Data: 10 de maig de 2026
Com podem saber que allò que duem a terme és veritablement la missió que Déu vol que fem? —m’ho he preguntat en més d’una ocasió, no pas fruit de la inseguretat, sinó de l’honradesa—. Els qui ens diem cristians maldem per fer la voluntat d’Aquell que és la força, la pau i l’esperança de la pròpia existència. Quin criteri ha d’ajudar-nos a verificar que estem en el lloc indicat, el camí correcte i el moment precís? Sabem que no tot surt bé a la primera. A mesura que creixem, ho anem acceptant. Però també és cert que, de vegades, hem tingut l’experiència que tot ha anat com una seda, tot ha estat com bufar i fer ampolles, com si tot vingués rodat. Avui voldria recuperar aquella dita que ve a significar que les coses, de vegades, funcionen, i per això podem dir, sense filtres ni embuts: «avall que fa baixada».
La vida té moments ben diversos, la geografia té orografies pròpies i els estats d’ànim oscil·len de maneres ben curioses. Vull dir que en tot hi ha un equilibri. És així. La missió també es presenta en escenaris de tota mena. El bon missioner té feina a acollir el misteri pasqual en tota la seva amplitud. I així, proposar un estil que esperoni a viure un encontre amb qui ens ha donat el do de la vida, i ens ha ensenyat a gaudir-la de debò, és a dir, amb Déu. Qui viu confiadament en el Déu de Jesús situa Déu al centre i n’és testimoni; aleshores podem dir: «avall que fa baixada».
El missioner no ho té fàcil. Diria que mai, però això són figues d’un altre paner. Al missioner li toca ser desprès, no allunyar-se de la certesa que Déu l’estima i haver de viure, no poques vegades, la incomprensió, quan no el rebuig, dels més propers. No estem mai preparats per entomar amb serenitat els revolts del fracàs, del desànim o de la rutina. Sovint som nosaltres mateixos els qui ens ho posem difícil perquè dubtem del que és evident, encara que no sigui el més immediat: que Déu és Pare, ens coneix, ens estima i ens acompanya pels segles dels segles. El dubte purifica la fe, diguem-ho tot. La fe és el repte de viure des de la confiança.
El viatge del Sant Pare, Lleó XIV, serà un bon moment per veure la confirmació de la fe en tot allò que sigui òptim per a la missió, però també per descobrir tot allò que ens demana que convertim. El camí de la santedat no és fàcil. Haurem d’estar ben atents. El lema que acompanyarà aquesta visita, «alceu la mirada», és una ferma invitació a fixar la nostra atenció en el misteri de l’Amor, que és creu i resurrecció. És Jesús qui ens mostra el camí de fer-nos petits, de mostrar-nos receptius, de ser dels qui compartim. Amb Ell la vida té sentit, i la vivim sense caure en l’error de pensar que tot depèn de les nostres pròpies forces o de les nostres idees.
El missioner, doncs —vet aquí el criteri que buscàvem—, quan situa Déu al centre de la seva vida, recupera el seu propi cor i aleshores tot fa baixada. Tot rutlla. Les pors resten incloses en la presència pacificadora de Jesús, qui camina al nostre costat misteriosament. Els missioners que situen Déu al centre de la vida refaran la dignitat d’aquells amb qui es relacionen i promouran la justícia. No defallim, doncs, en el compromís de ser dels qui, en la vida pública, oferim un testimoni de coherència evangèlica, i, per tant, dels qui no ens deixem vèncer pels crits, les tensions o les expressions de violència. Nosaltres no volem pas estripar la pau social, sinó posar Déu al centre i veure com tot rutlla. Així, doncs, amb alegria cantarem: «avall que fa baixada».
