Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui vull parlar-vos del viatge apostòlic que, amb l’ajut de Déu, he fet aquests últims dies a Egipte. He anat a aquest país per haver rebut una quàdruple invitació: del President de la República, de Sa Santedat el Patriarca Copte ortodox, del Gran Imam d’Al-Azhar i del Patriarca Copte catòlic. Els agraeixo a cada un d’ells l’acolliment, realment calorós, i agraeixo a tot el poble egipci la participació i l’afecte amb què han viscut aquesta visita del Successor de sant Pere.
El President i les Autoritats civils han fet un esforç extraordinari perquè aquest esdeveniment es pogués desenvolupar de la millor manera possible; perquè pogués ser un signe de pau, un signe de pau per a Egipte i per a tota aquella regió que, per desgràcia, pateix pels conflictes i pel terrorisme. De fet el lema del viatge era «El Papa de la pau en un Egipte de pau».
La meva visita a la Universitat Al-Azhar, la universitat islàmica més antiga i la màxima institució acadèmica de l’Islam sunnita, tenia una doble perspectiva: la del diàleg entre els cristians i els musulmans i, al mateix temps, la de la promoció de la pau en el món. A Al-Azhar hi va haver l’encontre amb el Gran Imam, encontre que després es va allargar en la Conferència Internacional per la Pau. En aquest context vaig oferir una reflexió que va donar valor a la història d’Egipte com a terra de civilitat i terra d’aliances. Per a tota la humanitat, Egipte és sinònim de civilització antiga, de tresors d’art i de coneixement; i això ens recorda que la pau es construeix mitjançant l’educació, la formació de la saviesa, d’un humanisme que comprèn com a part integrant la dimensió religiosa, la relació amb Déu, com ho va recordar el Gran Imam en el seu discurs. La pau es construeix també a partir de l’aliança entre Déu i l’home, fonament de l’aliança entre tots els homes, basada en el Decàleg escrit sobre les taules de pedra del Sinaí, però molt més profundament en el cor de tots els homes de tot temps i lloc, llei que es resumeix en els dos manaments de l’amor de Déu i del proïsme.
Aquest mateix fonament es troba també en la base de la construcció de l’ordre social i civil, a la qual estan cridats a col·laborar tots els ciutadans, de tots els orígens, de tota cultura i religió. Aquesta visió de laïcitat sana va sorgir en l’intercanvi de discursos amb el President de la República d’Egipte, davant les autoritats del país i del Cos diplomàtic. El gran patrimoni històric i religiós d’Egipte i el seu paper en l’Orient Mitjà li donen una responsabilitat especial en el camí vers una pau estable i duradora, que no es basi en el dret de la força, sinó en la força del dret.
Els cristians, tant a Egipte com a qualsevol nació de la terra, estan cridats a ser ferment de fraternitat. I això és possible si viuen en ells mateixos la comunió en Crist. Un fort signe de comunió, gràcies a Déu, l’hem pogut donar junts amb el meu estimat germà el papa Tawadros II, patriarca dels coptes ortodoxos. Hem renovat el nostre compromís, signant també una Declaració conjunta de caminar junts i de comprometre’ns a no repetir el baptisme administrat a les Esglésies respectives. Hem pregat junts pels màrtirs dels recents atemptats que han colpit tràgicament aquesta venerable Església; i la seva sang ha fecundat aquest encontre ecumènic, en el qual ha participat també el patriarca de Constantinoble Bartomeu: el patriarca ecumènic, el meu estimat germà.
El segon dia del viatge va estar dedicat als fidels catòlics. La santa missa celebrada a l’Estadi que les autoritats egípcies van posar a la nostra disposició va ser una festa de fe i de fraternitat, en la qual vam sentir la presència viva del Senyor ressuscitat. Comentant l’Evangeli, vaig exhortar la petita comunitat catòlica d’Egipte a reviure l’experiència dels deixebles d’Emmaús: a trobar sempre en Crist, Paraula i Pa de vida, la joia de la fe, l’ardor de l’esperança i la força per donar testimoniatge amb amor que «hem trobat el Senyor!».
I l’últim moment l’he viscut junt amb els sacerdots, els religiosos i les religioses i els seminaristes, al Seminari Major. Hi ha tants seminaristes: això és un consol! Va haver-hi una litúrgia de la Paraula en la qual es van renovar les promeses de vida consagrada. En aquesta comunitat d’homes i dones que han triat donar la vida a Crist pel regne de Déu, he vist la bellesa de l’Església d’Egipte, i he pregat per tots els cristians de l’Orient Mitjà, perquè, guiats pels seus pastors i acompanyats pels consagrats, siguin sal i llum en aquelles terres, enmig d’aquells pobles. Egipte, per a nosaltres, ha estat signe d’esperança, de refugi, d’ajut. Quan aquella part del món tenia gana, Jacob, amb els seus fills, se n’hi va anar; després, quan Jesús va ser perseguit, va anar allà. Per això, explicar-vos aquest viatge significa recórrer el camí de l’esperança: per a nosaltres Egipte és aquell signe d’esperança tant per a la història com per al moment present, d’aquesta fraternitat que us he volgut explicar.
Dono les gràcies altra vegada a tots els qui han fet possible aquest viatge i a tots els qui de diverses maneres hi han contribuït, especialment a tantes persones que han ofert les seves pregàries i els seus sofriments. Que la Sagrada Família de Natzaret, que va emigrar a la vora del Nil per fugir de la violència d’Herodes, beneeixi i protegeixi sempre el poble egipci i el guiï per camins de prosperitat, de fraternitat i de pau.
Gràcies!
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
