Data: 15 de març de 2020
Aquest diumenge, que precedeix a la Solemnitat de San Josep, celebrem en la nostra diòcesi el dia del Seminari, una jornada que hauria de suscitar en tots els cristians estima pel sacerdoci i valoració de les vocacions sacerdotals. Mentre que en altres èpoques el ministeri gaudia d’un reconeixement social, avui és una vocació incomprensible per a molts si no és contemplada amb ulls de fe. Com a bisbe, m’agradaria que el dia del seminari ens portés a apreciar més la decisió d’aquells joves que volen lliurar la seua vida i la seua persona al Senyor en el sacerdoci.
El lema d’enguany ens recorda que els sacerdots són Pastors missioners. Aquestes dues paraules ens situen davant allò fonamental de la crida al ministeri. Forma part de la humilitat de Crist triar col·laboradors perquè cuiden la fe del Poble de Déu i anuncien l’Evangeli als qui no el coneixen.
Com a pastors, els sacerdots alimenten la fe dels creients amb la Paraula i els Sagraments, i cuiden de la comunitat cristiana des de la caritat que els ha de portar a governar-la “no com qui compleix un deure imposat, sinó de bona gana; no buscant d’aprofitar-se’n, sinó generosament, no com qui disposa de la seua hisenda, sinó donant bon exemple a tot el Ramat” (1Pe 5, 2-3). La caritat envers el Poble de Déu és la norma suprema en la vida d’un sacerdot, que ha de manifestar-se en tots els moments de l’exercici del seu ministeri, i el signe més clar de què viu autènticament la seua vocació.
Com a missioners, els sacerdots lliuren la vida perquè Crist siga conegut i estimat, anunciant la Paraula de l’Evangeli a tots amb llibertat i caritat; sense pretendre el favor dels homes, sinó cercant únicament el favor de Déu i guiats per la fidelitat al Missatge de salvació. Per això, conscients que la seua vida està inseparablement unida a la seua missió, han d’estar disposats a lliurar, “no tan sols l’Evangeli de Déu, sinó fins i tot la pròpia vida” (1Te 2, 8). La predicació de la Paraula no és un acte de publicitat, sinó un testimoniatge de que es viu allò que es creu.
Des d’aquí podem entendre el que està en l’origen de tota vocació sacerdotal: té sentit que un jove responga positivament a la crida a col·laborar amb el Senyor si ha descobert que el tresor més gran és l’amistat amb Ell, i està disposat a deixar-ho tot i fer de la seua vida un camí de seguiment de Crist. Només serà bon pastor i bon missioner aquell que és un bon amic del Senyor. Pot viure en pobresa qui ha descobert que Crist és la seua riquesa; pot entendre el celibat qui estima el Senyor per damunt de tot i estima els homes i dones amb el mateix amor de Crist. Sant Agustí deia a la seua comunitat: “Amb vosaltres sóc cristià; per a vosaltres sóc bisbe”, i era conscient que únicament podia ser bon bisbe si era bon cristià. Un bon pastor ha de ser, abans de res, un bon deixeble.
En aquest dia del Seminari, demanem al Senyor per la perseverança dels seminaristes de la nostra diòcesi i que altres joves responguin amb generositat a la seua crida.
