Data: 23 de febrer de 2020
Dimecres vinent començarem una nova Quaresma. Un any més rebrem la imposició de la cendra amb aquesta exhortació: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”. La cendra ens recorda que necessitem la misericòrdia de Déu, i ens ajuda a reconèixer que som fràgils i mortals, que necessitem ser redimits per aquesta misericòrdia divina. Més enllà del gest exterior, significa l’actitud de cada batejat per tal de tenir un cor penitent en l’itinerari quaresmal; simbolitza la nostra disposició a començar una nova Quaresma expressant el nostre propòsit de conversió.
La cendra representa el final, la caducitat i la mort, però també significa la humilitat i la penitència, i ens recorda l’origen i la fi perquè Déu va formar l’home amb pols de la terra i al final de la vida tornarem a la terra de la que vàrem ser formats. En rebre la cendra sobre el nostre cap no ho fem amb una visió negativa de la vida; tot al contrari, com a cristians hem de ser esperançats i cercar el costat positiu de les coses. La Quaresma és un camí cap a la Pasqua que iniciem amb aquesta celebració, i la cendra sobre el nostre cap assenyala l’inici d’aquest camí que ens porta cap a l’encontre ple amb Crist.
Ens podem plantejar, però, que la vida és un camí llarg en el que ens toca prendre decisions. La Sagrada Escriptura presenta l’existència humana com l’elecció entre dos camins: el que porta a la vida i el que mena a la mort. El text fonamental es troba al llibre del Deuteronomi i diu: “Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia. Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus manaments, els seus decrets i les seves prescripcions. Si ho fas així, viuràs, seràs nombrós, i el Senyor, el teu Déu, et beneirà en el país on ara entraràs per prendre’n possessió” (Dt 30,15-16). És essencial per l’ésser humà saber orientar-se bé, perquè la vida es determina en funció d’aquesta elecció fonamental que l’ha de portar a conformar la seva existència a la voluntat de Déu.
El Nou Testament fa servir el mateix llenguatge i contraposa el camí que mena a la perdició i el que condueix a la vida. Jesús ensenya el camí vers Déu d’acord amb la veritat i ell mateix és el camí vivent que porta al cel i obre l’accés a Déu. De fet, Ell mateix es presenta com el camí: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi” (Jn 14,6). És evident que aquest camí no té res de material o de físic perquè es tracta d’una Persona, però el valor de la metàfora té el seu sentit en el context que ho expressa: Jesús està a punt de deixar els seus, precisament per a portar-los al cel.
Els creients, pelegrins en aquesta terra, som convidats a arribar a la meta final. Sabem bé que Jesús ha iniciat el camí nou i vivent perquè els seus deixebles puguin seguir-lo, i aquest camí és Ell mateix. Així doncs, n’hi ha prou amb creure en Crist i acostar-se a Ell per a trobar-se en presència de Déu i rebre la seva llum i la seva vida, i fins i tot, veure’l un dia cara a cara. En l’episodi evangèlic dels deixebles d’Emaús és el mateix Crist qui fa camí amb ells i es fa camí per a ells, encara que no seran capaços de reconèixer-lo fins que els expliqui les Escriptures i parteixi el pa (cf. Lc 24,13-35).
Els cristians que pelegrinem en aquesta vida caminem segurs siguin quins siguin els perill, els imprevistos i la durada de la ruta. Ja no estem abandonats a les nostres pròpies forces per a guardar els manaments i mantenir-nos fidels, perquè comptem amb Crist, un Mitjancer que ens purifica dels nostres pecats, que defensa la nostra causa, que és la veritat i la comunica, que constitueix el nostre propi camí per a anar a Déu. N’hi ha prou, doncs, amb seguir-lo per a entrar a la casa del Pare. De moment, us convido a viure amb esperit de conversió aquesta Quaresma que som a punt de començar.
