Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el passatge bíblic de les genealogies dels avantpassats sorprèn de seguida la seva enorme longevitat: es parla de segles! Quan comença, aquí, la vellesa?, hom es pregunta. I què significa el fet que aquests antics pares visquin tant després d’haver tingut els fills? Pares i fills viuen junts durant segles! Aquesta cadència secular de l’època, narrada amb estil ritual, atorga a la relació entre longevitat i genealogia un significat simbòlic fort, molt fort.
És com si la transmissió de la vida humana, tan nova a l’univers creat, demanés una lenta i prolongada iniciació. Tot és nou, als inicis de la història d’una criatura que és esperit i vida, consciència i llibertat, sensibilitat i responsabilitat. La nova vida —la vida humana—, immersa en la tensió entre els seus orígens “a imatge i semblança” de Déu i la fragilitat de la seva condició mortal, representa una novetat completament per descobrir. I demana un llarg temps d’iniciació, en el qual és indispensable el suport recíproc entre les generacions, per a desxifrar les experiències i afrontar els enigmes de la vida. En aquest llarg temps, lentament, es cultiva també la qualitat espiritual de l’home.
En certa manera, qualsevol pas d’època, en la història humana, ens proposa novament aquesta sensació: és com si haguéssim de reprendre les nostres preguntes sobre el sentit de la vida des de l’inici i amb calma, quan apareix l’escenari de la condició humana ple de preguntes noves i interrogants inèdits. Certament, l’acumulació de la memòria cultural augmenta la familiaritat necessària per a afrontar noves situacions. Els temps de la transmissió es redueixen; però els temps de l’assimilació demanen sempre paciència. L’excés de velocitat, que ja obsessiona totes les situacions de la nostra vida, fa cada experiència més superficial i menys “nutritiva”. Els joves són víctimes inconscients d’aquesta divisió entre el temps del rellotge, que vol ser cremat, i els temps de la vida, que requereixen una adequada “fermentació”. Una llarga vida permet experimentar aquests llargs temps i els perjudicis de la pressa.
La vellesa, certament, imposa ritmes més lents: però no són només temps d’inèrcia. La mesura d’aquests ritmes obre, per a tots, espais de sentit de la vida desconeguts per a l’obsessió de la velocitat. Perdre el contacte amb els ritmes lents de la vellesa tanca aquests espais per a tots. És en aquest horitzó que he volgut instituir la festa dels avis, el darrer diumenge de juliol. L’aliança entre les dues generacions en els extrems de la vida —els infants i els ancians— ajuda també les altres dues —els joves i els adults— a vincular-se mútuament per a fer l’existència de tots més rica en humanitat.
És necessari el diàleg entre generacions: si no hi ha diàleg entre joves i ancians, entre adults, si no hi ha diàleg, qualsevol generació resta aïllada i no pot transmetre el missatge. Un jove que no està vinculat a les seves arrels, que són els avis, no rep la força —com l’arbre té la força de les arrels— i creix malament, creix malalt, creix sense referències. Per això és necessari buscar, com una exigència humana, el diàleg entre les generacions. I aquest diàleg és important precisament entre avis i nets, que són els dos extrems.
