Data: 11 d’octubre de 2026
La proposta benedictina «ora et labora» va ser acollida amb certa rapidesa. S’entenia, i entenem també avui, que una vida feliç, i per tant amb sentit, es recolza en activitats transformadores com la pregària i el treball. Sant Benet va atorgar un motiu profund a l’activitat de l’home, no pas per entendre la vida com un càstig, sinó com un camí de realització personal i, posteriorment, de creixement comunitari. A redós d’aquest pensament, poc abans, durant i després del Concili Vaticà II, van sorgir diversos teòlegs que van reflexionar sobre la qüestió laboral. La Doctrina Social de l’Església sosté que el treball és del tot adient i necessari per a les persones, però no en qualsevol tipus de modalitat. Una Església feliç proposa el camí de l’Evangeli i, per tant, entén que el treball no pot ferir ni perjudicar en cap moment la dignitat de la persona humana, ni tampoc l’aproximació al bé comú, que és sempre el bé de tota persona i de totes les persones.
Cal dir que, al costat de la reflexió, també van aparèixer altres experiències espirituals de preveres i religiosos que van voler identificar-se amb el món laboral. No sense dificultats. Cada cas és un món. Una de les més conegudes és l’experiència dels «capellans obrers» a França. Ells van ser l’expressió —no l’única— d’una espiritualitat que subratllava amb molta insistència el fet de l’encarnació. Així com Jesús concreta la seva presència en un indret molt específic, assumint una realitat determinada, així també el cristià ha de ser el primer a acceptar la seva realitat i donar la vida en la seva «Galilea quotidiana». Aquesta proposta afavoreix el creixement d’una acurada sensibilitat social dins l’Església. Vet aquí la seva felicitat, la nostra felicitat: sintonitzar amb els qui treballen i recolzar a capa i espasa —perdoneu la imatge— aquells que no treballen i aquells que reclamen un treball digne. A manera de pregunta genèrica, per motivar una bona reflexió, diríem: «En un món dominat per l’agressivitat de l’economia, no caldria posar un punt d’atenció, de reflexió i de sensatesa en el respecte vers les persones?». Pensem-ho.
Jesús va treballar. Ho sabem i ho cantem en alguna ocasió: «Era el fuster i era l’amic. Amb les mans ha treballat, com fas tu i com faig jo. Sap el que és amb la suor guanyar-se el pa». Tot prové del text joànic: «El meu Pare continua treballant, i jo també treballo» (Jn 5,17). Una Església feliç tracta de treballar en bé de tothom. El treball és camí de sentit, de creixement i d’esperança. L’Església ha d’afavorir que tot treball sigui dignificant i que tot treballador sigui dignificat pel treball que realitza. No podem aspirar a la felicitat plena si oblidem aquesta condició treballadora de la nostra humanitat.
Cal advertir que, avui, el món tecnològic accelera els processos d’elaboració i provoca la reducció de l’interès i l’atenció envers els treballadors. La robòtica ha suplantat funcions i llocs de treball que realitzaven els humans fins fa poc. No és una situació plaent per a ningú. Els llocs de treball van quedant suplantats per robots. Potser no podem entrar ara en aquest debat, que és amplíssim. El que sí que desitja l’Església és no oblidar mai la dignitat de cap treballador, de cap individu, de cap jove, de cap persona.
L’Església serà feliç i convidarà a la felicitat si contempla i manifesta la importància del treball per a tothom. Ens referim a un treball transformador de la realitat, capaç d’elevar l’autoestima del treballador i la comprensió que tota tasca és i ha de ser transformadora i, per tant, signe del Regne de Déu.
