Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuem, en aquest temps de Pasqua, les catequesis sobre el baptisme. El significat del baptisme es destaca clarament en la seva celebració, per això pararem atenció en els seus elements. Prenent en consideració els gestos i les paraules de la litúrgia podem comprendre la gràcia i el compromís d’aquest sagrament, que sempre s’han de redescobrir. Ho recordem en l’aspersió amb l’aigua beneïda que es pot fer el diumenge en començar la missa, com ho fem en la renovació de les promeses baptismals durant la vetlla pasqual. De fet, el que s’esdevé en la celebració del baptisme desvetlla una dinàmica espiritual que passa per tota la vida dels batejats. És l’inici d’un procés que permet viure units a Crist en l’Església. Per tant, tornar a la font de la vida cristiana ens porta a comprendre millor el do rebut el dia del nostre baptisme i a renovar el compromís de respondre-hi en la condició en què avui ens trobem. Renovar el compromís, comprendre millor aquest do, que és el baptisme, i recordar el dia del nostre baptisme. Dimecres passat us vaig demanar a cada un de vosaltres de fer els deures a casa, recordar el dia del baptisme, el dia que vau ser batejats. Sé que alguns de vosaltres ho sabeu, d’altres no; els que no ho saben que ho preguntin als familiars, a aquelles persones, als padrins i a les padrines… pregunteu: «Quin dia em van batejar?» Perquè el baptisme és com un renaixement, és com si fos un segon aniversari. Ho heu entès? Feu aquests deures a casa, pregunteu: «Quina és la data del meu baptisme?»
En primer lloc, en el ritu d’acolliment, es pregunta el nom del candidat, perquè el nom indica la identitat d’una persona. Quan ens presentem diem de seguida el nostre nom: «Em dic així», per sortir de l’anonimat; l’anònim és qui no té nom. Per sortir de l’anonimat diem de seguida el nostre nom. Sense nom som desconeguts, sense drets ni deures. Déu ens crida a cadascú pel nom, ens estima individualment, en la concreció de la nostra història. El baptisme encén la vocació personal a viure com a cristians, que es desenvoluparà durant tota la vida. I implica una resposta personal i no manllevada amb un «copia i enganxa». La vida cristiana de fet s’entrellaça amb una sèrie de crides i de respostes: Déu continua pronunciant el nostre nom al llarg dels anys, fent ressonar de mil maneres la seva crida a convertir-nos segons el seu Fill Jesús. Així, doncs, el nom és important! És molt important! Els pares pensen el nom que volen donar al fill abans del seu naixement: això forma part també de l’espera d’un fill que, amb el seu nom, tindrà la seva identitat original, fins i tot per a la vida cristiana unida a Déu.
Per descomptat, ser cristians és un do que ve de dalt (cf. Jn 3,3-8). La fe no es pot comprar, sinó demanar-la i rebre-la certament com un do. «Senyor, dona’m el do de la fe», és una pregària bonica! «Fes que tingui fe», és una pregària bonica. Demaneu-la com un do, però no es pot comprar, s’ha de demanar. De fet, «el baptisme és el sagrament d’aquella fe, amb la qual els homes, il·luminats per la gràcia de l’Esperit Sant, responen a l’Evangeli de Crist» ( Ritu del Baptisme dels Infants , Introd. gen., n. 3). La formació dels catecúmens i la preparació dels pares tendeix a desvetllar i a desenvolupar una fe sincera en resposta a l’Evangeli, com escoltar la Paraula de Déu en la mateixa celebració del baptisme.
Així com els catecúmens adults manifesten en primera persona el que volen rebre com a do de l’Església, els infants són presentats pels pares, amb els padrins. El diàleg amb ells, els permet expressar la voluntat de rebre el baptisme i a l’Església la intenció de celebrar-lo. «Els pares i el celebrant ho manifesten fent el senyal de la creu al front dels infants» ( Ritu del Baptisme dels Infants , Introd., n. 67). «El senyal de la creu […] marca l’empremta del Crist en la persona que aviat li pertanyerà, i significa la gràcia de la redempció que el Crist ens ha adquirit per la seva creu» ( Catecisme de l’Església catòlica , 1235). En la cerimònia fem als infants el senyal de la creu. Però m’agradaria tornar a un tema del qual ja us vaig parlar. Els nostres infants, saben fer bé el senyal de la creu? Moltes vegades he vist nens que no saben fer-lo. I vosaltres, pares, mares, avis, àvies, padrins, padrines, heu d’ensenyar a fer bé el senyal de la creu perquè és repetir el que es va fer en el baptisme. Ho heu entès bé? Ensenyeu els infants a fer bé el senyal de la creu. Si ho aprenen de petits, ho faran bé després de grans.
La creu és el distintiu que manifesta qui som: el nostre parlar, pensar, mirar, treballar està sota el signe de la creu, o sigui sota el signe de l’amor de Jesús fins al final. El infants són marcats al front. Els catecúmens adults són marcats també en els sentits, amb aquestes paraules: «Rebeu el senyal de la creu a les orelles, perquè escolteu la veu del Senyor»; «als ulls, perquè vegeu la llum de Déu»; «a la boca, perquè respongueu a la paraula de Déu»; «al pit, perquè el Crist habiti per la fe en els vostres cors»; «a les espatlles, perquè accepteu el jou suavíssim de Crist» ( Ritu de la iniciació cristiana dels adults , n. 85). Ens fem cristians en la mesura en què la creu s’imprimeix en nosaltres com una marca «pasqual» (cf. Ap 14,1; 22,4), fent visible, fins i tot exteriorment, la manera cristiana de fer front a la vida. Fer el senyal de la creu quan ens aixequem, abans dels àpats, davant d’un perill, per defensar-nos del mal, el vespre abans de dormir, significa dir-nos a nosaltres mateixos i als altres a qui pertanyem, qui volem ser. Per això és tan important ensenyar als infants a fer bé el senyal de la creu. I, com ho fem quan entrem a l’església, podem fer-ho també a casa, conservant en un petit vas adient una mica d’aigua beneïda —algunes famílies ho fan. Així, cada vegada que entrem o sortim, fent el senyal de la creu amb aquella aigua recordem que hem estat batejats. No ho oblideu, repeteixo: ensenyeu als infants a fer el senyal de la creu.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada
