Benvolguts germans i germanes, Estem celebrant la Setmana de pregària per la unitat dels cristians, en la qual sinvita tots els creients en Crist a unir-se en oració per a testimoniar el vincle profund que hi ha entre ells i per a invocar el do de la comunió plena. És providencial que en el camí per a construir la unitat es posi com a centre la pregària: això ens recorda, un cop més, que la unitat no pot ser simplement producte de lacció humana; és, per damunt de tot, un do de Déu, que comporta un creixement en la comunió amb el Pare, el Fill i lEsperit Sant. El concili Vaticà II diu: «Aquestes pregàries comunes són segurament un mitjà molt eficaç dobtenir la gràcia de la unitat i un signe autèntic dels lligams que continuen unint els catòlics amb els germans apartats: On nhi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig dells (Mt 18,20)» (Unitatis redintegratio, 8). El camí cap a la unitat visible entre tots els cristians es troba en la pregària, perquè, fonamentalment, la unitat no la «construïm» nosaltres, sinó que la «construeix» Déu, ve dell, del Misteri trinitari, de la unitat del Pare amb el Fill en el diàleg damor que és lEsperit Sant, i el nostre compromís ecumènic ha dobrir-se a lacció divina, ha de fer-se invocació diària de lajuda de Déu. LEsglésia és seva i no nostra. El tema escollit aquest any per a la Setmana de pregària fa referència a lexperiència de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, tal com la descriuen els Fets dels Apòstols. Hem escoltat el text: «Tots eren constants a escoltar lensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries» (Ac 2,42). Hem de considerar que ja en el moment de Pentecosta lEsperit Sant descendeix sobre persones de llengua i cultura diferents: la qual cosa significa que lEsglésia abraça des dels seus inicis gent de provinença diversa i, això no obstant, precisament a partir daquestes diferències, lEsperit crea un cos únic. Pentecosta, com a inici de lEsglésia, marca lampliació de lAliança de Déu amb totes les criatures, amb tots els pobles i amb tots els temps, per tal que tota la creació camini cap al seu objectiu veritable: ser lloc dunitat i damor. En el versicle citat dels Fets dels Apòstols, quatre característiques defineixen la primera comunitat cristiana de Jerusalem com a lloc dunitat i damor, i sant Lluc no vol descriure sols quelcom del passat. Ens ofereix això com a model, com a norma de lEsglésia present, perquè aquestes quatre característiques han de constituir sempre la vida de lEsglésia. Primera característica: estar unida i ferma en lescolta dels ensenyaments dels Apòstols; després en la comunió fraterna, en la fracció del pa i en les oracions. Com he dit, aquests quatre elements continuen sent avui els pilars de la vida de qualsevol comunitat cristiana i constitueixen també lúnic fonament sòlid sobre el qual progressar en la recerca de la unitat visible de lEsglésia. Al capdavant de tot tenim l escolta dels ensenyaments dels Apòstols , o sigui, lescolta del testimoniatge que aquests donen de la missió, la vida, la mort i la resurrecció del Senyor. És el que sant Pau anomena senzillament levangeli. Els primers cristians rebien levangeli de llavis dels Apòstols, els unia la seva escolta i la seva proclamació, ja que levangeli, com ho afirma sant Pau, «és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen» (Rm 1,16). Encara avui, la comunitat dels creients reconeix en la referència als ensenyaments dels Apòstols la norma de la seva fe: per tant, qualsevol esforç per a la construcció de la unitat entre tots els cristians passa per laprofundiment de la fidelitat al depositum fidei que ens van transmetre els Apòstols. La fermesa en la fe és el fonament de la nostra comunió, és el fonament de la unitat cristiana. El segon element és la comunió fraterna. En els temps de la primera comunitat cristiana, així com en els nostres dies, aquesta és lexpressió més tangible, sobretot per al món extern, de la unitat entre els deixebles del Senyor. Llegim en els Fets dels Apòstols que els primers cristians ho tenien tot en comú i qui tenia possessions i béns els venia per a repartir-los entre els necessitats (cf. Ac 2,44-45). Aquest compartir els propis béns ha trobat, en la història de lEsglésia, modalitats sempre noves dexpressió. Una daquestes, peculiar, és la de les relacions de fraternitat i amistat construïdes entre cristians de diferents confessions. La història del moviment ecumènic està marcada per dificultats i incerteses, però