Benvolguts germans i germanes, Avui em detinc en una interessant pàgina de la història que afecta el floriment de la teologia llatina en el segle XII gràcies a una sèrie providencial de coincidències. Als països dEuropa occidental regnava en aquell moment una pau relativa, que assegurava a la societat el desenvolupament econòmic i la consolidació de les estructures polítiques i afavoria una intensa activitat cultural, entre daltres causes gràcies als contactes amb Orient. A lEsglésia sadvertien els beneficis de la vasta acció coneguda com reforma gregoriana, promoguda vigorosament en el segle anterior, que havia aportat una major puresa evangèlica a la vida de la comunitat eclesial, sobretot en el clergat, i havia restituït a lEsglésia i al Papat una autèntica llibertat dacció. A més, sanava difonent una àmplia renovació espiritual, sostinguda per un fort creixement de la vida consagrada: naixien i sexpandien nous ordes religiosos, mentre que els ja existents vivien una prometedora recuperació. La teologia també va tornar a florir i va adquirir més consciència de la seva naturalesa: va afinar el mètode, va afrontar problemes nous, va avançar en la contemplació dels misteris de Déu, va produir obres fonamentals, va inspirar iniciatives importants en la cultura, des de lart fins a la literatura, i va preparar les obres mestres del segle següent, el segle de sant Tomàs dAquino i de sant Bonaventura de Bagnoregio. Els ambients en què va tenir lloc aquesta intensa activitat teològica van ser dos: els monestirs i les escoles de la ciutat, les scholæ, algunes de les quals molt aviat donarien vida a les universitats, que constitueixen un dels típics «invents» de ledat mitjana cristiana. Precisament a partir daquests dos ambients els monestirs i les scholæ es pot parlar de dos models diferents de teologia: la «teologia monàstica» i la «teologia escolàstica». Els representants de la teologia monàstica eren monjos, generalment abats, dotats de saviesa i de fervor evangèlic, que es dedicaven essencialment a suscitar i a alimentar el desig amorós de Déu. Els representants de la teologia escolàstica eren homes cultes, apassionats per la investigació; magistri desitjosos de mostrar la racionabilitat i lautenticitat dels misteris de Déu i de lhome, en els quals certament es creu per la fe, però també es comprenen amb la raó. La distinta finalitat explica la diferència del seu mètode i de la seva manera de fer teologia. Als monestirs del segle XII el mètode teològic estava vinculat principalment a lexplicació de la Sagrada Escriptura, de la pàgina sagrada, com deien els autors daquest període; es practicava especialment la teologia bíblica. Tots els monjos escoltaven i llegien devotament les Sagrades Escriptures, i una de les seves principals ocupacions consistia en la lectio divina, és a dir, en la lectura orant de la Bíblia. Per a ells la simple lectura del text sagrat no era suficient per a percebre el seu sentit profund, la seva unitat interior i el seu missatge transcendent. Per tant, era necessari practicar una «lectura espiritual», duta a terme amb docilitat a lEsperit Sant. A lescola dels Pares, la Bíblia sinterpretava al·legòricament per a descobrir en cada pàgina, tant de lAntic com del Nou Testament, el que diu de Crist i de la seva obra de Salvació. El Sínode dels Bisbes de lany passat sobre la «Paraula de Déu en la vida i en la missió de lEsglésia» va recordar la importància de lenfocament espiritual de les Sagrades Escriptures. En aquest sentit, és útil prendre en consideració lherència de la teologia monàstica, una ininterrompuda exegesi bíblica, com també les obres realitzades pels seus representants, valuosos comentaris ascètics als llibres de la Bíblia. A la preparació literària la teologia monàstica unia lespiritual; és a dir, era conscient que no nhi havia prou amb una lectura purament teòrica i profana: per entrar al cor de la Sagrada Escriptura cal llegir-la identificant-se amb lesperit amb què va ser escrita i creada. La preparació literària era necessària per a conèixer el significat exacte de les paraules i facilitar la comprensió del text, afinant la sensibilitat gramatical i filològica. Lestudiós benedictí del segle passat Jean Leclercq va titular així lassaig amb què presenta les característiques de la teologia monàstica: Lamour des lettres et le désir de Dieu Lamor per les paraules i el desig de Déu. Efectivament, el desig de conèixer i destimar Déu, que ens surt a lencontre a través de la seva Paraula que hem dacollir, meditar i practicar, porta a intentar aprofundir els textos bíblics en totes les seves dimensions. Hi ha una altra actitud en què insisteixen els qui practiquen la teologia monàstica: una íntima actitud orant, que ha de