Data: 19 de març de 2023
Tots heu sentit parlar del Seminari, el lloc on es formen els joves que volen ser sacerdots. Generalment, viuen en un internat i reben una preparació que atén totes les dimensions de la persona: la física, l’afectiva, la intel·lectual, l’espiritual i la pastoral. En aquesta etapa formativa la responsabilitat d’acompanyar-los recau en uns sacerdots. També hi intervenen altres experts que ajuden a completar la integralitat del seu creixement personal amb la finalitat de preparar-se per acompanyar en el futur els seus germans: professors del centre d’estudis on acudeixen diverses hores al dia, tècnics en espiritualitat, en psicologia i en altres branques de la cultura. El bagatge que han d’adquirir i portar a sobre és universal i han de saber oferir-lo a la comunitat; un bagatge amb l’empremta del servei que dona i ensenya Jesús de Natzaret.
A la nostra diòcesi molts catòlics recorden com fa temps l’edifici del Seminari que ara ocupa el Rectorat i l’aulari de la Universitat de Lleida estava ple de residents interns. Ja fa alguns anys que la institució es va traslladar a uns pisos del carrer Canonge Brugulat a causa de la disminució de seminaristes i, posteriorment, set diòcesis de Catalunya van crear el que anomenem Seminari Interdiocesà, a Barcelona, on viuen i estudien a la seva Facultat de Teologia. Allí hi ha el seminarista de la nostra diòcesi que està a punt d’acabar la seva etapa formativa. Comparteix la vida, de dilluns a divendres, amb altres companys de les diòcesis veïnes, i els caps de setmana ajuda en les activitats pastorals d’alguna de les nostres parròquies, com fan tots els seminaristes en les diferents diòcesis del món. Algunes d’aquestes, per l’elevat nombre de residents, tenen Seminari propi i moltes altres s’agrupen en una institució per buscar una millor qualitat en la formació, com és ara en el nostre cas.
Un dels problemes més urgents de la nostra activitat pastoral és la falta de vocacions. En aquests moments tenim només un altre seminarista, que prové de Burkina Faso. Això vol dir que en un futur no gaire llunyà ens serà més complicat atendre amb un sacerdot les parròquies, les delegacions pastorals i les restants institucions eclesials. I aquesta és una preocupació que ens implica a tots els catòlics perquè tots en sofrirem les mancances. Segurament la responsabilitat del bisbe i dels sacerdots és més gran, però és un assumpte que ens compromet a tots. Voldria proposar a la comunitat cristiana dues accions: pregar -de manera individual i comunitària- per les vocacions al ministeri sense oblidar-nos mai de demanar a Déu perquè tinguem nombroses vocacions, i que els membres del Seminari siguin autèntics, fidels, alegres i curulls de santedat per al servei a l’Església. Durant aquest curs un grup de creients de diferents parròquies ens reunim a la catedral les tardes del diumenge per resar per aquesta important institució.
La segona acció se centra en les famílies: han de viure de tal manera la seva fe que afavoreixin entre els seus membres la vocació al ministeri sacerdotal. A vegades els pares temen que els seus fills no gaudeixin d’un adequat benestar material i es resisteixen a posar en mans de Déu la vida futura d’algú que els planteja el servei permanent a l’Església. En massa ocasions tracten de dissuadir-los o de posposar la seva decisió. Crec que a tots ens correspon ajudar a canviar aquest ambient de desconfiança en els plans de cadascú a la crida del Senyor.
Per acabar, una paraula sobre el lema d’enguany: “Aixeca’t, posa’t en camí”. És una frase dirigida de manera especial a cadascun dels seminaristes i als qui pensen en la seva vocació. Fixem-nos en la paraula camí, que repetim tant en aquests moments i que defineix una manera d’afrontar l’evangelització.
