Data: 20 de setembre de 2026
Aquest diumenge, a la Catedral, seran ordenats quatre diaques al servei de la diòcesi. És certament un veritable goig que compartim entre tots els diocesans. Es tracta de quatre persones amb trajectòries i procedències diverses però unides pel mateix desig de respondre a la crida de Déu per ser servidors de l’Església des del ministeri diaconal.
El diaconat és un grau del sagrament de l’Orde Sagrat a l’Església, que troba els seus orígens en el llibre dels Fets Apòstols, amb la institució dels primers set diaques, i que ha estat restaurat recentment pel Concili Vaticà II com a ministeri propi i permanent dins de la jerarquia eclesiàstica. En la narració del seu origen en els Fets dels Apòstols (Fets, 1-7), els diaques van ser escollits per servir les situacions de necessitat entre els germans d’aquella primitiva comunitat cristiana.
A diferència dels diaques transitoris que es preparen per al sacerdoci, els diaques permanents, que poden ser homes casats o cèlibes, estan cridats a servir el Poble de Déu principalment en els ministeris de la Litúrgia, la Paraula i la Caritat, en comunió amb el bisbe i el seu presbiteri.
Actualment, els diaques permanents es dediquen a la preparació i celebració dels sagraments del baptisme i el matrimoni, a presidir les exèquies, predicacions, catequesis, atenció als malalts, i assumeixen les responsabilitats i gestions que el rector de la parròquia o el bisbe els encomana, sense oblidar que el seu objectiu originari va ser i encara és l’atenció als pobres.
Des de la creació de la diòcesi hem tingut el goig d’ordenar 18 diaques permanents, que sumats als que ja hi havia fan un total de 21, alguns dels quals ja estan jubilats, però que hi continuen col·laborant. Actualment, en el camí de preparació hi ha també un bon nombre de candidats que són signe de la vitalitat del diaconat permanent a la nostra diòcesi. Tot i això, cal reconèixer que és un ministeri encara poc conegut en el conjunt de l’Església. Precisament, els documents sobre el Sínode fan referència, entre altres qüestions, a la importància de la potenciació del diaconat, donada la seva realitat i presència.
Sigui com sigui, el fet que hi hagi persones que se sentin cridades per Déu i vulguin respondre a la seva crida per servir l’Església i els més necessitats és un motiu de goig i encoratjament per la vida diocesana, ja que l’Església és una comunitat viva amb moltes persones i diversos serveis. I tots som responsables en el camí del creixement personal i comunitari i en el testimoni de l’amor de Déu.
Encomanem avui especialment en la nostra pregària al Quique, al Lluís, al Pedro i al Robert perquè a partir d’avui seran ministres de Déu en el servei i l’entrega. I que la Mare de Déu els continuï guiant en el seu camí de fe i el de les seves famílies.
