Benvolguts germans i germanes, Avui vull parlar-vos de santa Teresa de Lisieux, Teresa de lInfant Jesús i de la Santa Faç, que només va viure en aquest món 24 anys, a finals del segle XIX, portant una vida molt senzilla i oculta, però que, després de la seva mort i de la publicació dels seus escrits, sha convertit en una de les santes més conegudes i estimades. Teresina no ha deixat dajudar les ànimes més senzilles, els petits, els pobres, els qui pateixen, que la invoquen, i també ha il·luminat a tota lEsglésia amb la seva profunda doctrina espiritual, fins al punt que el venerable Joan Pau II, el 1997, li va voler donar el títol de doctora de lEsglésia, afegint-lo al de patrona de les missions que ja li havia atorgat Pius XI lany 1927. El meu estimat predecessor la va definir com «experta en la scientia amoris» (Novo millennio ineunte , 42). Aquesta ciència, que veu resplendir en lamor toda la veritat de la fe, Teresa lexpressa principalment en el relat de la seva vida, publicat un any després de la seva mort sota el títol dHistòria duna ànima. És un llibre que immediatament va tenir un enorme èxit, va ser traduït a moltes llengües i va ser difós a tot el món. Vull invitar-vos a redescobrir aquest petit gran tresor, aquest lluminós comentari de levangeli plenament viscut. De fet, Història duna ànima és una meravellosa història dAmor, narrada amb tanta autenticitat, senzillesa i frescor que el lector no pot menys que quedar fascinat davant seu. Quin és aquest Amor que va omplir tota la vida de Teresa, des de la seva infància fins a la seva mort? Benvolguts amics, aquest Amor té un rostre, té un nom: és Jesús! La santa parla contínuament de Jesús. Recorreguem, doncs, les grans etapes de la seva vida, per entrar en el cor de la seva doctrina. Teresa va néixer el 2 de gener de 1873 a Alençon, una ciutat de la Normandia, a França. Era lúltima filla de Lluís i Cèlia Martin, esposos i pares exemplars, beatificats plegats el 19 doctubre de 2008. Van tenir nou fills, quatre dels quals van morir molt joves. Van quedar les cinc filles, que es van fer totes religioses. Teresa, als 4 anys, va quedar profundament afectada per la mort de la seva mare (MS, A 13r). El pare, junt amb les filles, es va traslladar llavors a la ciutat de Lisieux, on es desenvoluparia tota la vida de la santa. Més tard Teresa, atacada per una greu malaltia nerviosa, es va curar per una gràcia divina, que ella mateixa va definir com «el somriure de la Mare de Déu» (ib., 29v-30v). Va rebre la primera comunió, viscuda intensament (ib., 35r), i va posar Jesús eucaristia al centre de la seva existència. La «Gràcia de Nadal», de 1886, marca un gir de 180 graus que ella anomena la seva «completa conversió» (ib., 44v-45r). De fet, es guareix totalment de la hipersensibilitat infantil que patia i inicia una «carrera de gegant». A ledat de 14 anys, Teresa sacosta cada cop més, amb gran fe, a Jesús crucificat, i es pren molt seriosament el cas, aparentment desesperat, dun criminal condemnat a mort i impenitent (ib., 45v-46v). «Volia de totes totes impedir-li que caigués a linfern», escriu la santa, amb la certesa que la seva pregària el posaria en contacte amb la Sang redemptora de Jesús. És la seva primera i fonamental experiència de maternitat espiritual: «Tanta confiança tenia en la misericòrdia infinita de Jesús», escriu. Amb Maria santíssima, la jove Teresa estima, creu i espera amb «un cor de mare» (cf. PR 6/10r). El mes de novembre de 1887, Teresa va en pelegrinatge a Roma amb el seu pare i la seva germana Celina (ib., 55v-67r). Per a ella el moment culminant és laudiència amb el papa Lleó XIII, al qual demana permís per entrar, amb just 15 anys, al Carmel de Lisieux. Un any després el seu desig es realitza: es fa carmelita, «per salvar les ànimes i pregar pels sacerdots» (ib., 69v). Al mateix temps, comença la dolorosa i humiliant malaltia mental del seu pare. És un gran sofriment que condueix Teresa a la contemplació del rostre de Jesús en la seva Passió (ib., 71rv). Així, el seu nom de religiosa sor Teresa de lInfant Jesús i de la Santa Faç expressa el programa de tota la seva vida, en la comunió amb els misteris centrals de lEncarnació i la Redempció. La seva professió religiosa, en la festa de la Nativitat de Maria, el 8 de setembre de 1890, és per a ella un veritable matrimoni espiritual en la «petitesa» de levangeli, caracteritzada pel símbol de la flor: «Quina festa més bonica, la de la Nativitat de Maria per a convertir-me en muller de Jesús!» escriu. «Era la petita verge nounada qui presentava la seva floreta a lInfant Jesús» (ib., 77r). Per a Teresa, ser religiosa significa ser muller de Jesús i mare de les ànimes (cf. MS B, 2v). Aquest mateix dia, la santa escriu una oració que indica tota lorientació de la seva vida: demana a Jesús el do del seu Amor infinit, el do de ser la més petita, i sobretot demana la salvació de tots els homes: «Que avui no es condemni cap ànima» (PR 2). És de gran importància la seva Ofrena a lAmor misericordiós, que va fer en la festa de la Santíssima Trinitat de 1895 (MS A, 83v-84r; PR 6): una ofrena que Teresa comparteix de seguida amb les seves germanes, sent ja vicemestra de novícies. Deu