precedir, acompanyar i completar lestudi de la Sagrada Escriptura. Com que, de fet, la teologia monàstica és escolta de la paraula de Déu, no es pot deixar de purificar el cor per a acollir-la i, sobretot, no es pot deixar dencendrel de fervor per a trobar el Senyor. Per consegüent, la teologia es converteix en meditació, oració i cant de lloança, i incita a una sincera conversió. No pocs representants de la teologia monàstica van aconseguir, per aquest camí, les més altes fites de lexperiència mística, i constitueixen una invitació també per a nosaltres a alimentar la nostra existència amb la paraula de Déu, per exemple, mitjançant una escolta més atenta de les lectures i de levangeli, especialment en la missa dominical. És important també reservar cada dia cert temps per a la meditació de la Bíblia, a fi que la paraula de Déu sigui llum que il·lumini el nostre camí quotidià a la terra. La teologia escolàstica, en canvi com deia, es practicava en les scholæ, que van sorgir al costat de les grans catedrals de lèpoca, per a la preparació del clergat, o al voltant dun mestre de teologia i dels seus deixebles, per a formar professionals de la cultura, en una època en què el saber era cada vegada més apreciat. En el mètode dels escolàstics era central la quæstio, és a dir, el problema que es planteja al lector a lhora dafrontar les paraules de lEscriptura i de la Tradició. Davant el problema que aquests textos autoritzats plantegen, sorgeixen preguntes i neix el debat entre el mestre i els alumnes. En aquest debat apareixen, per una banda, els temes de lautoritat; i, per una altra, els de la raó, i el debat sorienta a trobar, al final, una síntesi entre autoritat i raó per a aconseguir una comprensió més profunda de la paraula de Déu. Sant Bonaventura diu, pel que fa a això, que la teologia és per additionem (cf. Commentaria in quatuor libros sententiarum, i, prm., q. 1, concl.), és a dir, la teologia afegeix la dimensió de la raó a la paraula de Déu i daquesta manera crea una fe més profunda, més personal i, per tant, també més concreta en la vida de lhome. En aquest sentit, es trobaven diferents solucions i es formaven conclusions que començaven a construir un sistema de teologia. Lorganització de les quæstiones portava a lelaboració de síntesis cada vegada més extenses, perquè es componien les diferents quæstiones amb les respostes trobades, creant així una síntesi, les denominades summæ, que eren en realitat amplis tractats teologicodogmàtics nascuts de la confrontació entre la raó humana i la paraula de Déu. La teologia escolàstica tenia com a objectiu presentar la unitat i lharmonia de la Revelació cristiana amb un mètode, anomenat precisament escolàstic, de lescola, que confia en la raó humana: la gramàtica i la filologia estan al servei del saber teològic, però amb més motiu ho està la lògica, és a dir, la disciplina que estudia el «funcionament» del raonament humà, de manera que resulti evident la certesa duna proposició. Encara avui, llegint les summæ escolàstiques sorprèn lordre, la claredat, la concatenació lògica dels arguments i la profunditat dalgunes intuïcions. Amb llenguatge tècnic satribueix a cada paraula un significat precís, i entre el creure i el comprendre sestableix un moviment recíproc de clarificació. Benvolguts germans i germanes, reprenent la invitació de la Primera carta de sant Pere, la teologia escolàstica ens estimula a estar sempre disposats a donar resposta a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança (cf. 1Pe 3,15). Fer nostres les preguntes i daquesta manera ser capaços de donar també una resposta ens recorda que entre fe i raó hi ha una amistat natural, fundada en lordre mateix de la creació. El servent de Déu Joan Pau II, al començament de lencíclica Fides et ratio escriu: «La fe i la raó són com les dues ales amb què lesperit humà seleva cap a la contemplació de la veritat.» La fe està oberta a lesforç de comprensió per part de la raó; la raó, per la seva part, reconeix que la fe no la mortifica, sinó que la llança cap a horitzons més amplis i elevats. Aquí sintrodueix la perenne lliçó de la teologia monàstica. Fe i raó, en diàleg recíproc, vibren dalegria quan ambdues estan animades per la recerca de la unió íntima amb Déu. Quan lamor vivifica la dimensió orant de la teologia, el coneixement que adquireix la raó seixampla. La veritat es busca amb humilitat, sacull amb estupor i gratitud: en una paraula, el coneixement només creix si estima la veritat. Lamor es converteix en intel·ligència i la teologia en autèntica saviesa del cor, que orienta i sosté la fe i la vida dels creients. Preguem, doncs, perquè el camí del coneixement i de laprofundiment dels misteris de Déu sempre estigui il·luminat per lamor diví.
