Data: 2 d’agost de 2020
Ja de ple en l’estiu, hem deixat enrere una primavera atípica que hem passat paralitzats. Una primavera que ha estat un esclat d’emocions, d’angoixa, de tristesa, però també d’esperança.
Estàvem desconsolats, atemorits, però, a poc a poc, hem tornat a somriure, a caminar, a córrer, a il·lusionar-nos. La foscor s’ha anat esvaint i el sol lluu intensament i escalfa les nostres vides. Ara estem més contents, sí, però el sol encara no ha sortit per a tothom. Molts ciutadans es troben atrapats enmig d’una crua tempesta que els obliga a estar reclosos en un submón dins del nostre. El malson dels hospitals col·lapsats per una pandèmia sobrevinguda ha perdut intensitat. Gràcies a Déu, ja hem pogut dormir més alleujats, però encara no podem aclucar els ulls i dormir tranquils, perquè la crisi sanitària ens ha precipitat cap a un altre malson inquietant i aquest és de llarga durada. Les entitats socials estan saturades, l’emergència social augmenta dia rere dia. Les xifres dels afectats són esfereïdores.
Tots hem comprès ràpidament l’emergència sanitària provocada per un virus indesitjable que ens podia matar; tots en podíem ser víctimes. Hem reaccionat i actuat, i ho hem fet tots amb l’objectiu de sortir-nos-en. En canvi, davant una pobresa que també mata, no podem restar cecs sense reaccionar. Falten molts recursos, falta feina i falten aliments a moltes famílies. La fam és aquí, a la nostra ciutat, entre l’abundància, entre l’excel·lència, entre els que mai l’han patit. Hi ha moltes persones que fan mans i mànigues per fer arribar aliments a totes les que no tenen recursos. Des de l’Església coneixem molt bé aquesta realitat, és el nostre pa de cada dia. Acollir i acompanyar els vulnerables és la nostra missió, és el que Jesucrist ens demana que fem. No podem ignorar la realitat que ens envolta; cues de persones de totes condicions que paren la mà amb carrets de la compra buits que ompliran, si Déu vol, després de l’espera. Aquests ciutadans tornaran a casa una mica més alleujats fins que el carret es torni a buidar.
Aquestes cues ens recorden una altra època, unes altres terres, però ara són aquí, formen part del nostre paisatge urbà. Avui potser només en som espectadors, però demà es pot girar la truita i podem ser-ne també protagonistes.
És difícil posar-se en la pell d’algú que pateix gana, perquè potser mai n’hem patit i perquè potser mai en patirem. Cal que valorem realment el que significa poder tenir un plat a taula i tenir una casa, ja que per a moltes famílies esdevé una veritable odissea. Reflexionem-hi i pensem quines accions podem fer tots plegats per tallar al més aviat possible aquesta emergència social. Incomodem-nos i reaccionem davant la fam dels nostres veïns, no els donem l’esquena.
Benvolguts germans i germanes, recuperem la complicitat i la solidaritat que hem viscut aquesta primavera i fem que aquest estiu el missatge de Jesucrist sigui més present que mai en tots nosaltres. Fem que el sol de l’esperança i de l’alegria surti per a tothom (cf. Mt 5,45).
