Data: 20 de setembre de 2026
Qui pot considerar-se “bon lector”? Afirmar-ho, sense més, és arriscat. No crec que ens referim només a la quantitat de llibres que podem arribar a fer-nos nostres, sinó a la capacitat d’entendre allò que hem llegit. Una Església benaurada és, i ha de ser, una bona lectora. És a dir, ha de tenir aquella capacitat d’interpretar degudament el misteri de la vida que té davant seu. Jesús, fundador i fonament de l’Església, és qui ens ensenya a llegir el gran llibre que només podia haver escrit Déu: la vida. Ell mateix envià el seu propi Fill per ajudar-nos en l’aprenentatge de desenvolupar la capacitat de fixar-nos en els detalls rellevants. Així es formen els bons lectors. A la sinagoga de Cafarnaüm, Ell fou qui prengué el llibre del profeta Isaïes i començà a llegir en veu alta: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu”; després plegà el volum i digué: “Avui es compleix el que acabeu d’escoltar.”
Les accions de Jesús són decisives per entendre què ha de ser i què ha de fer l’Església. Ella, com Jesús, no pot oblidar mai que la realitat és més important que les idees. La lectura és aproximació al misteri de la vida. L’Església està cridada a fer aquest exercici de manera quotidiana i a fer-lo ben fet. L’Església necessita tenir ben obertes les oïdes i també els ulls. La realitat té la seva pròpia narració i es fa necessari tenir temps per a consolidar una bona lectura.
Cal recordar que qui llegeix és qui interpreta. Per això, qualsevol lectura parteix d’un context, d’una trajectòria, d’unes opcions determinades. La lectura no és neutra; sempre té uns antecedents. Al mateix temps, sabem que el millor text de tots, és a dir, la història de la humanitat, no ens deixa mai en la indiferència. Avui, tot parla i tot genera un exercici d’interpretació no fàcil.
L’Església, a més a més, sabem que genera els seus textos propis. Cal habilitat i paciència per escriure’ls i llegir-los. Es tracta d’un exercici de comprensió que ajuda a créixer. És així que santa Teresa de Jesús demanava a les seves germanes de comunitat que aprenguessin a llegir i que ho fessin no per caure en la vanitat de l’erudició, sinó per alimentar l’ànima. Qui llegeix i fa l’exercici de comprendre entra, pels seus propis mitjans, en nous mons, plens de suggeriments que poden consolidar la vida, la fe i l’esperança.
Un llibre, i la vida encara més, ens ofereix la possibilitat d’entrar dins de nosaltres mateixos. Les paraules, com les persones i les situacions, són invitacions constants a créixer. Una bona lectura ens ajudarà a créixer en el camí de la llibertat, perquè permetrà a l’Església ser una realitat viva i no una peça de museu de l’antigor. Hem de valorar molt positivament l’exercici de la lectura per superar la pressió aclaparadora de la imatge. L’Església no pot viure només de la imatge que vol transmetre, sinó de la seva pròpia identitat, que vol entendre cada cop més i comunicar millor.
L’Església de les benaurances ha de ser “bona lectora”, és a dir, li cal exercitar-se en la comprensió del llibre de la vida i poder, a poc a poc, ampliar el somni de Déu per a tota la humanitat. En el transcurs d’aquesta pràctica podrà esbrinar amb més claredat on es troba i on creix el Regne de Déu. És a partir de la lectura que l’Església podrà entendre’s millor a ella mateixa i allunyarà les temptacions de quedar-se aïllada i tancada en les seves pors, dubtes i ambigüitats.
