Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui voldria reflexionar breument sobre el viatge apostòlic que he realitzat fa uns dies a Polònia.
El motiu del viatge ha estat la Jornada mundial de la joventut, a 25 anys de distància d’aquella històrica celebrada a Chęstochova, poc temps després de la caiguda de la «cortina de ferro». Al llarg d’aquests 25 anys Polònia ha canviat, també ha canviat Europa i el món, i aquesta JMJ s’ha convertit en un senyal profètic per a Polònia, per a Europa i per al món. La nova generació de joves, hereus i continuadors del pelegrinatge iniciat per sant Joan Pau II, han donat resposta al desafiament d’avui, han donat el senyal d’esperança, i aquest senyal s’anomena fraternitat . Perquè precisament en aquest món en guerra cal la fraternitat, es necessita proximitat, es necessita diàleg, es necessita amistat. I aquest és el senyal de l’esperança: quan hi ha fraternitat.
Comencem precisament amb els joves, que han estat el primer motiu del viatge. Una vegada més han respost a la crida: han vingut d’arreu del món —alguns encara són aquí! [assenyala els pelegrins presents a l’Aula]—, una festa de colors, de rostres diversos, de llengües, d’històries diverses. Jo no sé com ho fan: parlen llengües diverses, però aconsegueixen entendre’s! I per què? Perquè tenen aquesta voluntat d’anar junts, de construir ponts, de fraternitat. Han vingut també amb les seves ferides, amb els seus interrogants, però sobretot amb l’alegria de trobar-se; i una vegada més han format un mosaic de fraternitat. Es pot parlar d’un mosaic de fraternitat. Una imatge emblemàtica de les Jornades mundials de la joventut és la superfície multicolor de banderes agitades pels joves: efectivament, a la JMJ, les banderes de les nacions enfrontades entre elles s’agiten properes. I això és bonic! Aquí també hi ha banderes!… Feu que es vegin!
Així, durant aquest gran encontre jubilar, els joves del món han acollit el missatge de la Misericòrdia per a portar-lo arreu a través de les seves obres espirituals i corporals. Dono les gràcies a tots els joves que han participat a Cracòvia! I dono les gràcies a aquells que s’han unit a nosaltres des de totes les parts de la Terra, perquè a molts països s’han fet petites Jornades de la joventut en connexió amb la de Cracòvia. Que el do que heu rebut es converteixi en resposta quotidiana a la crida del Senyor. Un record ple d’afecte va adreçat a Susanna, la noia romana d’aquesta diòcesi que va morir a Viena immediatament després d’haver participat en la JMJ. Que el Senyor, que certament l’ha acollit al cel, doni confort a la seva família i amics.
En aquest viatge, he visitat també el santuari de Czestochowa. Davant la icona de la Mare de Déu, he rebut el do de la mirada de la Mare, que és de manera especial Mare del poble polonès, d’aquesta noble nació que tant ha patit i, amb la força de la fe i de la seva mà maternal, s’ha tornat a aixecar sempre. He saludat alguns polonesos presents [a l’aula]. Sou bons, vosaltres sou bons! Aquí, sota aquesta mirada, s’entén el sentit espiritual del camí d’aquest poble, la història del qual està unida indissolublement a la creu de Crist. Allí es toca amb la mà la fe del poble sant fidel de Déu, que custodia l’esperança a través de les proves; i es conserva també aquella saviesa que és equilibri entre tradició i innovació, entre memòria i futur. I Polònia recorda avui a tot Europa que no hi pot haver futur per al continent sense els seus valors fundacionals, els quals tenen per la seva part en el centre la visió cristiana de l’home. Entre aquests valors hi ha la misericòrdia, de la qual han estat apòstols especials dos grans fills de la terra polonesa: santa Faustina Kowalska i sant Joan Pau II.
I per acabar, aquest viatge tenia també l’horitzó del món, un món cridat a respondre al desafiament d’una guerra «a bocins» que l’està amenaçant. I aquí el gran silenci de la visita a Auschwitz-Birkenau ha estat més eloqüent que qualsevol paraula. En aquest silenci he escoltat, he sentit la presència de totes les ànimes santes que han passat per allí; he sentit la compassió, la misericòrdia de Déu, que algunes ànimes santes han sabut portar fins i tot en aquell abisme. En aquest gran silenci he pregat per totes les víctimes de la violència i de la guerra. I allí, en aquell lloc, he comprès més que mai el valor de la memòria, no sols com a record d’esdeveniments passats, sinó com a advertiment i responsabilitat per a avui i per al dia de demà, perquè la llavor de l’odi i de la violència no arreli en els solcs de la història. I en aquesta memòria de les guerres i de les moltes ferides, de tants dolors viscuts, hi ha també molts homes i dones d’avui que pateixen guerres, molts dels nostres germans i germanes. Veient aquesta crueltat en aquest camp de concentració, he pensat immediatament en les crueltats d’avui, que són semblants: no tan concentrades com en aquest lloc, sinó disseminades per tot el món; aquest món està malalt de crueltat, de dolor, de guerra, d’odi, de tristesa. I per això sempre us demano la pregària. Que el Senyor ens doni la pau!
Per tot això dono gràcies al Senyor i a Maria Verge. I expresso novament la meva gratitud al president de Polònia i a les altres autoritats, al cardenal arquebisbe de Cracòvia i a tot l’episcopat polonès, i a tots aquells que, de mil maneres, han fet possible aquest esdeveniment, que ha ofert un senyal de fraternitat i de pau a Polònia, a Europa i al món. Voldria donar les gràcies als joves voluntaris, que durant més d’un any han treballat per tirar endavant aquest esdeveniment; i també als mitjans de comunicació, als qui hi treballen: moltes gràcies per haver fet que aquesta Jornada es veiés a tot el món. I aquí no puc oblidar l’Anna Maria Jacobini, una periodista italiana que va perdre la vida d’improvís allí. Preguem també per ella: ella se n’ha anat complint el seu servei.
Gràcies!
