Tridu Pasqual
Benvolguts germans i germanes,
Continuen vives en mi les emocions suscitades pel recent viatge apostòlic a Mèxic i a Cuba, sobre el qual vull reflexionar avui. Sorgeix espontàniament en la meva ànima l´acció de gràcies al Senyor: en la seva providència, va voler que anés per primera vegada com a Successor de Pere a aquests dos països, que conserven un record indeleble de les visites realitzades pel beat Joan Pau II. El bicentenari de la independència de Mèxic i d´altres països llatinoamericans, el vintè aniversari de les relacions diplomàtiques entre Mèxic i la Santa Seu, i el quart centenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu de la Caritat del Coure a la República de Cuba van ser les ocasions del meu pelegrinatge. Amb ella vaig voler abraçar idealment tot el continent, invitant a tots a viure junts en l´esperança i en el compromís concret de caminar units cap a un futur millor. Expresso el meu agraïment als senyors presidents de Mèxic i de Cuba, que amb deferència i cortesia em van donar la benvinguda, així com també a les altres autoritats. Dono les gràcies de cor als arquebisbes de León, de Santiago de Cuba i de l´Havana, i als altres venerats germans en l´episcopat, que em van acollir amb gran afecte, així com als seus col·laboradors i a tots els qui es van prodigar generosament per la meva visita pastoral. Van ser dies inoblidables d´alegria i d´esperança, que quedaran impresos en el meu cor.
La primera etapa va ser León, a l´Estat de Guanajuato, centre geogràfic de Mèxic. Allí una gran multitud en festa em va dispensar un acolliment extraordinari i entusiasta, com a signe de l´abraçada cordial de tot un poble. Des de la cerimònia de benvinguda vaig poder apreciar la fe i la calor dels sacerdots, de les persones consagrades i dels fidels laics. En presència dels exponents de les institucions, de nombrosos bisbes i de representants de la societat, vaig recordar la necessitat del reconeixement i de la tutela dels drets fonamentals de la persona humana, entre els quals destaca la llibertat religiosa, assegurant la meva proximitat als qui pateixen a causa de plagues socials, d´antics i nous conflictes, de la corrupció i de la violència. Recordo amb profunda gratitud la fila interminable de persones que hi havia al llarg dels carrers, que em van acompanyar amb entusiasme. En aquestes mans esteses en senyal de salutació i d´afecte, en aquests rostres alegres, en aquests crits d´alegria vaig constatar l´esperança tenaç dels cristians mexicans, esperança que s´ha mantingut encesa en els cors malgrat els difícils moments de violència, que no vaig deixar de deplorar i a les víctimes dels quals vaig dirigir un pensament commogut; i vaig poder confortar-ne personalment algunes. Aquest mateix dia em vaig trobar amb moltíssims nens i adolescents, que són el futur de la nació i de l´Església. La seva alegria inesgotable, manifestada amb sorollosos cants i músiques, així com les seves mirades i els seus gestos, expressaven el fort desig de tots els nois de Mèxic, d´Amèrica Llatina i del Carib, de poder viure en pau, amb serenitat i harmonia, en una societat més justa i reconciliada.
Els deixebles del Senyor han d´incrementar l´alegria de ser cristians, l´alegria de pertànyer a la seva Església. D´aquesta alegria neixen també les energies per servir Crist en les situacions difícils i de sofriment. Vaig recordar aquesta veritat a la immensa multitud que es va reunir per a la celebració eucarística dominical al parc del Bicentenari de León. Vaig exhortar a tothom a confiar en la bondat de Déu omnipotent que pot canviar des de dins, des del cor, les situacions insuportables i fosques. Els mexicans van respondre amb la seva fe ardent; i en la seva adhesió convençuda a l´evangeli vaig reconèixer un cop més signes consoladors d´esperança per al continent. L´últim esdeveniment de la meva visita a Mèxic va ser, també, a León, la celebració de les vespres a la Catedral de la Mare de Déu de la Llum, amb els bisbes mexicans i els representants dels episcopats d´Amèrica. Vaig manifestar la meva proximitat al seu compromís davant els diversos desafiaments i dificultats, i la meva gratitud pel fet que sembren l´evangeli en situacions complexes i sovint amb moltes limitacions. Els vaig animar a ser pastors zelosos i guies segurs, suscitant pertot arreu comunió sincera i adhesió cordial a l´ensenyament de l´Església. Després vaig deixar l´estimada terra mexicana, on vaig experimentar una devoció i un afecte especials al vicari de Crist. Abans de partir, vaig estimular el poble mexicà a romandre fidel al Senyor i a la seva Església, ben ancorat en les seves arrels cristianes.
L´endemà va començar la segona part del meu viatge apostòlic amb l´arribada a Cuba, on vaig anar sobretot per a sostenir la missió de l´Església catòlica, compromesa a anunciar amb alegria l´evangeli, malgrat la pobresa de mitjans i les dificultats que encara queden per superar perquè la religió pugui prestar el seu servei espiritual i formatiu en l´àmbit públic de la societat. Això ho vaig voler subratllar en arribar a Santiago de Cuba, segona ciutat de l´illa, sense deixar d´evidenciar les bones relacions existents entre l´Estat i la Santa Seu, orientades al servei de la presència viva i constructiva de l´Església local. A més, vaig assegurar que el Papa porta en el cor les preocupacions i les aspiracions de tots els cubans, especialment dels que pateixen per la limitació de la llibertat.
