Data: 4 d’octubre de 2026
És un fet: els programes televisius de cuina s’han posat de moda. En desconec els motius. És ben cert que la manera d’entendre els àpats té molta relació amb la manera d’encarar la vida de cada dia –almenys en aquesta part del planeta on ens trobem–. Els plats més suculents, i també els més casolans, necessiten una preparació. Cada ingredient és únic, important. Els grans cuiners –perdoneu la meva ignorància– són autèntics savis que observen la creació i tot allò que Déu ens dona a través d’ella, per afirmar i defensar que tots els productes comestibles són meravellosos. El més impressionant són les combinacions que poden arribar a fer. Algunes composicions gastronòmiques són plenes de gustos, textures i ingredients xocants. Amb tot, es tracta de plats que saben trobar un equilibri, és a dir, una combinació òptima per ser degustats i gaudits.
Quan això ho traslladem al món eclesial, hem d’afirmar, amb totes les lletres, la dignitat de tota persona i, encara més, el valor altíssim dels drets humans. L’Església no es mostra ni confusa ni al marge de l’interès de sostenir, acompanyar i facilitar que dins d’ella tothom sigui respectat, acollit i profundament estimat. Encara més, el fet de reconèixer el valor de cada persona, pel que és i no pel que té, senzillament perquè ha estat volguda per Déu des de sempre, comporta que constantment l’Església cuini, és a dir, configuri òptimament maneres de vida que recolzin el bé comú i la convivència pacífica. Els plantejaments d’una Església feliç apunten a l’elaboració de decisions econòmiques i polítiques que permetin més i millor l’amistat social, la fraternitat universal. A l’hora de la veritat, no és quelcom fàcil, ho sabem prou. La distància entre el que diem, el que volem i el que fem sempre existeix, poc o molt. Les diferències d’ingredients –de persones– no malmeten, però, la possibilitat de trobar un consens real; simplement fan que el procés de cocció sigui més elaborat. Una Església feliç és l’Església que cuina, és a dir, que harmonitza totes les persones en una sola comunió amb Déu, sense excloure mai ningú, sense edulcorar ni restar mai la llibertat de cap membre.
No trobem en els evangelis un Jesús que cuini, gastronòmicament parlant. Ens adonem, això sí, d’un Jesús que s’asseu a taula amb tothom, sigui qui sigui. Al voltant de la taula es genera la fraternitat, la relació, el compartir més senzill i quotidià. Es parla de tot, del cel i de la terra, de les coses més senzilles i quasi de les més profundes. Jesús no és aliè a la cultura de la taula, que és la cultura de la fraternitat. Recordem amb facilitat el darrer sopar de Jesús amb els seus deixebles, però també el dinar amb Zaqueu i les vegades que els seus deixebles han d’alimentar-se del que poden agafar del camp en dissabte.
Per a nosaltres, d’entre tots els àpats, el que veritablement anhelem és el de l’Eucaristia. Allí Jesús es fa aliment per a nosaltres. Sant Agustí animava els seus contemporanis a ser veritablement allò que menjaven, «pa partit» per als altres. L’Eucaristia fa l’Església –continuava sant Agustí–, i l’Església fa l’Eucaristia. Que sigui, doncs, l’àpat fraternal de Jesús, «font i cimal» de la vida cristiana, de l’Església santa i feliç que Déu somia.
És en la mateixa litúrgia que el qui presideix reconeix la felicitat dels qui participen: «Feliços els convidats a la taula del Senyor». Aquests som nosaltres, els qui, diumenge rere diumenge, rebem Jesús mateix, ens alimentem d’Ell i prosseguim el nostre camí cap a la plenitud, cap a la felicitat. Bon profit.