també és una història de fraternitat, de cooperació i de compartició humanament i espiritualment, que ha canviat de manera significativa les relacions entre els qui creuen en Jesús, Senyor nostre: tots estem compromesos a seguir per aquest camí. El segon element és, doncs, la comunió, que per damunt de tot és comunió amb Déu mitjançant la fe; però la comunió amb Déu crea la comunió entre nosaltres i sexpressa necessàriament en la comunió concreta de què parlen els Fets dels Apòstols, és a dir, el compartir. Ningú en la comunitat cristiana no ha de passar fam, ningú no ha de ser pobre: es tracta duna obligació fonamental. La comunió amb Déu, realitzada com a comunió fraterna, sexpressa, en concret, en el compromís social, en la caritat cristiana, en la justícia. Tercer element: en la vida de la primera comunitat de Jerusalem era essencial el moment de la fracció del pa , en què el Senyor mateix es fa present amb lúnic sacrifici de la creu en el seu lliurament total per la vida dels seus amics: «Aquest és el meu cos entregat en sacrifici per vosaltres. [ ] Aquest és el calze de la meva sang [ ] vessada per vosaltres.» «LEsglésia viu de leucaristia. Aquesta veritat no expressa només una experiència quotidiana de fe, sinó que tanca en síntesi el nucli del misteri de lEsglésia» ( Ecclesia de Eucharistia , 1). La comunió en el sacrifici de Crist és el cimal de la nostra unió amb Déu i, per tant, representa també la plenitud de la unitat dels deixebles de Crist, la comunió plena. Durant aquesta Setmana de pregària per la unitat se sent de manera especial laflicció per la impossibilitat de compartir la mateixa taula eucarística, signe que encara som lluny de la realització de la unitat per la qual Crist va pregar. Aquesta experiència dolorosa, que també confereix una dimensió penitencial a la nostra oració, ha darribar a ser motiu dun compromís encara més generós per part de tots, a fi que, anant traient els obstacles a la comunió plena, arribi el dia en què serà possible reunir-se entorn de la taula del Senyor, partir plegats el pa eucarístic i beure del mateix calze. Per últim, l oració o, com diu sant Lluc, les oracions és la quarta característica de lEsglésia primitiva de Jerusalem descrita en el llibre dels Fets dels Apòstols. Loració és des de sempre lactitud constant dels deixebles de Crist, allò que acompanya la seva vida quotidiana en obediència a la voluntat de Déu, com ens ho mostren també les paraules de lapòstol sant Pau, que escriu als Tessalonicencs en la seva primera carta: «Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist» (1Te 5,16-18; cf. Ef 6,18). La pregària cristiana, participació en la pregària de Jesús, és per excel·lència experiència filial, com ho confirmen les paraules del parenostre, oració de la família el «nosaltres» dels fills de Déu, dels germans i germanes que parla al Pare comú. Posar-se en actitud de pregària significa, per tant, obrir-se també a la fraternitat. Només en el «nosaltres» podem dir Pare nostre. Obrim-nos doncs a la fraternitat, que deriva del ser fills de lúnic Pare celestial, i estiguem disposats al perdó i a la reconciliació. Estimats germans i germanes, com a deixebles del Senyor tenim una responsabilitat comuna envers el món, hem de prestar un servei comú: com la primera comunitat cristiana de Jerusalem, partint del que ja compartim, hem de donar un testimoniatge fort, fonamentat espiritualment i sostingut per la raó, de lúnic Déu que sha revelat i ens parla en Crist, per a ser portadors dun missatge que orienti i il·lumini el camí de lhome del nostre temps, sovint privat de punts de referència clars i vàlids. Així doncs, és important créixer cada dia en lamor recíproc, esforçant-se per a superar les barreres que encara existeixen entre els cristians; sentir que hi ha una vertadera unitat interior entre tots els qui segueixen el Senyor; col·laborar tant com sigui possible, treballant plegats sobre les qüestions que queden obertes; i, sobretot, ser conscients que en aquest itinerari el Senyor ha de socórrer-nos, ha dajudar-nos molt encara, perquè sense ell, sols, sense «romandre en ell» no podem fer res (cf. Jn 15,5). Benvolguts amics, un cop més, ens trobem reunits en la pregària de manera especial en aquesta setmana al costat de tots aquells que confessen la seva fe en Jesucrist, Fill de Déu: perseverem en loració, siguem homes doració, implorant de Déu el do de la unitat, a fi que es compleixi per a tot el món el seu designi de salvació i de reconciliació. Gràcies.