La primera santa missa que vaig tenir l´alegria de celebrar en terra cubana se situava en el context del IV centenari de la troballa de la imatge de la Mare de Déu de la Caritat del Coure, patrona de Cuba. Va ser un moment de forta intensitat espiritual, amb la participació atenta i orant de milers de persones, signe d´una Església que ve de situacions difícils, però amb un testimoni viu de caritat i de presència activa en la vida de la gent. Als catòlics cubans que, al costat de tota la població, esperen un futur cada cop millor, els vaig dirigir una invitació a donar nou vigor a la seva fe i a contribuir, amb la valentia del perdó i de la comprensió, a la construcció d´una societat oberta i renovada, on hi hagi cada cop més espai per a Déu, perquè, quan s´exclou Déu, el món es transforma en un lloc inhòspit per a l´home. Abans de deixar Santiago de Cuba em vaig dirigir al santuari de la Mare de Déu de la Caritat del Coure, tan venerada pel poble cubà. El pelegrinatge de la imatge de la Mare de Déu de la Caritat entre les famílies de l´illa va suscitar gran entusiasme espiritual, representant un esdeveniment significatiu de nova evangelització i una ocasió de redescobriment de la fe. A la Mare de Déu santíssima vaig encomanar sobretot les persones que pateixen i els joves cubans.
La segona etapa cubana va ser l´Havana, capital de l´illa. Els joves, en particular, van ser els principals protagonistes de l´exuberant acollida en l´itinerari fins a la nunciatura, on vaig tenir ocasió de reunir-me amb els bisbes del país per a parlar dels desafiaments que l´Església cubana està cridada a afrontar, conscient que la gent la mira amb confiança creixent. L´endemà vaig presidir la santa missa a la plaça principal de l´Havana, abarrotada de gent. A tots vaig recordar que Cuba i el món necessiten canvis, però que aquests canvis només es produiran si cadascú s´obre a la veritat integral sobre l´home, pressupòsit imprescindible per a aconseguir la llibertat, i decideix sembrar al seu entorn reconciliació i fraternitat, fundant la seva vida en Jesucrist: únicament ell pot dissipar les tenebres de l´error, ajudant-nos a derrotar el mal i tot el que ens oprimeix. Així mateix, vaig voler reafirmar que l´Església no demana privilegis; només demana poder proclamar i celebrar també públicament la fe, portant el missatge d´esperança i de pau de l´evangeli a tots els ambients de la societat. Manifestant estimació pels passos donats fins ara en aquest sentit per les autoritats cubanes, vaig subratllar que cal prosseguir en aquest camí de llibertat religiosa cada vegada més plena.
Al moment de deixar Cuba, desenes de milers de cubans van sortir als carrers per a saludar-me, malgrat la forta pluja. En la cerimònia de comiat vaig recordar que en l´actualitat els diferents components de la societat cubana estan cridats a fer un esforç de col·laboració sincera i de diàleg pacient per al be de la pàtria. En aquesta perspectiva, la meva presència a l´illa, com a testimoni de Jesucrist, va voler ser un estímul a obrir les portes del cor a ell, que és font d´esperança i de força per a fer que creixi el bé. Per això, em vaig acomiadar dels cubans exhortant-los a revifar la fe dels seus pares i a edificar un futur cada cop millor.
Aquest viatge a Mèxic i a Cuba, gràcies a Déu, va aconseguir l´èxit pastoral anhelat. Que el poble mexicà i el cubà obtinguin d´ell fruits abundants per a construir en la comunió eclesial i amb valentia evangèlica un futur de pau i de fraternitat.
Benvolguts amics, demà al vespre, amb la santa missa in cena Domini, entrarem en el tridu pasqual, cimal de tot l´any litúrgic, per a celebrar el misteri central de la fe: la passió, mort i resurrecció de Crist. A l´Evangeli de sant Joan, aquest moment culminant de la missió de Jesús s´anomena la seva «hora», que s´obre amb l´última sopar. L´evangelista ho introdueix així: «Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d´aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava» (Jn 13,1). Tota la vida de Jesús està orientada a aquesta hora, caracteritzada per dos aspectes que s´il·luminen recíprocament: és l´hora del «pas» (metabasis) i és l´hora del «amor (agape) fins a l´extrem». En efecte, és precisament l´amor diví, l´Esperit de què Jesús està ple, el que fa «passar» Jesús mateix a través de l´abisme del mal i de la mort, i el fa sortir a l´«espai» nou de la resurrecció. És l´àgape, l´amor, el que obra aquesta transformació, de manera que Jesús transcendeix els límits de la condició humana marcada pel pecat i supera la barrera que manté presoner l´home, separat de Déu i de la vida eterna. Participant amb fe en les celebracions litúrgiques del tridu pasqual, se´ns invita a viure aquesta transformació obrada per l´àgape. Cadascun de nosaltres ha estat estimat per Jesús «fins a l´extrem», és a dir, fins a l´entrega total d´ell mateix a la creu, quan va cridar: «Tot s´ha complert» (Jn 19,30). Deixem-nos abraçar per aquest amor; deixem-nos transformar, perquè es realitzi de veritat en nosaltres la resurrecció. Us invito, per tant, a viure amb intensitat el tridu pasqual i desitjo a tots una santa Pasqua. Gràcies.
Crida
Avui se celebra la Jornada internacional per a la sensibilització sobre el problema de les mines antipersona, a les víctimes del qual, així com als seus familiars, expresso la meva proximitat. Encoratjo tots els que s´esforcen per alliberar la humanitat d´aquests artefactes terribles i insidiosos, els quals, com va dir el beat Joan Pau II en ocasió de l´entrada en vigor de la Convenció per a la seva prohibició, impedeixen els homes de «caminar plegats pels camins de la vida sense témer les insídies de destrucció i de mort» (Àngelus, 28 de febrer de 1999).
