Una Església que integra

nov. 12, 2026

Data: 15 de novembre de 2026

La setmana passada ens situàvem en l’òrbita de la comunió. L’Església és benaurada quan viu i és comunió. La felicitat resta vinculada a la unió amb Déu, Pare bondadós, origen de l’Amor. Ens remetem a una proximitat molt estreta que és sempre inclusiva. En Déu hi cabem tots. Déu no és propietat privada de ningú, perquè no és Algú que exclogui. L’Església està cridada, duent a terme la missió encomanada, a viure una «sana obertura» que mai no perjudiqui la seva identitat i que sigui expressió d’una ferma voluntat d’integrar tothom.

El projecte de Jesús no és el d’una proposta selectiva, reduïda o encongida. Jesús crida els seus deixebles, amb les seves pròpies llums i ombres, i en ells hi trobem una clara diversitat. I és que Jesús, al llarg de tota la seva missió, té la clara intenció de fer entendre que Déu està a prop de tothom, sempre que els qui el busquen ho facin amb sinceritat. Ben cert és que altres personatges bíblics contribueixen a reforçar la noció d’una universalitat no excloent, com ara la dona sirofenícia, la samaritana o bé el soldat romà al peu de la creu.

A l’Església li toca no només ampliar els horitzons culturals, sinó també aprofundir en la comprensió i la tolerància respecte de les diferències internes entre els qui s’anomenen i són cristians. Si no som capaços, en el nostre present, d’integrar la diversitat, quedarem reduïts a una expressió parcial del somni de Déu. Cal acceptar que la diversitat i, en el cas d’avui, la universalitat, no han de diluir les particularitats. Estem cridats, com a Església, a la felicitat i, per tant, a una expressió mundial de la comunió. L’equilibri que demana una bona integració és el repte.

Haurem de ser pacients en la comprensió de la realitat. L’Església ha de ser mesurada en tot allò que té a veure amb la relació entre cultures diverses i ha d’evitar caure en cap mena d’imposició. Les aliances són expressions de passos d’aproximació i no pas de quotes de poder excloent.

El papa Lleó, seguint la reflexió sobre la immigració en temps de Francesc, continua expressant l’amplitud de les dimensions de la missió de l’Església. Així, reclama la necessitat d’acollir, protegir, promoure i integrar els nouvinguts. La integració és el darrer moment d’un llarg procés. No siguem l’Església que oblida l’acollida, el respecte i l’estimació que necessita tota persona, sigui quina sigui la seva cultura.

Només l’Amor és veritablement integrador. Per això és tan difícil ser dels qui estimen a cor obert, perquè tota integració dona peu a ressituar elements molt propis en un nou context. Alguns sants, com sant Joan Baptista Scalabrini i santa Francesca Xavier Cabrini, van tenir una audàcia singular i la força necessària per acompanyar una integració que volia ser real, la dels homes i les dones que havien abandonat el seu lloc d’origen. L’Església ha de ser sempre la que cerca una veritable felicitat per a tota la humanitat i, per això, la seva missió és, i ha de continuar essent, la de recordar que la integració és sempre del tot necessària. Cal fer arrels en el lloc on un viu. Cal obrir la pròpia mirada més enllà del poble i la cultura propis. La felicitat demana sempre obertura i acollida, acceptació i capacitat per ampliar en tot moment el propi món intern. El fet d’integrar ens aproparà, com a Església, a la felicitat de viure plenament la comunió amb Déu i la humanitat.