Data: 13 de setembre de 2026
Podem imaginar-nos la cara de sorpresa de Pere quan Jesús, responent a la seva pregunta, demana als seus seguidors de perdonar els germans «setanta vegades set». Pere ja havia estat prou generós proposant de fer-ho set vegades, un nombre que en la simbologia bíblica indica plenitud (Mt 18,21-22). Està clar que el Mestre de Natzaret no pretén que ens posem a comptar quin és el límit del nostre perdó. Més aviat el que vol aconseguir és ensenyar que en el seu Regne el perdó és una de les actituds fonamentals. El nombre simbòlic de setanta, set per deu, ja significa plenitud desbordant, però multiplicar-lo encara per set més, esdevé il·limitat, inimaginable. És a dir, els cristians no tenim mai cap excusa per deixar de perdonar.
Jesús sap que aquesta experiència es fa difícil en la mentalitat mundana, tan avesada al ressentiment i, fins i tot, a la venjança. Per això se li acut il·lustrar el seu ensenyament amb una paràbola, aquell gènere literari que sempre es converteix en interpel·lació si se l’escolta atentament. Resulta que un súbdit ha contret un deute de deu mil talents amb el seu senyor. Agosarat, l’home, perquè la quantitat és desorbitada —un talent equivalia a més de 21 quilos de plata—, i deure-la a un rei ja avança mals presagis. No costa d’entendre aquí la metàfora, perquè Jesús ha començat la paràbola parlant del Regne del cel. Així, doncs, el rei representa Déu, i el súbdit, qualsevol home sincer que té coneixement de les seves faltes i de les seves debilitats.
Hom espera que el rei s’enfadi extremament i imposi el càstig de vendre l’home i la seva família com esclaus. Seria d’allò més lògic. Per què no ho fa? Apareix aquí una actitud que deuria ser poc habitual en els reis de l’època, però constant en el Rei dels cels: la compassió, una compassió tan profunda que ni tan sols li allarga el termini de pagament, sinó que simplement estripa la factura i l’anul·la, com si no hagués passat mai res.
Jesús no podia haver trobat una imatge millor per mostrar el rostre misericordiós del Pare, un rostre que l’Antic Testament ja havia desenvolupat a bastament. Els evangelis sempre ens parlen de gràcia generosa i immerescuda, que hauria de menar, de manera lògica, a l’agraïment i a la joia. Però el Mestre no ha acabat la seva catequesi. El perdó no pot ser solament un atribut de Déu, sinó que s’ha de traslladar al cor de cada persona. Les ofenses, les rancúnies, les discòrdies que poden existir en tota relació humana amenacen greument l’harmonia i la comunió fraternals. I aquí és on es vol anar a parar.
Jesús subratlla expressament el contrast entre els dos personatges, i ho fa a través de la desproporció exagerada de les quantitats que es deuen. Com pot ser que el rei, a qui molt se li deu, es compadeixi de l’inferior, mentre l’altre, a qui se li deu poc, s’irriti contra un germà seu? En conclusió, el perdó no és quelcom que puguem escollir. És conseqüència natural d’haver acceptat humilment el perdó de Déu i de saber que la fraternitat està per damunt de qualsevol possible deute.
Ben vostre,
