Benvolguts germans i germanes, Com sabeu, dissabte i diumenge passat vaig fer un viatge apostòlic a Malta, sobre el qual avui vull parlar breument. L’ocasió de la meva visita pastoral va ser el 1.950 aniversari del naufragi de l’apòstol sant Pau a les costes de l’arxipèlag maltès i de la seva permanència en aquelles illes durant gairebé tres mesos. L’esdeveniment se situa al voltant de l’any 60 i el llibre dels Fets dels Apòstols ho narra amb nombrosos detalls (c. 27-28). Com li va passar a sant Pau, també jo he experimentat la calorosa acollida dels maltesos —veritablement extraordinària—, i per això expresso novament el meu reconeixement més viu i cordial al president de la República, al Govern i a les altres autoritats de l’Estat, i dono fraternalment les gràcies als bisbes del país i a tots els qui han col·laborat per a preparar aquesta trobada festiva entre el successor de Pere i la població maltesa. La història d’aquest poble de gairebé dos mil anys és inseparable de la fe catòlica, que caracteritza la seva cultura i les seves tradicions: es diu que a Malta hi ha ni més ni menys que 365 esglésies, «una per a cada dia de l’any», un senyal visible d’aquesta profunda fe. Tot va començar amb aquell naufragi: després d’anar a la deriva durant catorze dies, empesa pels vents, la nau que transportava a Roma l’apòstol sant Pau i moltes altres persones va encallar en un banc de l’illa de Malta. Per això, després de mantenir una trobada molt cordial amb el president de la República, a la capital La Valletta —que va tenir com a bell marc la jovial salutació de nombrosos nois i noies—, tot seguit em vaig dirigir en pelegrinatge a l’anomenada gruta de sant Pau, a Rabat, per a un moment intens de pregària. Així mateix, allí vaig poder saludar un grup nombrós de missioners maltesos. Pensar en aquest petit arxipèlag al centre del Mediterrani, i en la manera com va arribar allí la llavor de l’evangeli, suscita un sentiment de gran sorpresa per als misteriosos designis de la Providència divina: surt espontani donar gràcies al Senyor i també a sant Pau, que, enmig d’aquella violenta tempestat, va mantenir la confiança i l’esperança, i les va transmetre als seus companys de viatge. D’aquest naufragi, o millor, de la successiva permanència de sant Pau a Malta, va néixer una comunitat cristiana fervorosa i sòlida, que dos mil anys després continua sent fidel a l’evangeli i s’esforça per a conjugar-lo amb les complexes qüestions de l’època contemporània. Naturalment, això no sempre és fàcil, ni es pot donar per descomptat, però els habitants de Malta saben trobar en la visió cristiana de la vida les respostes als nous desafiaments. Un signe d’això, per exemple, és el fet que hagi mantingut ferm el profund respecte a la vida a l’hora de néixer i de la sacralitat del matrimoni, optant per no introduir l’avortament i el divorci en l’ordenament jurídic del país. Per tant, el meu viatge tenia l’objectiu de confirmar en la fe l’Església que és a Malta, una realitat molt viva, ben compaginada i present al territori de Malta i de Gozzo. Tota aquesta comunitat s’havia donat cita a Floriana, a Granary Square, la plaça situada davant l’església de Sant Publi, on vaig celebrar la santa missa participada amb gran fervor. Per a mi va ser motiu d’alegria, i també de consol, sentir el calor especial d’aquest poble que fa la impressió de ser una gran família, unida per la fe i la visió cristiana de la vida. Després de la celebració, vaig voler trobar-me amb algunes persones víctimes d’abusos per part de membres del clergat. Vaig compartir amb ells el sofriment i, amb commoció, vaig pregar amb ells, assegurant-los l’actuació de l’Església. Malta fa la impressió de ser una gran família; no s’ha de pensar que, per raó de la seva conformació geogràfica, sigui una