Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Hem arribat al final de les catequesis sobre la Carta als Gàlates. Sobre quants altres continguts d’aquest escrit de sant Pau hauríem pogut reflexionar! La Paraula de Déu és una font inesgotable. I l’Apòstol en aquesta Carta ens ha parlat com a evangelitzador, com a teòleg i com a pastor.

El sant bisbe Ignasi d’Antioquia té una bonica expressió, quan escriu: «Només hi ha un mestre, el qual va parlar i tot el que va dir es va fer, i les coses que va fer en silenci són dignes del Pare. Qui posseeix la paraula de Jesús també pot escoltar el seu silenci (Ad Ephesios, 15,1-2). Podem dir que l’apòstol Pau ha estat capaç de donar veu a aquest silenci de Déu. Les seves intuïcions més originals ens ajuden a descobrir la impactant novetat que hi ha en la revelació de Jesucrist. Ha estat un veritable teòleg, que ha contemplat el misteri de Crist i l’ha transmès amb la seva intel·ligència creativa. I també ha estat capaç d’exercir la seva missió pastoral envers una comunitat perduda i confosa. Ho va fer amb mètodes diferents: unes vegades amb ironia, altres amb rigor, o amb mansuetud… Va reclamar la seva autoritat d’apòstol, però al mateix temps no va amagar la debilitat del seu caràcter. La força de l’Esperit va calar realment en el seu cor: l’encontre amb Crist ressuscitat va conquistar i va transformar tota la seva vida, i la va dedicar íntegrament al servei de l’Evangeli.

Pau mai no va pensar en un cristianisme de trets irènics, mancat d’empenta i d’energia, al contrari. Va defensar la llibertat portada per Crist amb una passió que encara avui commou, sobretot si pensem en els sofriments i la soledat que va haver de patir. Estava convençut d’haver rebut una crida a la qual només ell podia respondre; i va voler explicar als gàlates que també ells estaven cridats a aquella llibertat, que els alliberava de qualsevol forma d’esclavitud, perquè els feia hereus de la promesa antiga i, en Crist, fills de Déu. I conscient dels trets que aquesta concepció de la llibertat portava, mai no va minimitzar-ne les conseqüències. Ell era conscient dels riscos que comporta la llibertat cristiana, però no va minimitzar-ne les conseqüències. Va reiterar als creients amb parresia, és a dir amb valentia, que la llibertat no equival en absolut a llibertinatge, ni condueix a formes de presumptuosa autosuficiència. Al contrari, Pau va posar la llibertat a l’ombra de l’amor i va establir el seu coherent exercici al servei de la caritat. Tota aquesta visió va ser posada a l’horitzó de la vida d’acord amb l’Esperit Sant, que porta al compliment la Llei donada per Déu a Israel i que impedeix caure sota l’esclavatge del pecat. La temptació és sempre tornar enrere. Una definició dels cristians que surt a l’Escriptura diu que nosaltres, cristians, no som persones que van enrere, que tornen enrere. Una bonica definició. I la temptació és aquesta d’anar enrere per estar més segurs; tornar només a la Llei, descuidant la nova vida de l’Esperit. Això és el que Pau ens ensenya: la veritable Llei té la seva plenitud en aquesta vida de l’Esperit que Jesús ens ha donat. I aquesta vida de l’Esperit pot ser viscuda només en la llibertat, la llibertat cristiana. I aquesta és una de les coses més boniques.

