Benvolguts germans i germanes, bon dia. De fet, no sembla ser un dia gaire bo, està una mica ennuvolat… Però vosaltres sou coratjosos i endavant! Aquesta audiència es durà a terme en dos llocs diferents, com ho fem quan plou: aquí a la plaça i a l’Aula Pau VI, on hi ha els malalts. Ja els he anat a veure, els he saludat i segueixen l’audiència a través de la gran pantalla, perquè són malalts i no poden estar-se a sota la pluja. Els saludem des d’aquí amb un aplaudiment.
Avui vull compartir amb vosaltres alguns aspectes del pelegrinatge que he fet a Turquia de divendres a diumenge passats. Com que us vaig demanar que el preparéssiu i l’acompanyéssiu amb la pregària, ara us convido a donar gràcies al Senyor per la seva realització i perquè pot donar fruits de diàleg tant en les nostres relacions amb els nostres germans ortodoxos com entre ells i els musulmans com en el camí vers la pau entre els pobles. Sento, en primer lloc, que he de renovar l’expressió de reconeixement al President de la República turca, al Primer Ministre, al President per als Afers Religiosos i a les altres autoritats, que em van acollir amb respecte i van garantir el bon ordre dels actes. Això requereix treball, i ells l’han fet de bon grat. Dono les gràcies fraternalment als Bisbes de l’Església catòlica a Turquia, al President de la Conferència Episcopal, i dono les gràcies a les comunitats catòliques pel seu interès, així com també al Patriarca Ecumènic, Sa Santedat Bartomeu I, per l’acolliment cordial. El beat Pau VI i sant Joan Pau II, que va ser delegat pontifici en aquella nació, han protegit des del cel el meu pelegrinatge, vuit anys després del del meu predecessor Benet XVI. Aquella terra és estimada per tots els cristians, sobretot per ser el lloc de naixement de l’apòstol Pau, per haver acollit els primers set concilis, i per la presència, a prop d’Efes, de la «casa de Maria». La tradició ens diu que la Mare de Déu va viure allí després de la vinguda de l’Esperit Sant.
El primer dia del viatge apostòlic vaig saludar les autoritats del país, en gran majoria musulmans, però en la Constitució s’estableix la laïcitat de l’Estat. I amb les Autoritats vam parlar de la violència. L’oblit de Déu en comptes de la seva glorificació, genera violència. Per això vaig insistir sobre la importància que cristians i musulmans es comprometin junts per la solidaritat, per la pau i la justícia, afirmant que cada Estat ha d’assegurar als ciutadans i a les comunitats religioses una llibertat real de culte.
Avui, abans d’anar a saludar els malalts, he estat amb un grup de cristians i islamistes que fan una reunió organitzada pel Dicasteri per al diàleg interreligiós, sota la guia del cardenal Tauran, i fins i tot ells han expressat aquest desig de continuar amb aquest diàleg fraternal entre catòlics, cristians i islamistes.
El segon dia vaig visitar alguns llocs-símbols de les diferents confessions religioses presents a Turquia. Ho vaig fer sentint en el cor la invocació al Senyor, Déu del cel i de la terra, Pare misericordiós de tota la humanitat. La part central de la jornada va ser la celebració eucarística que va veure reunits a la Catedral pastors i fidels dels diferents ritus catòlics presents a Turquia. Hi va assistir també el Patriarca Ecumènic, el Vicari patriarcal Armeni apostòlic, el Metropolita Siri-ortodox i exponents protestants. També vam invocar l’Esperit Sant, que uneix l’Església: unitat en la fe, unitat en la caritat, unitat en la cohesió interior. El poble de Déu, en la riquesa de les seves tradicions i articulacions, és cridat a deixar-se guiar per l’Esperit Sant, en actitud constant d’obertura, de docilitat i d’obediència. En el nostre camí de diàleg ecumènic i també de la nostra unitat, de la nostra Església catòlica, qui ho fa tot és l’Esperit Sant. A nosaltres ens toca deixar-lo fer, acollir-lo i seguir les seves inspiracions.
El tercer i últim dia, festa de Sant Andreu Apòstol, va oferir el context ideal per a consolidar les relacions fraternals entre el Bisbe de Roma, successor de Pere, i el Patriarca Ecumènic de Constantinoble, successor de l’apòstol Andreu, germà de Simó Pere, que va fundar aquella Església. Vaig renovar amb Sa Santedat Bartomeu I l’interès recíproc per continuar pel camí vers el restabliment de la comunió plena entre catòlics i ortodoxos. També vam escriure una Declaració conjunta, darrera etapa d’aquest camí. Va ser particularment significatiu que aquest acte s’esdevingués al final de la solemne Litúrgia de la festa de Sant Andreu, en la qual vaig assistir amb gran goig, i que va donar lloc a la doble Benedicció impartida pel Patriarca de Constantinoble i el Bisbe de Roma. La pregària, de fet, és la base per a tots els diàlegs ecumènics fructuosos sota la guia de l’Esperit Sant, que com he dit, és qui fa la unitat.
El darrer encontre —que va ser bonic i també dolorós— va ser amb un grup de nois refugiats, allotjats pels Salesians. Era molt important per a mi trobar alguns refugiats de la zona de guerra de l’Orient Mitjà, tant per a manifestar-los la meva proximitat i la de l’Església, com per a subratllar el valor de l’acolliment, en el qual Turquia està molt compromesa. Dono les gràcies una vegada més a Turquia per aquest acolliment de tants refugiats i dono les gràcies de cor als salesians d’Istanbul. Aquests Salesians treballen amb els refugiats, són valents! Vaig trobar també altres pares i un jesuïta alemany i d’altres que treballen amb els refugiats, però aquell oratori salesià de refugiats és una cosa bonica, és un treball ocult. Dono tant les gràcies per aquelles persones que treballen amb els refugiats! I prego per tots els refugiats i perquè s’eliminin les causes d’aquest dolorós flagell.
Benvolguts germans i germanes, que Déu omnipotent i misericordiós continuï protegint el poble turc, i els seus governants i els representants de les diferents religions. Podem construir junts un futur de pau, perquè Turquia pugui representar un lloc de coexistència pacífica entre religions i cultures diferents. Preguem també perquè, per intercessió de la Mare de Déu, l’Esperit Sant faci fecund aquest viatge apostòlic i afavoreixi en aquella Església el fervor missioner, per anunciar a tots els pobles, en el respecte i en el diàleg fraternal, que el Senyor Jesús és veritat, pau i amor. Només ell és el Senyor.