societat «aïllada» del món. No és així, i això es veu, per exemple, pels contactes que Malta manté amb diversos països i pel fet que a moltes nacions hi ha sacerdots maltesos. En efecte, les famílies i les parròquies de Malta han sabut educar nombrosos joves en el sentit de Déu i de l’Església, de manera que molts d’ells han respost generosament a la crida de Jesús i s’han fet preveres. Entre aquests, un gran nombre ha abraçat el compromís missioner ad gentes, en terres llunyanes, heretant l’esperit apostòlic que va impulsar sant Pau a portar l’evangeli on encara no havia arribat. Aquest és un aspecte que vaig reafirmar de bon grat, és a dir, que «la fe s’enforteix donant-la» (Redemptoris missio, 2). Des de la soca d’aquesta fe, Malta s’ha desenvolupat i ara s’obre a diverses realitats econòmiques, socials i culturals, a les quals ofereix una valuosa aportació. Està clar que al llarg dels segles Malta sovint ha hagut de defensar-se, com es veu per les seves fortificacions. La posició estratègica del petit arxipèlag òbviament cridava l’atenció de les diferents potències polítiques i militars. I, malgrat això, la vocació més profunda de Malta és la cristiana, és a dir, la vocació universal de la pau. La cèlebre creu de Malta, que tothom associa a aquesta nació, ha onejat molts cops enmig de conflictes i conteses; però, gràcies a Déu, mai no ha perdut el seu significat autèntic i perenne: és el signe de l’amor i de la reconciliació, i aquesta és la vertadera vocació dels pobles que acullen i abracen el missatge cristià. Malta, encreuament natural, és al centre de rutes de migració: homes i dones, com sant Pau en el seu temps, arriben a les costes malteses, a vegades impulsats per condicions de vida força àrdues, per violències i persecucions, i naturalment això comporta problemes complexos en el pla humanitari, polític i jurídic, problemes que no tenen solucions fàcils, sinó que cal cercar-les amb perseverança i tenacitat, concertant les intervencions a nivell internacional. Així convé que s’actuï a totes les nacions en què els valors cristians són l’arrel de les seves Cartes constitucionals i cultures. El desafiament de conjugar en la complexitat d’avui la perenne validesa de l’evangeli és fascinant per a tots, però especialment per als joves. Les noves generacions, en efecte, ho senten de manera molt més forta; per això, malgrat que la meva visita va ser breu, vaig voler que tampoc a Malta no faltés la trobada amb els joves. Va ser un moment de diàleg profund i intens, i l’ambient en què va tenir lloc —al port de La Valletta— i l’entusiasme dels joves ho van fer encara més bonic. No podia menys de recordar-los l’experiència juvenil de sant Pau: una experiència extraordinària, única i, això no obstant, capaç de parlar a les noves generacions de tota època, per la transformació radical que va comportar la trobada amb Crist ressuscitat. Per tant, vaig mirar els joves de Malta com a hereus potencials de l’aventura espiritual de sant Pau, cridats com ell a descobrir la bellesa de l’amor de Déu que se’ns ha donat en Jesucrist; a abraçar el misteri de la seva creu; a sortir vencedors en les proves i les tribulacions; a no tenir por de les «tempestats» de la vida, ni tampoc dels naufragis, perquè el designi d’amor de Déu també és més gran que les tempestats i els naufragis. Benvolguts amics, en síntesi, aquest ha estat el missatge que vaig portar a Malta. Però, com apuntava, ha estat molt el que jo mateix he rebut d’aquesta Església, d’aquest poble beneït per Déu, que ha sabut col·laborar vàlidament amb la seva gràcia. Que per intercessió de l’apòstol sant Pau, de sant Jordi Preca, sacerdot, primer sant maltès, i de la Mare de Déu, a qui els fidels de Malta i de Gozzo veneren amb tanta devoció, progressi en la pau i en la prosperitat.