En finalitzar aquest itinerari de catequesi, em sembla que pot néixer en nosaltres una doble actitud. Per un costat, l’ensenyament de l’Apòstol genera en nosaltres entusiasme; ens sentim impulsats a seguir d’immediat el camí de la llibertat, a «caminar d’acord amb l’Esperit». Caminar sempre d’acord amb l’Esperit: ens fa lliures. Per altra banda, som conscients de les nostres limitacions, perquè cada dia toquem amb les mans com n’és, de difícil, ser dòcils a l’Esperit, per confirmar la seva acció beneficiosa. Llavors pot sorgir el cansament que frena l’entusiasme. Ens sentim desanimats, dèbils, a vegades marginats pel que fa a l’estil de vida segons la mentalitat mundana. Sant Agustí ens suggereix com hem de reaccionar en aquesta situació, referint-se a l’episodi evangèlic de la tempesta al llac. Diu així: «La fe en Crist en el teu cor és com Crist present a la barca. Escoltes insults, et canses, t’amoïnes: Crist està adormit. Desperta Crist, sacseja la teva fe! Alguna cosa pots fer, almenys quan estiguis amoïnat. Sacseja la teva fe! Crist es desperta i et diu… Per tant, desperta Crist… Creu això que t’ha dit i es produirà una gran bonança en el teu cor» (Sermons 163/B 6). En els moments de dificultat estem —diu sant Agustí aquí— com a la barca en el moment de la tempesta. I què van fer els Apòstols? Van despertar Crist que dormia mentre queia la tempesta, però hi era present. L’únic que podem fer en els mals moments és «despertar» Crist que és dins nostre, però que «dorm» com a la barca. És precisament així. Hem de despertar Crist en el nostre cor i només llavors podrem contemplar les coses amb la seva mirada, perquè ell hi veu més enllà de la tempesta. A través d’aquella mirada serena podem veure un panorama que, sols, no hauríem pogut albirar.

En aquest camí exigent però fascinant, l’Apòstol ens recorda que no podem permetre’ns cap cansament a l’hora de fer el bé. No us canseu de fer el bé. Hem de confiar que l’Esperit sempre ve a ajudar en la nostra debilitat i ens concedeix el suport que necessitem. Per tant, aprenguem a invocar més sovint l’Esperit Sant! Algú pot dir: «I com s’invoca l’Esperit Sant? Perquè jo sé resar al Pare, amb el parenostre; sé resar a la Mare de Déu amb l’avemaria; sé resar a Jesús, amb l’oració de les llagues, però a l’Esperit? Quina és l’oració a l’Esperit Sant?» L’oració a l’Esperit Sant és espontània: ha de néixer del teu cor. Tu has de dir en els moments de dificultat: «Veniu Esperit Sant.» La paraula clau és aquesta: «veniu». Però has de dir-la tu amb el teu llenguatge, amb les teves paraules. Veniu perquè estic en dificultat, veniu perquè estic en la foscor, en la penombra, veniu, perquè no sé què fer; veniu perquè estic a punt de caure. Veniu. Veniu. És la paraula de l’Esperit per a cridar l’Esperit Sant. Aprenguem a invocar més sovint l’Esperit Sant. Podem fer-ho amb paraules senzilles, en els diferents moments del dia. I podem portar amb nosaltres, potser dins el nostre Evangeli de butxaca, la bonica oració que l’Església recita per Pentecosta: «Veniu, oh Sant Esperit, des del cel al nostre pit amb un raig de llum divina. Pare dels pobres, veniu, deu-nos els dons que teniu, oh Sol que el cor il·lumina. Vós sou el consolador, de l’ànima Habitador…» Veniu. I així continua, és una oració preciosa. El nucli de l’oració és «veniu», així pregaven la Mare de Déu i els Apòstols després que Jesús va pujar al cel; estaven sols al cenacle i invocaven l’Esperit. Ens farà bé resar sovint: «Veniu, Esperit Sant.» I amb la presència de l’Esperit nosaltres salvaguardem la llibertat. Serem lliures, cristians lliures; no aferrats al passat en el sentit negatiu de la paraula, no encadenats a pràctiques, sinó lliures de llibertat cristiana, la que ens fa madurar. Aquesta pregària ens ajudarà a caminar en l’Esperit, en la llibertat i en l’alegria, perquè quan ve l’Esperit Sant ve l’alegria, l’alegria veritable. Que el Senyor us beneeixi.

Descarregar document