Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui m’agradaria fer una pausa per meditar sobre el Tridu Pasqual que comença demà, per aprofundir una mica en el que els dies més importants de l’any litúrgic representen per a nosaltres, creients. Voldria fer-vos una pregunta: quina és la festa més important de la nostra fe: Nadal o Pasqua? Pasqua, perquè és la festa de la nostra salvació, la festa de l’amor de Déu per nosaltres, la festa, la celebració de la seva mort i resurrecció. I per això voldria reflexionar amb vosaltres sobre aquesta festa, sobre aquests dies, que són dies de Pasqua, fins a la resurrecció del Senyor. Aquests dies són la memòria que celebra un gran i únic misteri: la mort i la resurrecció del Senyor Jesús. El Tridu comença demà amb la missa del Sant Sopar del Senyor i acabarà amb les vespres del Diumenge de Resurrecció. Després ve la «Pasqüeta», per a celebrar aquesta gran festa: un dia de més. Però aquest dia és postlitúrgic: és la festa familiar, la festa de la societat. Això marca les etapes fonamentals de la nostra fe i de la nostra vocació en el món, i tots els cristians estan cridats a viure els tres dies sants —dijous, divendres, dissabte; i diumenge, ja s’entén, però el dissabte és la resurrecció—, els tres Dies sants són, per dir-ho així, la «matriu» de la seva vida personal, de la seva vida comunitària, com ho van viure el nostres germans hebreus en l’èxode d’Egipte.
Aquests tres dies proposen de nou al poble cristià els grans esdeveniments de la salvació operats per Crist, i així el projecten a l’horitzó del seu destí futur i el reforcen en el seu compromís de testimoniatge en la història.
El matí de Pasqua, seguint les etapes viscudes en el Tridu, el cant de la Seqüència, és a dir un himne o una mena de salm, farà sentir solemnement l’anunci de la resurrecció; diu així: «El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà.» Aquesta és la gran afirmació: Crist ha ressuscitat. I en molts pobles del món, sobretot a Europa de l’Est, la gent se saluda aquests dies de Pasqua no amb un «bon dia» o «bona nit», sinó amb «Crist ha ressuscitat», per afirmar la gran salutació pasqual. «Crist ha ressuscitat.» Amb aquestes paraules —«Crist ha ressuscitat»— el Tridu culmina en l’exultació emocional. Elles contenen no sols un anunci de joia i d’esperança, sinó de crida a la responsabilitat i a la missió. I no s’acaba amb el colom, els ous, les festes —tot això és bonic perquè és la festa familiar—, no s’acaba així. Comença el camí a la missió, a l’anunci: Crist ha ressuscitat. I aquest anunci, que porta el Tridu per a preparar-nos per acollir-lo, és el centre de la nostra fe i de la nostra esperança, és el nucli, és l’anunci, el kerygma —paraula difícil però que ho diu tot—, que evangelitza de manera continuada l’Església, la qual, per part seva, és enviada a evangelitzar.
Sant Pau resumeix l’esdeveniment pasqual amb aquesta expressió: «Crist, el nostre Anyell pasqual, ha estat immolat» (1Co 5,7). Ha estat immolat. Per tant —continua— «el que era antic ha passat; ha començat un món nou» (2 Cor 5,17). Renéixer. I per això, el dia de Pasqua des dels inicis es batejava la gent. També la nit d’aquest dissabte jo batejaré aquí, a Sant Pere, vuit persones adultes que comencen la vida cristiana. I comença tot perquè tornaran a néixer. I amb una altra fórmula sintètica sant Pau explica que Crist «fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos» (Rm 4,25). L’únic, l’únic que ens fa justos, ens justifica; l’únic que ens fa renéixer és Jesucrist. Ningú més. I per això no s’ha de pagar res, perquè la justificació —fent-ho bé— és gratuïta. I aquesta és la grandesa de l’amor de Jesús: dona la vida gratuïtament per fer-nos sants, per renovar-nos, per perdonar-nos. I aquest és el nucli propi d’aquest Tridu Pasqual. En el Tridu Pasqual la memòria d’aquest esdeveniment fonamental s’omple de gratitud i de celebració i, al mateix temps, renova en els batejats el sentit de la seva nova condició, que sempre l’apòstol Pau expressa així: «Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, […] no […] allò que és de la terra» (Col 3,1-2). Mireu cap amunt, mireu l’horitzó, eixamplem els horitzons: aquesta és la nostra fe, aquesta és la nostra justificació, aquest és l’estat de gràcia! Pel baptisme, de fet, hem ressuscitat amb Jesús i ens hem mort a les coses i a la lògica del món; hem renascut com a criatures noves: una realitat que es converteix en una vida concreta dia rere dia.
