Benvolguts germans i germanes, Avui vull presentar una mística que no és de lèpoca medieval. Es tracta de santa Verònica Giuliani, monja clarissa caputxina. El motiu és que el proper 27 de desembre sen celebra el 350è aniversari del naixement. Città di Castello, el lloc on va viure durant més temps i on va morir, així com Mercatello el seu poble natal i la diòcesi dUrbino, viuen amb alegria aquest esdeveniment. Verònica neix, com deia, el 27 de desembre de 1660 a Mercatello, a la vall de Metaure, de Francesco Giuliani i Benedetta Mancini. És lúltima de set germanes, tres de les quals abraçaran la vida monàstica, i li posen el nom dÚrsula. A ledat de set anys perd la seva mare, i el seu pare es trasllada a Piacenza com a superintendent de duanes del ducat de Parma. En aquesta ciutat Úrsula sent que creix en ella el desig de dedicar la vida a Crist. La crida es fa cada cop més urgent, fins al punt que als 17 anys entra en lestricta clausura del monestir de les Clarisses Caputxines de Città di Castello, on romandrà tota la vida. Allí rep el nom de Verònica, que significa vertadera imatge i, en efecte, arribarà a ser una vertadera imatge de Crist crucificat. Un any després emet la professió religiosa solemne: inicia per a ella el camí de configuració amb Crist a través de moltes penitències, grans sofriments i algunes experiències místiques vinculades a la passió de Jesús: la coronació despines, les noces místiques, la ferida al cor i els estigmes. Lany 1716, als 56 anys, es converteix en abadessa del monestir i es veurà confirmada en aquest càrrec fins a la seva mort, esdevinguda el 1727, després duna dolorosíssima agonia de 33 dies que culmina amb una alegria tan profunda que les seves últimes paraules van ser: «He trobat lAmor, lAmor sha deixat veure! Aquesta és la causa del meu sofriment. Digueu-ho a totes, digueu-ho a totes!» (Summarium Beatificationis, 115-120). El 9 de juliol deixa el domicili terrenal per a la trobada amb Déu. Té 67 anys, cinquanta dels quals passats al monestir de Città di Castello. El papa Gregori XVI la proclama santa el 26 de maig de 1839. Verònica Giuliani va escriure molt: cartes, textos autobiogràfics, poesies. Això no obstant, la font principal per a reconstruir el seu pensament és el seu Diari, iniciat el 1693: ni més ni menys que vint-i-dues mil pàgines manuscrites, que comprenen trenta-quatre anys de vida claustral. Lescriptura flueix espontània i continuada, sense esborraments ni correccions, sense signes de puntuació o distribució de la matèria en capítols o parts segons un projecte preestablert. Verònica no volia compondre una obra literària; encara més, el pare Girolamo Bastianelli, religiós dels Filipins, dacord amb el bisbe diocesà Antonio Eustachi, la va obligar a posar per escrit les seves experiències. Santa Verònica té una espiritualitat marcadament cristologicoesponsal: és lexperiència que Crist, espòs fidel i sincer, lestima i de voler correspondre-li amb un amor cada cop més compromès i apassionat. En ella tot sinterpreta en clau damor, i això li infon una serenitat profunda. Viu cada cosa en unió amb Crist, per amor a ell i amb lalegria de poder demostrar-li tot lamor de què és capaç una criatura. El Crist al qual Verònica està profundament unida és el Crist sofrent de la passió, mort i resurrecció; és Jesús en lacte doferir-se al Pare per a salvar-nos. Daquesta experiència deriva també lamor intens i dolorós per lEsglésia, en la doble forma de la pregària i lofrena. La santa viu amb aquesta perspectiva: resa, pateix, cerca la «santa pobresa», com a «expropiació», pèrdua della mateixa (cf. ib., III, 523), precisament per a ser com Crist, que es va entregar totalment. En cada pàgina dels seus escrits Verònica encomana algú al Senyor, revalorant les seves pregàries dintercessió amb lofrena della mateixa en tot sofriment. El seu cor sestén a totes «les necessitats de la santa Església», anhelant la Salvació de «tothom» (ib., III-IV, pàssim). Verònica crida: «Oh pecadors, oh pecadores [ ], tots i totes veniu al cor de Jesús; veniu al lavatori de la seva preciosíssima sang [ ]. Ell us espera amb els braços oberts per a abraçar-vos» (ib., II, 16-17). Animada per una ardent caritat, dóna a les germanes del monestir atenció, comprensió, perdó; ofereix les seves pregàries i els seus sacrificis pel Papa, pel seu bisbe, pels sacerdots i per totes les persones necessitades, incloses les ànimes del purgatori. Resumeix la seva missió contemplativa amb aquestes paraules: «Nosaltres no podem anar predicant pel món per a convertir ànimes, però estem obligades a pregar contínuament per totes les ànimes que es troben en estat dofensa a Déu [ ] especialment amb els nostres sofriments, és a dir, amb un principi de vida crucificada» (ib., IV, 877). La nostra santa concep aquesta missió com «ser al mig», entre els homes i Déu, entre els pecadors i Crist crucificat. Verònica viu profundament la participació en lamor de Jesús que pateix, segura que «patir amb alegria» és la «clau de lamor» (cf. ib., I, 299.417; III, 330.303.871; IV, 192). Posa en relleu que Jesús sofreix pels pecats dels homes, però també pels sofriments que els seus servents fidels van suportar al llarg dels segles, en el temps de lEsglésia, precisament per la seva fe sòlida i coherent. Escriu: «El seu Pare etern li va fer veure i sentir en aquest punt tots els sofriments que patirien els seus elegits, les seves ànimes més estimades, és a dir, les que traurien profit de la seva sang i de tots els seus patiments» (ib., II, 170). Com diu dell mateix