Data: 7 de juny de 2026
Fa pocs dies, en unes confirmacions molt satisfactòries —com totes—, em van oferir una nova dita que no coneixia: «amb el pa a la mà i Déu al cor». L’he trobada molt escaient per a la festa del Corpus que avui celebrem.
L’Eucaristia és el centre de la vida cristiana i, per tant, de tota l’Església. Deia sant Agustí d’Hipona: «Així com l’Església fa l’Eucaristia, així l’Eucaristia fa l’Església». Aturem-nos-hi. Hauríem de donar un parell de tombs a la intuïció del bisbe africà —ho dic seriosament, poca broma—. És decisiu situar l’Eucaristia al seu lloc. El fet de captar-ne la importància ens remet al que el Concili Vaticà II va afirmar d’ella: ni més ni menys, va sostenir que era «font i cim» de la vida cristiana.
Dit d’una altra manera, tot neix i deriva de l’Eucaristia, però també tot tendeix i convergeix cap a ella. L’Eucaristia, acció de gràcies per excel·lència, és el centre centrípet i centrífug —espero que s’entengui— de la missió. Potser sona estrany, però és així: l’Eucaristia és «el cor de l’Església». Nosaltres, quan rebem l’Eucaristia, estem cridats a ser allò que mengem: signes del Crist mort i ressuscitat.
Tot això s’ha de traslladar als nostres plantejaments pastorals. El nostre estil missioner ha de ser, doncs, eucarístic. És a dir, ha de ser festiu, comunitari, pacificador i esperançat. Certament. La litúrgia de l’Eucaristia, «el sagrament dels sagraments», ha de manifestar l’impuls de l’Esperit Sant en tota la seva amplitud. L’Església sap fer moltes més coses que l’Eucaristia, però sense ella tot seria un mer acte humà.
Nosaltres ens hem de preparar per viure i rebre aquesta invitació: «ser Eucaristia», és a dir, «ser pa partit». Sabem que la desproporció entre el que rebem i la nostra petitesa és grandiosa; per això encara som més conscients que l’agraïment és el més propi d’un cristià. Rebre l’Eucaristia ho és tot. Ella desperta i consolida en nosaltres el goig d’estimar-nos i de ser testimonis del Regne. Això passa per conservar en el nostre cor la presència de Déu, però també per dur a terme una obra transformadora, ni que sigui tan sols amb la nostra presència. La felicitat d’un missioner és sostenir i despertar la felicitat d’aquells amb qui conviu, i en aquest sentit «ser Eucaristia» ho facilita.
El cristianisme no pot ser únicament una transmissió conceptual d’idees i teories. Tampoc no pot ser una presentació improvisada de l’Evangeli. La missió es realitza cara a cara. Que n’és, d’important, una mirada, un gest, un silenci! Prioritzant la proximitat que dona la bona amistat, la valentia de viure les pròpies conviccions i la senzillesa com la melodia que ho relliga tot, vivim i esdevenim Eucaristia.
La festa d’aquest any queda emmarcada per la visita apostòlica que el papa Lleó XIV està duent a terme aquests dies. La seva figura no passa desapercebuda. Sorgeixen alguns interrogants en sectors de la societat més distants —benvinguts: els dubtes ajuden a créixer—. Permeteu-me recordar que les figures que lideren avui tants i tants projectes no poden ser pas expressions individuals ni individualistes. Els lideratges col·lectius, inclusius i, al mateix temps, respectuosos amb les persones i la seva llibertat, són propis d’aquells que viuen l’Eucaristia plenament.
El papa també és missioner, no només perquè pugui anar d’un lloc a un altre, sinó perquè viu l’Eucaristia. La missió necessita viure empeltada en l’Eucaristia, la taula de la germanor, de la solidaritat i de la fraternitat.
