Data: 24 de maig de 2026
Estem a les portes de l’Assemblea diocesana, un moment important per a tots. No hi podem faltar. Avui, doncs, m’agradaria rescatar aquella dita que diu: «Com més serem, més riurem». Els missioners necessiten —perdó, necessitem— sentit de l’humor. És ben cert que aquest sentit és, de vegades, molt relatiu. Cadascú riu, si ho fa, de coses diverses. El fet és que cal riure, cal somriure, cal abandonar tota mena d’autoreferencialitat per deixar que sigui Déu qui ocupi el centre de la nostra vida. I, a més a més, cal riure amb els altres, costat per costat. D’una altra manera, seria excloent i, per tant, gens evangèlic.
Riure és important, però no ho és tot. No podem convertir la missió en una tècnica pastoral de la seducció, de la frivolitat o de l’escenificació. La missió ens aboca a una presència, a un projecte, a una entrega. Però la missió necessita també una narració, una expressió, una manera de fer i de dir. Ens trobem, com sempre, davant d’un joc d’equilibris entre el fons i la forma. Tots dos elements són necessaris i imprescindibles. Si, a més a més, els vivim i els oferim amb alegria, sembla que ja ho tindríem tot.
Els evangelis no ens parlen gaire d’aquesta faceta de la vida de Jesús. Però no dubto de cap de les maneres que Jesús va riure, i de valent. Va riure al costat dels amics, dels seus contemporanis, amb els pobres, amb els infants i, com no, amb els seus deixebles. El riure —i també el somriure, òbviament— és signe de salut, de confiança i d’esperança. Us demano que cuidem tots aquesta dimensió. L’humor no pot ser mai quelcom imposat ni forçat. I no ho oblidem mai! L’humor ha de començar sempre per un mateix. És a dir, jo mateix soc l’objecte del meu riure. L’experiència mostra i demostra que la salut mental té molt a veure amb la medicina del riure. Qui sap riure’s d’un mateix ha fet molt de camí.
La missió, doncs, genera espais i situacions en què, situant Déu al centre, nosaltres esdevenim homes i dones que hem après a desplaçar-nos a un marge i a relativitzar tantes i tantes situacions. El dramatisme de certs moments vitals es va convertint, per la fe, l’esperança i l’amor, en una lectura més asserenada de la vida. Al final, podem dir —encara que succeeixin moltes coses, que poden ser motiu d’un gran malestar o d’un gran riure— que «no passa res». És a dir, les coses i les persones poden canviar, però allò que és essencial, l’amor de Déu, roman ferm al seu lloc.
Recordo que, en una ocasió, el papa Francesc parlava d’una pregària que sovint resava, de Thomas More —patró dels polítics—: «Dona’m sentit de l’humor». L’alegria és un do i el sentit de l’humor també. Demanem-lo sempre. Un cristià trist és un trist cristià. Un cristià que no somriu no és cristià.
La missió ens demana, doncs, encarar la nostra Assemblea diocesana amb bona predisposició. Es tracta d’una jornada d’amistat sincera que ens ajudarà a reconèixer que no caminem sols, que hem viscut una llarga trajectòria i que seguirem fent camí, escoltant què vol el Senyor de nosaltres. Us demano que no deixeu mai de riure i somriure, com també que no deixeu mai de pregar per vosaltres, pels més necessitats i pel nostre bisbat. Us prego que visquem junts la nostra Assemblea diocesana. «Mireu-los com s’estimen», «mireu-los com s’escolten», «mireu-los com es troben», «mireu-los com n’estan de contents». Recordeu: com més serem, més riurem.
