Data: 3 d’abril de 2022

Benvolguts i benvolgudes, un dels trets més clars de la proposta de Jesús és subratllar la fraternitat en la nova família del Regne. A ell li agrada anomenar germans i germanes als seus deixebles, i no se n’està, de potenciar un model de societat que es fonamenta, no en les estructures externes que tendeixen a estratificar, sinó en l’amor que neix de l’interior dels cors.

Els Evangelis mostren diverses actituds que han de fer possible l’autèntica fraternitat. Una d’elles és el que s’ha anomenat correcció fraternal: «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà» (Mt 18,15). És evident que l’experiència a què se’ns convida no és fàcil, però no per això hem de renunciar-hi. Cal tenir en compte que el context és eminentment eclesial, és a dir, parlem d’homes i dones que volen viure des de la profunditat de la veritat i des del compromís d’una donació total als altres i al món. Per això el que l’evangelista vol aconseguir no és una normativa jurídica per a situacions difícils ni menys encara un espai de poder i de control, sinó una comunitat on cada membre es fa responsable del seu germà ajudant-lo en el camí de santedat.

Per advertir el germà, però, hem de superar alguns obstacles. El primer que hem de discernir és si es tracta realment d’una ofensa que ell ens ha fet per raó de la seva feblesa, o si simplement som nosaltres que ens hem molestat per la nostra incapacitat d’acollir-lo. Està clar que, en el segon cas, ell no en té cap culpa; haurem de mirar en el nostre interior per a saber què ens ha molestat i per què. El segon escull on podem caure és corregir l’altre des del menyspreu, volent evidenciar la nostra superioritat moral. En aquest cas no hi ha dubte: haurem de fer silenci i recordar que «de legislador i de jutge n’hi ha un de sol» (Jm 4,12).

Tanmateix, si assegurem la intenció honrada del nostre cor i l’únic desig de cercar el bé de l’altre, no podrem callar i despreocupar-nos-en, sinó que, com diu l’Evangeli, l’haurem d’anar a trobar. Amb delicadesa i assossegament, sempre oberts a la misericòrdia i al perdó, l’advertirem que sembla que alguna cosa es pot desviar del camí evangèlic. Està clar que li ho direm des de la més estricta humilitat, sabent que ens podem equivocar, i des de l’anhel de trobar un diàleg constructiu que ens edifiqui a tots dos. Voldrem, tot plegats, imitar el Pare del cel, perquè «el Senyor s’apiada de tothom: renya, corregeix, educa, i torna a casa els esgarriats, com fa un pastor amb el seu ramat» (Sir 18,13).

I si som nosaltres els que rebem l’advertiment? Farem bé d’aguditzar els sentits de la fe i descobrir que Déu se serveix de tota circumstància per a regalar-nos una nova oportunitat de conversió. Des de la innocència evangèlica, demanarem al Senyor que ens regali la seva llum. Al cap i a la fi, el que importa no és l’error del germà o el propi, sinó que cada membre es deixi modelar fins transparentar la bellesa de l’Església, formant «l’home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud del Crist» (Ef 4,13).

Ben vostre,