Benvolguts germans i germanes, Com sabeu, del dijous al diumenge passats vaig fer una visita pastoral a Alemanya. Per això, malegra, com de costum, aprofitar locasió daquesta audiència per a repassar juntament amb vosaltres les intenses i magnífiques jornades transcorregudes al meu país dorigen. Vaig recórrer Alemanya de nord a sud, dest a oest: des de la capital Berlín fins a Erfurt i Eichsfeld, i per últim Friburg, ciutat propera al límit amb França i Suïssa. Dono gràcies especialment al Senyor per la possibilitat que em va donar de trobar-me amb la gent i parlar-los de Déu, de pregar plegats i confirmar els germans i germanes en la fe, dacord amb el manament particular que el Senyor ha encomanat a Pere i als seus successors. Aquesta visita, que es va dur a terme sota el lema «On hi ha Déu, allí hi ha futur», ha estat realment una gran festa de la fe: en les diverses trobades i converses, en les celebracions, especialment en les misses solemnes amb el poble de Déu. Aquests moments han estat un do valuós que ens ha fet percebre novament que Déu és qui dóna a la nostra vida el sentit més profund, la vertadera plenitud, més encara, que només ell ens dóna a nosaltres, a tots, un futur. Amb profunda gratitud recordo lacolliment cordial i entusiasta, així com latenció i lafecte que mhan demostrat en els diferents llocs que he visitat. Dono gràcies de cor als bisbes alemanys, especialment als de les diòcesis que mhan acollit, per la invitació i per tot el que han fet, juntament amb tants col·laboradors, per a preparar aquest viatge. Expresso així mateix el meu agraïment al president federal i a totes les autoritats polítiques i civils a nivell federal i regional. Estic profundament agraït a tots els qui han contribuït de maneres diverses a lèxit de la visita, sobretot als nombrosos voluntaris. Així aquesta visita ha estat un gran do per a mi i per a tots nosaltres, i ha suscitat alegria, esperança i un nou impuls de fe i de compromís per al futur. A la capital federal Berlín, el president federal em va acollir a la seva residència i em va donar la benvinguda en nom seu i en el dels meus compatriotes, expressant lestima i lafecte envers un Papa fill de la terra alemanya. Per part meva, vaig desenvolupar una breu reflexió sobre la relació recíproca entre religió i llibertat, recordant una frase del gran bisbe i reformador social Wilhelm von Ketteler: «Així com la religió necessita la llibertat, la llibertat té necessitat de la religió.» De bon grat vaig acceptar la invitació a adreçar-me al Bundestag, que va ser certament un dels moments més importants del meu viatge. Per primera vegada un Papa va pronunciar un discurs davant els membres del Parlament alemany. En aquesta ocasió vaig exposar el fonament del dret i del lliure Estat de dret, és a dir, la mesura de qualsevol dret, inscrit pel Creador en lésser mateix de la seva creació. Cal, per tant, ampliar el nostre concepte de naturalesa, comprenent-la no sols com un conjunt de funcions, sinó més enllà daixò, com a llenguatge del Creador per a ajudar-nos a discernir el bé del mal. Successivament va tenir lloc també una trobada amb alguns representants de la comunitat jueva a Alemanya. Recordant les nostres arrels comunes en la fe en el Déu dAbraham, dIsaac i de Jacob, vam posar en relleu els fruits obtinguts fins ara en el diàleg entre lEsglésia catòlica i el judaisme a Alemanya. Així mateix em vaig trobar amb alguns membres de la comunitat musulmana, coincidint amb ells en la importància de la llibertat religiosa per a un desenvolupament pacífic de la humanitat. La santa missa a lestadi olímpic de Berlín, en concloure el primer dia de la visita, va ser una de les grans celebracions litúrgiques que em van donar la possibilitat de pregar juntament amb els fidels i danimar-los en la fe. Em va alegrar molt la nombrosa participació de la gent. En aquest moment festiu i impressionant vam meditar la imatge evangèlica del cep i les sarments, és a dir, la importància destar units a Crist per a la nostra vida personal de creients i per al nostre ser Església, el seu cos místic. La segona etapa de la meva visita va ser en Turíngia. Alemanya, i Turíngia de manera especial, és la terra de la reforma protestant. Per això, des de bon començament vaig tenir un interès especial a donar un relleu particular a lecumenisme en el marc daquest viatge, i vaig tenir el fort desig de viure un moment ecumènic a Erfurt, perquè precisament en aquesta ciutat Martí Luter va entrar a la comunitat dels Agustins i allí va ser ordenat sacerdot. Per tant, em va alegrar molt la trobada amb els membres del Consell de lEsglésia Evangèlica dAlemanya i lacte ecumènic a lexconvent dels Agustins: una trobada cordial que, en el diàleg i en loració, ens va portar de manera més profunda a Crist. Vam comprovar novament com nés, dimportant, el nostre testimoniatge comú de la fe en Jesucrist en el món davui, que sovint ignora Déu o no shi interessa. És necessari el nostre esforç comú en el camí cap a la plena unitat, però sempre som molt conscients que