Data: 6 de setembre de 2026
Molts de nosaltres tenim la sort d’haver viscut un temps de vacances. Alguns, més relaxadament, amb espai suficient per descansar i recuperar forces; d’altres, potser, acompanyant infants o persones grans que necessiten cura i atenció. Però, uns i altres, hem pogut canviar de ritme, sortint així de la sensació de monotonia. És normal que hàgim maldat per tenir moments d’esbarjo, tan necessaris per a la salut, procurant sortir de les presses i de l’estrès del dia a dia.
Aquest temps de descans, que semblaria estèril, pot esdevenir font d’aprofundiment i de contemplació. Com diu el gran mestre Josep Pla: «Però de vegades descobreixo que contemplar, badar, és una de les coses més boniques i fascinadores que es poden fer» (cf. El meu país, Obres Completes VII, 216). Efectivament, badar pot tenir el sentit positiu d’obrir la ment i el cor per captar la realitat des d’ella mateixa i, així, servir-la millor. Per això, durant aquest temps de vacances haurem tastat estones de silenci o haurem experimentat la presència de Déu en la natura, en una conversa o en un gest de generositat.
Ara que comença el nou curs podem caure en la temptació de tornar a la roda de l’activisme, deixant-nos endur per les presses i les múltiples tasques que tenim encomanades. Podem, fins i tot, estressar-nos, tot perdent la capacitat de sorprendre’ns de la realitat quotidiana a través de la qual Déu es manifesta.
Està clar que haurem de treballar amb ímpetu i fer servir amb generositat tots els dons que Déu ens regala a favor del bé comú i d’una societat més justa i igualitària. Tanmateix, encara que sovint no sabem com fer-ho, haurem de vetllar per no perdre de vista aquesta mirada contemplativa sobre les coses i, especialment, sobre les persones que ens envolten. Com deia el papa Benet XVI: «No hem de perdre’ns en el pur activisme, sinó que també hem de deixar penetrar sempre en la nostra activitat la llum de la Paraula de Déu i aprendre així la veritable caritat» (Benet XVI, Audiència, 25 d’abril de 2012). Evidentment que no estem parlant d’inactivitat ni de desídia, sinó de deixar que la contemplació fecundi les nostres obres de cada dia. Com Maria de Betània, escollim la millor part.
Els cristians, per tant, no podem viure instal·lats en la rutina ni en la monotonia, però tampoc no ens podem deixar arrossegar per l’activisme o l’estrès. La fe és relació viva amb Jesucrist i Ell sempre ens sorprèn. Per això, si sabem contemplar tothora l’acció divina, els nostres gestos i tasques s’omplen de sentit i treballem amb consciència vocacional, agraïment i desig de trobar-nos amb Déu i amb els germans. És allò que afirma sant Pau: «No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte» (Rm 12,2).
Us desitjo, doncs, un bon curs a tots i totes en pau i en comunió, construint el Regne de Déu enmig de la nostra societat.
Ben vostre,
