Data: 6 de setembre de 2026
Estimats amics i amigues:
A les portes d’un nou curs pastoral, Crist ens convida a preguntar-nos on volem posar el cor i cap a quin horitzó desitgem caminar com a Església. Estem cridats a ser bàlsam per a qui porta el pes de la prova. Així, enmig de tantes urgències i desafiaments, l’Evangeli ens retorna sempre a l’essencial: als necessitats, als pobres, als qui ocupen els últims llocs del món, però els primers en el cor de Déu.
«La condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l’Església», assenyala el papa Lleó XIV en la seva exhortació apostòlica Dilexi te (9). El Sant Pare insisteix a gravar-nos amb foc a l’ànima que en el rostre ferit dels pobres «trobem imprès el patiment dels innocents i, per tant, el mateix patiment de Crist». Perquè no són un assumpte més entre molts altres, ni una tasca afegida a la nostra agenda. Són, com una bardissa ardent amagada entre els camins de la Història, el lloc sagrat on Déu ens espera; l’estatge on Ell encén petites llavors d’eternitat; l’Evangeli fet carn en un crit de feblesa.
Per això, si volem començar bé aquest nou temps, hem de girar la nostra mirada cap a ells i posar-los veritablement al centre. En els seus ulls Déu continua parlant-nos, edificant les nostres inseguretats i desinstal·lant-nos de les comoditats que adormen l’ànima. La seva fragilitat desemmascara les nostres falses autosuficiències i la seva necessitat ens recorda que ningú no se salva tot sol.
L’amor mai no és insignificant. I, com el perfum vessat sobre el cap de Jesús en els dies de la seva passió, també les nostres obres de misericòrdia són un ungüent preciós sobre les ferides de Crist, presents en els més vulnerables. Acostar-nos a ells és descalçar-nos davant una terra santa. Que aquest nou curs ens trobi desperts per construir aquest projecte d’amor «que s’estén i es realitza en la història […] per alliberar-nos de l’esclavitud, de les pors, del pecat i del poder de la mort» (DT, 16). I potser, aleshores, comprendrem que els pobres no ocupen el centre perquè necessitin la nostra compassió, sinó perquè en ells resplendeix d’una manera singular el rostre d’Aquell que, essent ric, es va fer pobre per nosaltres (cf. 2Co 8,9), per ensenyar-nos que només l’amor pot canviar veritablement el món.
No ho oblidem: allà on el món veu escassetat, Déu continua revelant el tresor amagat del seu Regne.