lapòstol sant Pau: «Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és lEsglésia» (Col 1,24). Verònica arriba a demanar a Jesús de ser crucificada amb ell: «En un instant» escriu, «vaig veure sortir de les seves santíssimes nafres cinc rajos resplendents; i tots van venir cap a mi. I jo veia com aquests rajos es convertien en petites flames. En quatre delles hi havia els claus; i en una vaig veure que hi havia la llança, com dor, encesa: i em va traspassar el cor, de banda a banda [ ] i els claus em van traspassar les mans i els peus. Vaig sentir un gran dolor; però, fins i tot en el dolor, em veia, em sentia completament transformada en Déu» (Diari, I, 897). La santa està convençuda que ja participa en el regne de Déu, però al mateix temps invoca tots els sants de la pàtria celestial perquè acudeixin en ajut seu en el camí terrenal del seu lliurament, a lespera de la felicitat eterna; aquesta és laspiració constant de la seva vida (cf. ib., II, 909; V, 246). Pel que fa a la predicació de lèpoca, sovint centrada a «salvar la pròpia ànima» individualment, Verònica mostra un fort sentit «solidari», de comunió amb tots els germans i germanes de camí cap al cel, i viu, prega, pateix per tots. Les coses penúltimes, terrenals, en canvi, fins i tot apreciades en sentit franciscà com a do del creador, resulten sempre relatives, del tot subordinades al «gust» de Déu i sota el signe duna pobresa radical. En la communio sanctorum, aclareix la seva entrega eclesial, així com la relació entre lEsglésia peregrina i lEsglésia celestial. «Els sants» escriu «són allà dalt gràcies als mèrits i la passió de Jesús; però van cooperar en tot el que va fer nostre Senyor, de manera que tota la seva vida sordenava i es regulava per les seves mateixes obres» (ib., III, 203). En els escrits de Verònica trobem moltes cites bíbliques, a vegades de manera indirecta, però sempre puntual: revela familiaritat amb el text sagrat, del qual salimenta la seva experiència espiritual. Així mateix, cal assenyalar que els moments forts de lexperiència mística de Verònica mai no van separats dels esdeveniments salvífics celebrats en la litúrgia, on ocupa un lloc especial la proclamació i lescolta de la Paraula de Déu. La Sagrada Escriptura, per tant, il·lumina, purifica, confirma lexperiència de Verònica, fent-la eclesial. Però, per altra part, precisament la seva experiència, ancorada en la Sagrada Escriptura amb una intensitat no gens comuna, guia a una lectura més profunda i «espiritual» del mateix Text, entra en la profunditat amagada del text. No sols sexpressa amb les paraules de la Sagrada Escriptura, sinó que realment viu daquestes paraules, que en ella es fan vida. Per exemple, la nostra santa cita sovint lexpressió de lapòstol sant Pau: «Si tenim Déu amb nosaltres qui tindrem en contra?» (Rm 8,31; cf. Diari, I, 714; II, 116.1021; III, 48). En ella lassimilació daquest text paulí, la seva gran confiança i profunda alegria, es converteix en un fet que es realitza en la seva mateixa persona: «La meva ànima» escriu «sha unit a la voluntat divina i jo realment mhe establert i detingut per sempre en la voluntat de Déu. Em semblava que ja no mapartaria mai daquest voler de Déu i vaig tornar en mi amb aquestes paraules exactes: res no em podrà separar de la voluntat de Déu, ni angoixes ni penes, ni afanys ni menyspreus, ni temptacions ni criatures, ni dimonis ni foscor, ni tan sols la mateixa mort, perquè en la vida i en la mort vull totalment i en tot la voluntat de Déu» (Diari, IV, 272). Així tenim també la certesa que la mort no és lúltima paraula, estem fonamentats en la voluntat de Déu i així, realment, en la vida per sempre. Verònica és, especialment, un testimoni valent de la bellesa i del poder de lAmor diví, que latrau, se napodera, lenardeix. És lAmor crucificat que sha imprès en la seva carn, com en la de sant Francesc dAssís, amb els estigmes de Jesús. «Esposa meva» em murmura Crist crucificat «em complauen les penitències que fas per aquells que estan en desgràcia davant meu [ ]. Després, desclavant un braç de la creu, em va fer senyals que macostés al seu costat [ ]. I em vaig trobar entre els braços de Crist crucificat. El que vaig sentir llavors no puc explicar-ho: hauria volgut estar sempre en el seu santíssim costat» (ib., I, 37). També és una imatge del seu camí espiritual, de la seva vida interior: estar en labraçada del Senyor crucificat i així estar en lamor de Crist pels altres. Verònica viu així mateix una relació dintimitat profunda amb la Mare de Déu, testimoniada en les paraules que ella li diu un dia i que refereix en el seu Diari: «Jo et vaig fer descansar a la meva falda, set va concedir la unió amb la meva ànima, i des della vas ser portada volant davant Déu» (IV, 901). Santa Verònica Giuliani ens invita a fer créixer, en la nostra vida cristiana, la unió amb el Senyor vivint per als altres, abandonant-nos a la seva voluntat amb confiança completa i total, i la unió amb lEsglésia, Esposa de Crist; ens invita a participar en lamor ple de sofriment de Jesús crucificat per a la Salvació de tots els pecadors; ens invita a tenir la mirada fixa en el Paradís, fita del nostre camí terrenal, on viurem al costat de tants germans i germanes lalegria de la comunió plena amb Déu; ens invita a alimentar-nos diàriament de la paraula de Déu per a escalfar el nostre cor i orientar la nostra vida. Les últimes paraules de la santa poden considerar-se la síntesi de la seva apassionada experiència mística: «He trobat lAmor, lAmor sha deixat veure!» Gràcies.
