent de Déu Pau VI la proclama «doctora de lEsglésia» el 1970. Teresa de Jesús no tenia una formació acadèmica, però sempre va treure profit dels ensenyaments de teòlegs, literats i mestres espirituals. Com a escriptora, sempre es va atenir al que personalment havia viscut o havia vist en lexperiència daltres (cf. Pròleg al Camino de perfección ), és a dir, a lexperiència. Teresa teixeix relacions damistat espiritual amb nombrosos sants, en particular amb sant Joan de la Creu. Al mateix temps, salimenta amb la lectura dels pares de lEsglésia, sant Jeroni, sant Gregori Magne, sant Agustí. Entre les seves obres principals cal recordar sobretot lautobiografia, titulada Libro de la vida , que ella anomena Libro de las misericordias del Señor . Composta en el Carmel dÀvila el 1565, refereix litinerari biogràfic i espiritual, escrit, com ho afirma Teresa mateix, per a sotmetre la seva ànima al discerniment del «Mestre dels espirituals», sant Joan dÀvila. Lobjectiu és posar en relleu la presència i lacció de Déu misericordiós en la seva vida: per això, lobra refereix sovint el seu diàleg doració amb el Senyor. És una lectura que fascina, perquè la santa no sols explica, sinó que ensenya que reviu lexperiència profunda de la seva relació amb Déu. El 1566, Teresa escriu el Camino de perfección , que ella anomena Avisos y consejos que da Teresa de Jesús a sus hermanas. Les destinatàries són les dotze novícies del Carmel de Sant Josep a Àvila. Teresa els proposa un programa de vida contemplativa intens al servei de lEsglésia, la base del qual són les virtuts evangèliques i la pregària. Entre els passatges més preciosos hi ha el comentari al parenostre, model doració. Lobra mística més famosa de santa Teresa és el Castillo interior , escrit el 1577, en plena maduresa. Es tracta duna relectura del seu camí de vida espiritual i, al mateix temps, duna codificació del possible desenvolupament de la vida cristiana cap a la seva plenitud, la santedat, sota lacció de lEsperit Sant. Teresa es refereix a lestructura dun castell amb set moradas , com a imatge de la interioritat de lhome, introduint, al mateix temps, el símbol del cuc de seda que reneix com a papallona, per a expressar el pas del natural al sobrenatural. La santa sinspira en la Sagrada Escriptura, en particular en el Càntic dels càntics, pel símbol final dels «dos esposos», que li permet descriure, en la setena morada , el cimal de la vida cristiana en els seus quatre aspectes: trinitari, cristològic, antropològic i eclesial. A la seva activitat de fundadora dels carmels reformats Teresa dedica el Libro de las fundaciones , escrit entre 1573 i 1582, en el qual parla de la vida del grup religiós naixent. Com en lautobiografia, la narració tracta de posar en relleu sobretot lacció de Déu en lobra de fundació dels nous monestirs. No és fàcil resumir en poques paraules lespiritualitat teresiana profunda i articulada. Vull esmentar alguns punts essencials. En primer lloc, santa Teresa proposa les virtuts evangèliques com a base de tota la vida cristiana i humana: en particular, la indiferència dels béns o pobresa evangèlica, i això ens afecta a tots; lamor mutu com a element essencial de la vida comunitària i social; la humilitat com a amor a la veritat; la determinació com a fruit de laudàcia cristiana; lesperança teologal, que descriu com set daigua viva. Sense oblidar les virtuts humanes: afabilitat, veracitat, modèstia, amabilitat, alegria, cultura. En segon lloc, santa Teresa proposa una sintonia profunda amb els grans personatges bíblics i lescolta viva de la paraula de Déu. Ella se sent dacord sobretot amb lesposa del Càntic dels càntics i amb lapòstol sant Pau, a més del Crist de la Passió i del Jesús eucarístic. Així mateix, la santa subratlla com nés, dessencial, la pregària; resar, diu, significa «tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos nos ama» (Vida 8,5). La idea de santa Teresa coincideix amb la definició que sant Tomàs dAquino dóna de la caritat teologal, com a «amicitia quædam hominis ad Deum», un tipus damistat de lhome amb Déu, que va ser el primer a oferir la seva amistat a lhome; la iniciativa ve de Déu (cf. Summa Theologiæ II-II, 23,1). La pregària és vida i es desenvolupa gradualment alhora que creix la vida cristiana: comença amb la pregària vocal, passa per la interiorització a través de la meditació i el recolliment, fins aconseguir la unió damor amb Crist i amb la santíssima Trinitat. Òbviament no es tracta dun desenvolupament en el qual pujar als esglaons més alts signifiqui deixar el tipus de pregària precedent, sinó que més aviat és un aprofundiment gradual de la relació amb Déu que engloba tota la vida. Més que una pedagogia de la pregària, la de Teresa és una vertadera «mistagògia»: al lector de les seves obres lensenya a pregar, resant ella mateixa amb ell; en efecte, ben sovint interromp el relat o lexposició per a prorrompre en una pregària. Un altre tema important per a la santa és la centralitat de la humanitat de Crist. Per a Teresa, de fet, la vida cristiana és relació personal amb Jesús, que culmina en la unió amb ell per gràcia, per amor i per imitació. Daquí la importància que ella atribueix a la meditació de la Passió i a leucaristia, com a presència de Crist, a lEsglésia, per a la vida de cada creient i com a cor de la litúrgia. Santa Teresa viu un amor incondicional a lEsglésia: manifesta un viu sensus Ecclesiæ davant els episodis de divisió i conflicte en lEsglésia del seu temps. Reforma lorde carmelità amb la intenció de servir i defensar millor la «santa Església catòlica romana», i està disposada a donar la vida per ella (cf. Vida 33,5). Un últim aspecte essencial de la doctrina teresiana, que vull subratllar, és la perfecció com a aspiració de tota la vida cristiana i la seva meta final. La santa té una idea molt clara de la «plenitud» de Crist, que el cristià reviu. Al final del recorregut del Castillo interior , en lúltima morada , Teresa descriu aquesta plenitud, realitzada en la inhabitació de la Trinitat, en la unió amb Crist a través del misteri de la seva humanitat. Estimats germans i germanes, santa Teresa de Jesús és una vertadera mestra de vida cristiana per als fidels de tots els temps. En la nostra societat, sovint sense valors espirituals, santa Teresa ens ensenya a ser testimonis incansables de Déu, de la seva presència i de la seva acció; ens ensenya a sentir realment aquesta set de Déu que existeix en el més profund del nostre cor, aquest desig de veure Déu, de cercar Déu, destar en diàleg amb ell i de ser els seus amics. Aquesta és lamistat que tots necessitem i que hem de cercar novament, dia rere dia. Que lexemple daquesta santa, profundament contemplativa i eficaçment activa, ens impulsi també a nosaltres a dedicar cada dia el temps adequat a la pregària, a aquesta obertura cap a Déu, a aquest camí per a cercar Déu, per a veurel, per a trobar la seva amistat i així la vida veritable; perquè realment molts de nosaltres hauríem de dir: «no vivo, no vivo realmente, porque no vivo la esencia de mi vida». Per això, el temps de la pregària no és temps perdut; és temps en què sobre el camí de la vida, sobre el camí per a aprendre de Déu un amor ardent a ell, a la seva Església, i una caritat concreta amb els nostres germans. Gràcies.