Un cristià, si realment es deixa rentar per Crist, si realment es deixa despullar per ell de l’home vell per caminar en una vida nova, tot i ser pecador —perquè tots ho som— no pot continuar sent corrupte, la justificació de Jesús ens salva de la corrupció, som pecadors però no corruptes; no pot viure amb la mort a l’ànima, ni tampoc ser causa de mort. I en arribar a aquest punt he de dir una cosa trista i dolorosa… Hi ha cristians falsos: els que diuen «Jesús ha ressuscitat», «he estat justificat per Jesús», visc la vida nova, però porto una vida corrupta. I aquests cristians falsos acabaran malament. El cristià, repeteixo, és pecador —tots ho som, jo en sóc—, però estic segur que quan demanem perdó el Senyor ens perdona. El corrupte fa veure que és una persona honorable, però en el seu cor hi ha podridura. Jesús ens dona una vida nova. El cristià no pot viure amb la mort a l’ànima, ni tan sols pot ser causa de mort. Pensem —sense anar gaire lluny— pensem en casa nostra, pensem en els anomenats «cristians mafiosos». Aquests de cristià no en tenen res: es diuen cristians, però porten la mort en l’ànima i als altres. Preguem per ells, perquè el Senyor toqui la seva ànima. El proïsme, especialment el més petit, el que sofreix més, es converteix en el rostre concret a qui podem donar l’amor que Jesús ens ha donat. I el món es converteix en l’espai de la nostra nova vida de ressuscitats. Nosaltres hem ressuscitat amb Jesús: dempeus, amb el front ben alt, i podem compartir la humiliació d’aquells que encara avui, com Jesús, estan patint la nuesa, la necessitat, en la soledat, en la mort, per convertir-se, gràcies a ell i amb ell, en instruments de redempció i d’esperança, signes de vida i de resurrecció. A molts països —aquí a Itàlia i també a la meva pàtria— tenim el costum que quan el dia de Pasqua se senten, s’escolten les campanes, les mares, les àvies, porten els infants a rentar-se els ulls amb aigua, amb l’aigua de la vida, com a signe per a poder veure les coses de Jesús, les coses noves. En aquesta Pasqua deixem-nos rentar l’ànima, rentar els ulls de l’ànima, per veure les coses boniques, i fer coses boniques. I això és meravellós! Ha estat la resurrecció de Jesús després de la seva mort, que ha estat el preu per salvar-nos a tots nosaltres.
Estimats germans i germanes, preparem-nos per viure bé aquest Tridu Sant ja imminent —comença demà—, per ser sempre més profundament inserits en el misteri de Crist, mort i ressuscitat per nosaltres. Que ens acompanyi en aquest itinerari espiritual la Verge Santíssima, que va seguir Jesús en la seva passió —ella era allí, mirava, sofria…—, va ser present i va estar unida a ell al peu de la seva creu, i no s’avergonyia del fill. Una mare mai no s’avergonyeix del fill! Va ser allí i va rebre en el seu cor de Mare la joia immensa de la resurrecció. Que ens obtingui la gràcia d’estar interiorment compromesos en les celebracions dels propers dies, perquè el nostre cor i la nostra vida siguin realment transformats.
I en lliurar-vos aquests pensaments, manifesto a tots vosaltres els desigs més cordials d’una alegre i santa Pasqua, amb les vostres comunitats i els vostres estimats.
I us aconsello: el matí de Pasqua porteu els infants a l’aixeta i feu que es rentin els ulls. Serà un signe de la manera com hem de veure Jesús ressuscitat.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a www.catalunyareligio.cat, revisada
