Data: 20 de febrer de 2022
Benvolguts i benvolgudes, Hannah Arendt va encunyar el concepte de banalitat del mal a propòsit del judici tingut a Jerusalem l’any 1961 contra Adolf Eichmann, el responsable dels trasllats dels jueus d’arreu d’Europa als camps d’extermini nazis. Amb aquest concepte, àmpliament divulgat, Arendt volia mostrar que el terror nazi no va ser obra de persones diabòliques o especialment sinistres, sinó de gent absolutament corrent que es limitava a acatar ordres i a complir la seva tasca sense preguntar-se per la bondat o la maldat de les seves accions. Eichmann va encarnar com ningú aquesta banalitat, tot i que no fou l’únic; van ser molts els qui van seguir la seva conducta.
Inspirat en aquest concepte de Hannah Arendt, l’autor italià Enrico Deaglio ha encunyat el concepte de banalitat del bé per referir-se a Giorgio Perlasca, un súbdit italià que es va fer passar per diplomàtic de l’Estat espanyol i va aconseguir alliberar molts jueus de la mort acollint-los en apartaments propietat de l’ambaixada espanyola a Hongria i facilitant-los papers per escapar dels nazis. No fou l’únic que va actuar d’aquesta manera, sinó que hi va haver molta altra gent que va ajudar els jueus a sobreviure. Un dels més coneguts, perquè se’n va fer una pel·lícula —La llista de Schindler— és Oskar Schindler, l’empresari que es dedicava a salvar jueus fent-los treballar a la seva fàbrica. Però també els va ajudar Angelo Roncalli, nunci de la Santa Seu a Turquia i futur papa Joan XXIII, enviant partides de baptisme anònimes per als jueus romanesos o búlgars que les volguessin utilitzar; i tants altres personatges oficials, persones anònimes o institucions que no és possible mencionar aquí de manera exhaustiva. Tots aquests «samaritans», a més d’ajudar desinteressadament els altres, ho feien en circumstàncies dramàtiques i gairebé sempre amb el perill de la pròpia vida.
No només a l’exterior dels camps es produïa aquest tipus d’ajuda desinteressada, sinó també al seu interior. Enmig de l’horror en què es veien obligats a viure els detinguts, sempre va haver-hi persones que van ajudar els altres i es van sacrificar per ells, fins al punt, en alguns casos, de donar la pròpia vida, com fou el cas del sacerdot franciscà polonès Maximilian Kolbe, que no fou ni el primer ni l’únic que ho va fer, tot esdevenint testimonis suprems del bé.
La manifestació suprema del mal mai no va poder apagar l’espurna de bé que nia en el cor de molts homes i dones. Perquè el bé no necessita herois per a la història, sinó la simple acció humana de comprendre que som en la mesura que mirem el rostre de l’altre i l’assumim com el nostre propi reflex. El bé no és quelcom complex, sofisticat i elaborat. El bé sorgeix de la com-miseració, de ser capaços de sofrir amb l’altre i fer del seu patiment quelcom que em pertany.
Els testimonis esmentats mostraren com la banalitat del mal, en aquelles circumstàncies, tan sols podia ser combatuda amb la banalitat del bé.
Ben vostre,
