Data: 12 de juliol de 2026
Déu ens ha regalat un món ple de bellesa i d’harmonia. N’hi ha prou a contemplar el mar des del cim d’una muntanya o passejar per un bosc ple d’arbres frondosos! Com diu el papa Francesc a l’encíclica Laudato si’: «Tot l’univers material és un llenguatge de l’amor de Déu, del seu desmesurat afecte envers nosaltres» (n. 84).
Però aquest mateix món nostre esdevé massa sovint escenari de tristesa i de dolor. Per tot arreu sorgeixen guerres, pobresa, solitud, injustícies, malalties, desesperances. És el fruit de moltes decisions mal preses, de moltes llibertats que s’han perdut en l’egoisme i s’han convertit en esclavituds per a d’altres.
No forma part de l’ADN cristià tancar els ulls davant aquesta realitat ni molt menys acontentar-se volent fer veure que tot va bé. Jesús mateix va plorar davant el sofriment, va denunciar la hipocresia, es va acostar als qui sofrien captivitats de qualsevol mena. El seu missatge és clar i contundent: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts» (Mt 9,12).
Per això, la fe mai no pot ser una fugida de la realitat. Pretendre-ho ens ha valgut dures crítiques, amb cèlebres frases com «la religió és l’opi del poble», del filòsof Karl Marx, o altres enfocaments especialment en l’època dels anomenats «mestres de la sospita». En canvi, la fe bíblica comporta denúncia concreta de tot allò que deshumanitza, anar a contracorrent de modes que ens uniformen i que ens automatitzen.
Com ens ensenyen tants profetes, apòstols i màrtirs, veure la realitat tal com és i denunciar-la requereix valentia. Déu ens convida a ser persones de veritat, capaces de reconèixer el mal sense disfressar-lo. I, només llavors, quan acceptem la realitat, podem començar a transformar-la. El cristianisme, quan es viu amb autenticitat, humanitza el món. Ja ho afirma el Concili Vaticà II: «Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home» (GS 41).
Els cristians tampoc no ens podem permetre una mirada pessimista, perquè la nostra esperança es fonamenta en la certesa d’un Déu que continua actuant en el món i ens convida a col·laborar amb Ell. En paraules de sant Pau: «No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé» (Rm 12,21). Per això, l’optimisme cristià no és ingenuïtat; és confiança. És saber que, fins i tot enmig de la foscor, una petita llum pot il·luminar molt.
Al costat d’una anàlisi de la realitat, doncs, hem de tenir la convicció que cada problema és una oportunitat per estimar. Davant la pobresa podem compartir. Davant la solitud podem acompanyar. Davant la injustícia podem treballar per la pau i la dignitat de les persones. Potser no podrem canviar el món sencer, però sí descobrir els petits passos que podem fer per millorar el tros de món que tenim al nostre abast, essent testimonis de l’amor de Déu manifestat en les obres creades.
Ben vostre,
