Data: 4 d’octubre de 2026
Avui celebrem la festa de Sant Francesc d’Assís i, a més, aquest any també commemorem els 800 anys de la seva mort. Vuit segles després, la seva vida continua interpel·lant-nos. Sant Francesc és conegut per la seva pobresa, pel seu amor a la fraternitat i pel seu respecte envers la creació. Hi ha un episodi fonamental de la seva vida que el va marcar profundament: la trobada amb un leprós.
A l’edat mitjana, els leprosos eren apartats de la societat i estigmatitzats per por del contagi d’una malaltia infecciosa per a la qual no hi havia cap tractament específic. Sant Francesc va viure en aquesta època i, com la majoria de la gent, temia aquests malalts, però un dia es va apropar a un leprós. Aquella trobada va canviar la seva manera de mirar. Ell mateix reconeix que, abans d’iniciar el seu camí de conversió, la presència d’un leprós l’incomodava profundament. Allò que abans li semblava amarg es va transformar, com ell mateix explica, en «dolçor de l’ànima i del cos».
Actualment, en plena era tecnològica, ja disposem de tractaments per curar la lepra. Tanmateix continuen havent-hi moltes persones apartades en la nostra societat. Qui són els nostres «leprosos»? A qui ens costa apropar-nos? Quines persones preferim no veure perquè ens incomoden? Si hi pensem una mica, el llistat pot ser ben llarg.
De vegades, tendim a allunyar-nos de les persones que no ens convenen. Parlem sovint, sense gaire criteri ni profunditat, de les persones «tòxiques» i tenim llicència per rebutjar-les i apartar-nos-en, pensant que ho fem pel nostre bé. Aquesta «toxicitat» sembla que també inclou els més vulnerables, com ara les persones sense sostre, els malalts, els migrants o els presos, que sovint queden apartats i marginats, perquè no ens sentim còmodes amb ells i ens generen desconfiança.
Sant Francesc ens ensenya que, davant el dubte i la incertesa que algunes persones ens provoquen, hi ha un camí ben diferent a seguir: acostar-s’hi, escoltar-les i tractar-les com si fossin germans; és el camí de la fraternitat, l’ideal de la fraternitat. El germà no és només aquell que pensa com nosaltres, que comparteix la nostra cultura o que viu com nosaltres. Tots som germans, perquè tots som fills d’un mateix Pare.
Sant Francesc va promoure l’esperit de fraternitat com una forma de vida fonamentada en l’Evangeli. Aquest esperit és molt necessari en la nostra societat, perquè cal que recuperem l’alegria de caminar i de somiar junts. També les nostres comunitats cristianes estan cridades a viure aquesta fraternitat. Les parròquies, comunitats i institucions de la nostra diòcesi han de ser espais on ningú no se senti descartat ni invisible.
Benvolguts germans i germanes, vuit-cents anys després de la mort de sant Francesc, el seu testimoni i la seva proposta de vida continuen ben vius. Potser el millor homenatge que podem fer-li no és només recordar-lo, sinó atrevir-nos a viure com ell va viure: mirant amb uns altres ulls aquell que ens incomoda i descobrint en cada persona un germà; mirant, escoltant i acompanyant l’altre, que representa Crist, que ens ve a trobar.
Que sant Francesc d’Assís ens ajudi a comprendre que, moltes vegades, la conversió comença precisament quan deixem de passar de llarg i ens atrevim a aturar-nos.
