Data: 21 de juny de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell
Vivim en un temps paradoxal. Mai no havíem estat tan connectats i, tanmateix, moltes persones experimenten una profunda solitud. Hi ha una diferència important entre estar sol i sentir-se sol. La primera pot ser buscada i necessària; la segona acostuma a anar acompanyada de buit, incomprensió i sofriment interior.
També Jesús va conèixer aquesta experiència. L’evangeli ens mostra com buscava moments de silenci i de solitud per pregar al Pare. Però a Getsemaní va experimentar, a més, una altra solitud més dolorosa: la de sentir-se abandonat mentre els seus deixebles dormien. En aquell moment d’angoixa, Crist va assumir també l’abandonament de tants homes i dones de tots els temps.
Antoni Gaudí va conèixer igualment aquesta experiència. No solament la soledat exterior sinó també la incomprensió, el fet de sentir-se diferent i de caminar moltes vegades a contracorrent. La seva profunda visió espiritual no sempre fou compresa pels qui l’envoltaven. Tanmateix Gaudí va descobrir, enmig d’aquesta realitat, que la creu de Crist no parla d’un cel buit ni d’un Déu llunyà sinó d’un Déu que roman proper fins i tot en el sofriment.
A la nostra societat li fa por l’estar sol. Cerquem contínuament d’omplir el silenci, de distreure’ns o de refugiar-nos en relacions superficials. Però el problema més profund no és simplement «estar sols» sinó viure sense una veritable comunió interior, sense esperança i sense una presència que sostingui el cor.
La fe cristiana no elimina automàticament les experiències de buidor però sí que en transforma el significat. El creient sap que mai no camina completament sol. Crist ressuscitat continua acompanyant el seu poble, especialment en els moments de fragilitat, tristesa o foscor. La mateixa Església està cridada a ser signe concret d’aquesta proximitat de Déu esdevenint llar, comunitat i companyia per a aquells que se senten oblidats o ferits.
Avui el testimoni de Gaudí ens pot ajudar a alçar la mirada. La seva vida ens recorda que, fins i tot enmig de la incomprensió i del sofriment, és possible continuar buscant la llum de Déu. En moments així la qüestió decisiva no és únicament si ens sentim sols, sinó cap a on dirigim la nostra mirada.
Per això us convido a mirar novament cap a Crist. Ell coneix les nostres ferides, les nostres recerques i les nostres nits interiors. I continua acostant-se a cadascun de nosaltres per recordar-nos que no estem abandonats. Procurem trobar temps per entrar en la companyia sonora que ens habita i gaudirem del do rebut.
Amb la benedicció i l’afecte del vostre bisbe i servidor,