anys després de la «Gràcia de Nadal», el 1896, arriba la «Gràcia de Pasqua», que obre lúltim període de la vida de Teresa, amb linici de la seva passió en profunda unió amb la Passió de Jesús; es tracta de la passió del cos, amb la malaltia que la portaria a la mort enmig de grans sofriments, però sobretot es tracta de la passió de lànima, amb una dolorosíssima prova de la fe (MS C, 4v-7v). Amb Maria al peu de la creu de Jesús, Teresa viu llavors la fe més heroica, com a llum en les tenebres que li envaeixen lànima. La carmelita és conscient de viure aquesta gran prova per la salvació de tots els ateus del món modern, als quals anomena germans . Viu, llavors, més intensament lamor fratern (8r-33v): envers les germanes de la seva comunitat, envers els seus dos germans espirituals missioners, enver els sacerdots i envers tots els homes, especialment els més allunyats. Es converteix realment en una «germana universal». La seva caritat amable i somrient és lexpressió de lalegria profunda el secret de la qual ens revela: «Jesús, la meva alegria és estimar-te a tu» (P 45/7). En aquest context de sofriment, vivint lamor més gran en les coses més petites de la vida diària, la santa realitza en plenitud la seva vocació de ser lAmor en el cor de lEsglésia (cf. MS B, 3v). Teresa mor la nit del 30 de setembre de 1897, pronunciant les senzilles paraules: «Déu meu, us estimo!», mirant el crucifix que estrenyia entre les seves mans. Aquestes últimes paraules de la santa són la clau de tota la seva doctrina, de la seva interpretació de levangeli. Lacte damor, expressat en el seu últim alè, era com la respiració continuada de la seva ànima, com el batec del seu cor. Les senzilles paraules «Jesús, testimo» són al centre de tots els seus escrits. Lacte damor a Jesús la submergeix en la Santíssima Trinitat. Ella escriu: «Ho saps, Jesús meu. Jo testimo. Mabrusa amb el seu foc el teu Esperit dAmor. Estimant-te jo a tu, atrec el Pare» (P 17/2). Benvolguts amics, també nosaltres, amb santa Teresa de lInfant Jesús, hauríem de poder repetir cada dia al Senyor que volem viure damor a ell i als altres, aprendre a lescola dels sants a estimar duna manera autèntica i total. Teresa és un dels «petits» de levangeli que es deixen portar per Déu a les profunditats del seu Misteri. Una guia per a tots, sobretot per als qui, al poble de Déu, exerceixen el ministeri de teòlegs. Amb la humilitat i la caritat, la fe i lesperança, Teresa entra contínuament en el cor de la Sagrada Escriptura que conté el Misteri de Crist. I aquesta lectura de la Bíblia, alimentada amb la ciència de lamor, no soposa a la ciència acadèmica. De fet, la ciència dels sants, de la qual parla ella mateixa en lúltima pàgina de la Història duna ànima , és la ciència més alta: «Així ho van entendre tots els sants, i més especialment els qui han omplert lunivers amb la llum de la doctrina evangèlica. ¿No va ser en la pregària on sant Pau, sant Agustí, sant Joan de la Creu, sant Tomàs dAquino, sant Francesc, sant Domènec i tants altres amics il·lustres de Déu van beure aquella ciència divina que captivava els genis més grans?» (MS C, 36r). Leucaristia, inseparable de levangeli, és per a Teresa el sagrament de lAmor diví que es rebaixa fins a lextrem per elevar-nos fins a ell. En la seva última Carta, sobre una imatge que representa Jesús Infant en lHòstia consagrada, la santa escriu aquestes senzilles paraules: «Jo no puc tenir por a un Déu que sha fet tan petit per mi [ ]. Jo lestimo! Perquè ell és només amor i misericòrdia» (Carta 266). En levangeli Teresa descobreix sobretot la misericòrdia de Jesús, fins al punt dafirmar: «A mi mha donat la seva misericòrdia infinita, i a través della contemplo i adoro les altres perfeccions divines [ ]. Llavors totes sem presenten radiants damor; fins i tot la justícia (i potser més encara que totes les altres) em sembla revestida damor» (MS A, 84r). Així sexpressa també en les últimes línies de la Història duna ànima: «Només he de posar els ulls en el sant evangeli per respirar els perfums de la vida de Jesús i saber cap on córrer No em llanço al primer lloc, sinó a lúltim Sí, estic segura que, encara que tingués sobre la consciència tots els pecats que poden cometres, aniria, amb el cor trencat de penediment, a llançar-me als braços de Jesús, perquè sé com estima el fill pròdig que torna a ell» (MS C, 36v-37r). «Confiança i amor» són, per tant, el punt final del relat de la seva vida, dues paraules que, com fars, van il·luminar tot el seu camí de santedat per poder guiar els altres pel seu mateix «caminet de confiança i damor», de la infància espiritual (cf. MS C, 2v-3r; Carta 226). Confiança com la de lInfant que sabandona a les mans de Déu, inseparable del compromís fort, radical, de lamor veritable, que és el do total de si mateix, per sempre, com diu la santa contemplant Maria: «Estimar és donar-ho tot, donar-se fins i tot a si mateix» (Poesia Per què testimo, Maria: p 54/22). Així Teresa ens indica a tots que la vida cristiana consisteix a viure plenament la gràcia del baptisme en el do total dun mateix a lamor del Pare, a viure com Crist, en el foc de lEsperit Sant, el seu mateix amor per tots els altres.
