Data: 28 de juny de 2026
El papa Lleó XIV es va reunir a Madrid durant una estona amb Bad Bunny. No sabem de què van parlar. Aquest famós cantant fa servir una caseta als seus concerts. La «caseta» de Bad Bunny no és només un efecte escènic; vol evocar una casa criolla, la memòria d’un poble, el gust de barri i la nostàlgia de les arrels; però també deixa al descobert una ferida molt contemporània perquè allò que neix com a signe de proximitat pot acabar esdevenint aparador d’exclusivitat per a VIPs. El mateix passa amb altres símbols catòlics marcats per l´estètica musical, com el confessionari de Rosalía, però ¿no pot ser que allò que sembla decorat, revela, en el fons, una set de casa, de refugi, d’escolta o de sentit?
Per això la qüestió no és només estètica, sinó espiritual i social. En clau evangèlica, una casa no és un lloc perquè uns pocs es facin veure mentre la majoria mira des de baix. La casa és taula compartida, porta oberta, acollida sense filtre. L’Evangeli no construeix zones VIP; les desmunta. Quan convertim les arrels en simple escenografia, també convertim la comunitat en aparença. I aleshores la nostàlgia que proclamem deixa de ser memòria viva per convertir-se en consum emocional.
Potser per això aquests fenòmens interpel·len tant. Perquè, sota la brillantor del xou, reapareix una pregunta més fonda ¿volem de debò una llar, un espai de escolta i perdó o només la seva imatge? En la seva visita apostòlica, el papa Lleó XIV va reclamar a Barcelona el mateix que pot servir per a qualsevol altre poble o una ciutat, una “llar ampla i oberta a la fraternitat cristiana” i una comunitat cridada a ser “constructora d’unitat”. Aquest és el criteri decisiu.
Per això em pregunto si les nostres cases, les nostres institucions, les nostres parròquies i la nostra societat són veritablement casa, espais de reconciliació o només decorats. Si són espais d’encontre o escenaris de distància. Perquè només és creïble l’Església que s’assembla a una llar on ningú no sobra; i només és humana una cultura que no exhibeix el poble, sinó que el dignifica.
