Estimats germans i germanes, bon dia!
En el Credo professem que Jesús «tornarà gloriós a judicar els vius i els morts». La història humana s´inicia amb la creació de l´home i la dona a imatge i semblança de Déu i finalitza amb el judici final de Crist. Sovint ens oblidem d´aquests dos pols de la història, i sobretot la fe en el retorn de Crist i en el judici final a vegades no és gaire clara i forta en el cor dels cristians. Jesús, durant la vida pública, es va centrar sovint en la realitat de la seva vinguda final. Avui voldria reflexionar sobre tres textos evangèlics que ens ajuden a entrar en aquest misteri: el de les deu verges, el dels talents i el del judici final. Tots tres formen part del discurs de Jesús sobre la fi dels temps, a l´Evangeli de sant Mateu.
En primer lloc recordem que, amb l´Ascensió, el Fill de Déu porta al Pare la humanitat que ell ha assumit i vol atraure´ns a tots a ell, crida tothom a ser acollit en els braços oberts de Déu, perquè al final de la història tota la realitat es lliuri al Pare. Hi ha, però, aquest «temps immediat» entre la primera vinguda de Crist i la darrera, que és precisament el moment que estem vivint. En aquest context del «temps immediat» se situa la paràbola de les deu verges (cf. Mt 25,1-13). Es tracta de deu noies que esperen l´arribada de l´Espòs, però aquest tarda i s´adormen. A l´anunci sobtat que l´Espòs està arribant, totes es preparen per acollir-lo, però mentre cinc d´elles, prudents, tenen oli per alimentar les torxes, les altres, insensates, resten amb les torxes apagades perquè no en tenen; i mentre van a cercar-ne arriba l´Espòs i les verges desassenyades troben la porta tancada per entrar a la festa nupcial. Truquen amb insistència, però ja és massa tard i l´Espòs els respon: «No us conec.» L´Espòs és el Senyor, i el temps d´espera de la seva arribada és el temps que ens dóna, a tots nosaltres, amb misericòrdia i paciència, abans de la seva vinguda final; és un temps de vetlla, temps en què hem de tenir enceses les torxes de la fe, de l´esperança i de la caritat, en què hem de tenir obert el cor a la bondat, a la bellesa, a la veritat; temps de viure com Déu ens demana, perquè no sabem ni el dia ni l´hora del retorn de Crist. El que se´ns demana és que ens preparem per a l´encontre -ens hem de preparar per a un encontre, per a un bonic encontre, l´encontre amb Jesús-, que significa saber veure els senyals de la seva presència, tenir viva la nostra fe, amb la pregària, amb els sagraments, vetllar per a no adormir-nos, per a no oblidar-nos de Déu. La vida dels cristians adormits és una vida trista, no és una vida feliç. El cristià ha de ser feliç, amb la joia de Jesús. No us adormiu!
La segona paràbola, dels talents, ens fa reflexionar sobre la relació entre com fem treballar els dons rebuts de Déu i com els hi retornarem, quan ens pregunti sobre què n´hem fet (cf. Mt 25,14-30). Coneixem bé la paràbola: abans de marxar, l´amo confia a cada servent uns quants talents, a fi que siguin ben invertits durant la seva absència. Al primer n´hi confia cinc, al segon dos i al tercer un. Mentre és fora, els dos primers servents fan multiplicar els seus talents -que són antigues monedes-, mentre que el tercer s´estima més amagar els seus i conservar-los intactes per a l´amo. Quan torna, l´amo jutja els seus servents: lloa els dos primers, però al tercer el fa fora, a les tenebres, perquè ha tingut amagats, per por, els talents, tancant-se en ell mateix. Un cristià que es tanca en si mateix, que amaga tot allò que el Senyor li ha donat, és un cristià… no és cristià! És un cristià que no agraeix a Déu tot el que li ha donat! Això que diu de l´espera del retorn del Senyor és el temps de l´acció -nosaltres estem en el temps de l´acció-, el temps en què hem de fer donar fruit als dons de Déu no per a nosaltres mateixos, sinó per a ell, per a l´Església, per als altres, el temps en què hem de buscar sempre de fer créixer els béns en el món. I en particular en aquest temps de crisi, avui, és important no tancar-nos en nosaltres mateixos, amagant els nostres talents, les nostres riqueses espirituals, intel·lectuals, materials, tot allò que el Senyor ens ha donat, sinó obrint-nos, essent solidaris, estant atents a les necessitats dels altres. A la plaça he vist que hi ha molts joves: és cert, això? Hi ha molts joves? On són? A vosaltres, que esteu a l´inici del camí de la vida, us demano: Heu pensat en els talents que Déu us ha donat? Heu pensat com podeu posar-los al servei dels altres? No amagueu els talents! Aposteu pels grans ideals, aquells ideals que engrandeixen el cor, aquells ideals de servei que faran fecunds els vostres talents. La vida no ens és donada perquè la conservem de manera gelosa per a nosaltres mateixos, sinó que ens és donada perquè la donem. Estimats joves, estigueu molt alegres! No tingueu por de somniar coses grans!
Per acabar, una paraula sobre el relat del judici final, en què se´ns descriu la segona vinguda del Senyor, quan judicarà tots els éssers humans, vius i morts (cf. Mt 25,31-46). La imatge emprada per l´evangelista és la del pastor que destria les ovelles de les cabres. A la dreta posa els qui han actuat d´acord amb la voluntat de Déu, socorrent el proïsme afamat, assedegat, estranger, nu, malalt, empresonat -he dit «estranger»: penso en tants estrangers que hi ha a la diòcesi de Roma: què fem per ells?-, mentre que a l´esquerra hi posa aquells que no han ajudat el proïsme. Això ens diu que nosaltres serem judicats per Déu sobre la caritat, sobre com l´haurem estimat en els nostres germans, especialment en els més dèbils i necessitats. Certament, hem de tenir sempre ben present que nosaltres som justificats, som salvats per gràcia, per un acte d´amor gratuït de Déu que sempre ens precedeix; nosaltres sols no podem fer res. La fe és sobretot un do que hem rebut. Però per a donar fruit, la gràcia de Déu requereix sempre la nostra obertura a ell, la nostra resposta lliure i concreta. Crist ve a portar-nos la misericòrdia de Déu que salva. A nosaltres se´ns demana que confiem en ell, que corresponguem als dons del seu amor amb una vida bona, feta d´accions animades per la fe i per l´amor.
Estimats germans i germanes, esperar el judici final no ens ha de fer mai por; ens empeny més aviat a viure millor el present. Déu ens ofereix amb misericòrdia i paciència aquest temps perquè cada dia el reconeguem en els pobres i en els petits, perquè treballem pel bé i vetllem en la pregària i en l´amor. Que el Senyor, al final de la nostra existència i de la història, ens pugui reconèixer com a servents bons i fidels. Gràcies.
