Data: 22 de novembre de 2020
Els diumenges de l’any litúrgic arriben a la seua fi amb la solemnitat de Jesucrist Rei de l’univers. Després d’haver celebrat els misteris de la salvació, la nostra mirada es dirigeix al futur. El Regne de Déu, que va començar en el món com una petita llavor en la persona, les paraules i les accions del Senyor, especialment en la seua mort i resurrecció, arribarà a compliment al final de la història, quan Crist torne amb glòria com a Senyor de tota la creació. En el temps entre la primera i la segona vinguda, la missió de l’Església és posar-se al servei d’aquest Regne i ser, d’aquesta manera, la seua presència enmig de la història humana. L’Església no és fi en si mateixa; la seua meta és el Regne de Déu.
Al llarg de la seua vida pública el Senyor va evitar en tot moment que s’identifiqués el seu Regne amb els regnes d’aquest món. De fet, quan després de la multiplicació dels pans la multitud el buscava per proclamar-lo rei, Jesús “es retirà altra vegada tot sol a la muntanya” (Jn 6, 15); i quan li pregunten per la seua reialesa amb criteris humans mai respon afirmativament. Els signes del seu regnat no són el poder, la riquesa o l’ostentació. Per això, només quan humanament sembla haver fracassat en les aspiracions messiàniques, està a punt de ser condemnat a mort i ja no hi ha perill que el segueixin per ambicions humanes de poder, és quan afirma davant Ponç Pilat que és rei: “Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat” (Jn 18, 37). Jesús reconeix la seua reialesa quan està més identificat amb els últims d’aquest món, amb els condemnats injustament, amb aquells que han sigut abandonats, amb els més pobres: quan ningú pot esperar d’Ell el que s’espera dels poderosos.
El text evangèlic que es proclama aquest diumenge ens anuncia la bona notícia del judici final, quan el Senyor farà justícia a totes les víctimes de les injustícies i cridarà a entrar en el seu Regne a tots aquells que l’han reconegut i s’han compadit d’Ell en els famolencs, els assedegats, els malalts, els presos…: “tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25, 40). Observem que no diu “és com si m’ho haguéreu fet a mi”. La seua identificació amb els últims és total: “a mi m’ho fèieu”.
Aquestes paraules de Jesús sobre el desenllaç de la història ens indiquen que, si l’Església vol ser sagrament del Regne de Déu, el seu camí no pot ser un altre que el de Crist: “L’Església no està constituïda amb vista a buscar la glòria d’aquest món, sinó amb vista a predicar, amb el seu exemple, la humilitat i l’abnegació. El Crist fou enviat pel Pare a portar la bona nova als pobres… a buscar i salvar allò que s’havia perdut. L’Església, igualment, cobreix amb afecte tots els afligits per la feblesa humana, més encara, sap reconèixer en els pobres i en els qui sofreixen la imatge del seu fundador pobre i sofrent, s’esforça a trobar remei a la seva pobresa i intenta servir en ells el Crist” (Vaticà II, Lumen Gentium 8).
No caiguem en la temptació de pensar que el Regne de Déu es construeix amb les armes d’aquest món.