no podem «fer» ni la fe ni la unitat tan desitjada. Una fe creada per nosaltres mateixos no té cap valor, i la vertadera unitat és més aviat un do del Senyor, el qual va pregar i ho continua fent per la unitat dels seus deixebles. Només Crist pot donar-nos aquesta unitat, i estarem cada cop més units en la mesura que tornem a ell i ens deixem transformar per ell. Un moment particularment emocionant va ser per a mi la celebració de les vespres marianes davant el santuari dEtzelsbach, on em va acollir una multitud de pelegrins. Ja des de la meva joventut vaig escoltar parlar de la regió dEichsfeld franja de terra que va romandre sempre catòlica en les diverses vicissituds de la història i dels seus habitants, que es van oposar amb valentia a les dictadures del nazisme i del comunisme. Així, em va alegrar molt visitar Eichsfeld i els seus habitants en un pelegrinatge a la imatge miraculosa de la Mare de Déu dels Dolors dEtzelsbach, on durant segles els fidels han encomanat a Maria les seves peticions, preocupacions i sofriments, rebent consol, gràcies i benediccions. Igualment commovedora va ser la missa celebrada a la magnífica plaça de la Catedral a Erfurt. Recordant els sants patrons de Turíngia santa Isabel, sant Bonifaci i sant Kilian i lexemple lluminós dels fidels que han testimoniat levangeli durant els sistemes totalitaris, vaig invitar els fidels a ser els sants davui, bons testimonis de Crist, i a contribuir a construir la nostra societat. De fet, han estat sempre els sants i les persones penetrades de lamor de Crist els qui han transformat veritablement el món. També va ser commovedora la breu trobada amb monsenyor Hermann Scheipers, lúltim sacerdot viu que va sobreviure al camp de concentració de Dachau. A Erfurt em vaig trobar també amb algunes víctimes dabusos sexuals per part de religiosos, als quals vaig assegurar el meu dolor i la meva proximitat al seu patiment. Lúltima etapa del meu viatge em va portar al sud-oest dAlemanya, a larxidiòcesi de Friburg. Els habitants daquesta bonica ciutat, els fidels de larxidiòcesi i els nombrosos pelegrins arribats de les properes Suïssa i França i daltres països, em van oferir una acollida particularment festiva. Vaig poder experimentar-ho també en la vetlla de pregària amb milers de joves. Em vaig sentir feliç en veure que la fe a la meva pàtria alemanya té un rostre jove, que és viva i té futur. En el suggestiu ritu de la llum vaig transmetre als joves la flama del ciri pasqual, símbol de la llum que és Crist, exhortant-los: «Vosaltres sou la llum del món.» Els vaig repetir que el Papa confia en la col·laboració activa dels joves: amb la gràcia de Crist, poden portar al món el foc de lamor de Déu. Un moment singular va ser la trobada amb els seminaristes al Seminari de Friburg. Responent en cert sentit a lemotiva carta que mhavien enviat algunes setmanes abans, vaig mostrar a aquests joves la bellesa i la grandesa de la crida que han rebut del Senyor i els vaig oferir alguna ajuda per a prosseguir el camí del seguiment amb alegria i en comunió profunda amb Crist. També al Seminari em vaig trobar en un clima fraternal amb alguns representants de les Esglésies ortodoxes i ortodoxes orientals, a les quals els catòlics ens sentim molt propers. Precisament daquesta àmplia comunió deriva també la tasca comuna de ser llevat per a la renovació de la nostra societat. Una trobada amistosa amb representants del laïcat catòlic alemany va concloure la sèrie de cites al Seminari. La gran celebració eucarística dominical a laeroport turístic de Friburg va ser un altre moment culminant de la visita pastoral, i locasió per a donar gràcies a tots els qui estan compromesos en els diferents àmbits de la vida eclesial, sobretot als nombrosos voluntaris i als col·laboradors de les iniciatives de caritat. Són ells els qui fan possibles les múltiples ajudes que lEsglésia alemanya ofereix a lEsglésia universal, especialment a les terres de missió. Vaig recordar també que el seu valuós servei serà sempre fecund, pel fet que deriva duna fe autèntica i viva, en unió amb els bisbes i el Papa, en unió amb lEsglésia. Per últim, abans de tornar, vaig parlar a un miler de catòlics compromesos en lEsglésia i en la societat, i els vaig suggerint algunes reflexions sobre lacció de lEsglésia en una societat secularitzada, sobre la invitació a alliberar-se de càrregues materials i polítiques per a ser més transparents a Déu. Estimats germans i germanes, aquest viatge apostòlic a Alemanya mha ofert una ocasió propícia per a trobar-me amb els fidels de la meva pàtria alemanya, per a confirmar-los en la fe, en lesperança i en lamor, i compartir amb ells lalegria de ser catòlics. Però el meu missatge estava dirigit a tot el poble alemany, per invitar-lo a contemplar amb confiança el futur. És veritat, «On hi ha Déu, allí hi ha futur». Dono gràcies un cop més a tots els qui han fet possible aquesta visita i als qui mhan acompanyat amb la pregària. Que el Senyor beneeixi el poble de Déu a Alemanya i us beneeixi a tots vosaltres. Gràcies.