Imaginem una ciutat on la convivència de les diferents edats formi part integral del projecte global del seu hàbitat. Pensem en la formació de relacions afectives entre vellesa i joventut que s’irradiïn en l’estil general de les relacions. La superposició de les generacions es convertiria en font d’energia per a un humanisme veritablement visible i habitable. La ciutat moderna tendeix a ser hostil amb els ancians (i no per casualitat també ho és amb els nens). Aquesta societat que té aquest esperit del rebuig i descarta molts nens no volguts, descarta els ancians: els descarta, no serveixen i els posa en una residència per a ancians, ingressats… L’excés de velocitat ens fica en una centrifugadora que ens escampa com confeti. La mirada de conjunt es perd per complet. Cadascú s’aferra al seu trosset, que sura damunt els fluxos de la ciutat-mercat, per a la qual els ritmes lents són pèrdues i la velocitat és diner. L’excés de velocitat polvoritza la vida, no la fa més intensa. I la saviesa requereix “perdre temps”. Quan tornes a casa i estàs amb el teu fill, la teva filla petita, “perds el temps”, però la conversa que tens amb ells és fonamental per a la societat. I quan tornes a casa i hi ha l’avi o l’àvia que potser no raonen bé o, que han perdut una mica la capacitat de parlar, i estàs amb ell o amb ella, “perds temps”, però aquest “perdre temps” enforteix la família humana. És necessari gastar temps —un temps que no és rendible— amb els infants i amb els ancians, perquè ells ens donen una altra capacitat de veure la vida.
La pandèmia, en la qual estem encara obligats a viure, ha imposat —per desgràcia, molt dolorosament— un revés per a l’obtús culte a la velocitat. I en aquest període els avis van actuar com a barrera davant la “deshidratació” emocional dels petits. L’aliança visible de les generacions, que harmonitza els temps i els ritmes, ens retorna l’esperança de no viure la vida en va. I retorna a cadascú l’amor per la nostra vida vulnerable, tancant el pas a l’obsessió de la velocitat, que simplement la consumeix. La paraula clau aquí és “perdre temps”. A cadascun de vosaltres us pregunto: saps perdre el temps, o estàs sempre amoïnat per la velocitat? «No, tinc pressa, no puc…» Saps perdre el temps amb els avis, amb els ancians? Saps perdre el temps jugant amb els teus fills, amb els nens? Aquest és el punt de referència. Penseu-hi una mica. I això retorna a cadascú l’amor per la nostra vida, bloquejant —com he dit— el camí de l’obsessió de la velocitat, que simplement la consumeix. Els ritmes de la vellesa són un recurs indispensable per a captar el sentit de la vida marcada pel temps. Els ancians tenen els seus ritmes, però són ritmes que ens ajuden. Gràcies a aquesta mediació, es fa més creïble el destí de la vida a l’encontre amb Déu: un disseny que s’amaga en la creació de l’ésser humà “a la seva imatge i semblança” i està segellat en el Fill de Déu fet home.
Avui es constata una longevitat de la vida humana més gran. Això ens ofereix l’oportunitat d’augmentar l’aliança entre totes les etapes de la vida. Molta longevitat, però hem de fer més aliança. I també ens ajuda a créixer l’aliança amb el sentit de la vida en la seva totalitat. El sentit de la vida no es troba només en l’edat adulta, dels 25 als 60. El sentit de la vida es troba en tot, des del naixement fins a la mort, i tu hauries de ser capaç de parlar amb tots, també tenir relacions afectives amb tots, així la teva maduresa serà més rica, més forta, i també ens ofereix aquest significat de la vida, que és integral. Que l’Esperit ens concedeixi la intel·ligència i la força per a aquesta reforma: és necessària, una reforma. La prepotència del temps del rellotge ha de convertir-se en bellesa dels ritmes de la vida. Aquesta és la reforma que hem de fer en els nostres cors, en la família i en la societat. Ho repeteixo: reformar què? Que la prepotència del temps del rellotge ha de convertir-se en la bellesa dels ritmes de la vida. Convertir la prepotència del temps, que sempre ens amoïna, als ritmes propis de la vida. L’aliança de les generacions és indispensable. Una societat on els ancians no parlen amb els joves, els joves no parlen amb els ancians, els adults no parlen amb els ancians ni amb els joves, és una societat estèril, sense futur, una societat que no mira a l’horitzó, sinó que es mira a ella mateixa. I es queda sola. Que Déu ens ajudi a trobar la música adequada per a aquesta harmonització de les diferents edats: els petits, els ancians, els adults, tots junts: una bonica simfonia de diàleg.
